(Gernica, País Basc, 25 setembre 1869 – Barcelona, 19 març 1948)
Orguener. Introduí a la península l’orgue pneumàtic i, alhora, mecànic. Fou operari i director de la casa Amezua, a Barcelona, i, finalment, n’arribà a ésser propietari (1896).
La casa Alberdi construí l’orgue de la Seu d’Urgell, el de la Basílica de Montserrat, el de la parròquia de la Concepció de Barcelona i el del Sant Esperit de Terrassa, entre els conservats.
Fou el pare Antoni Alberdi i Aguirrezábal.
(Sabadell, Vallès Occidental, 15 juliol 1896 – 10 desembre 1981)
Industrial i inventor. El 1924 muntà una fàbrica d’aparells de ràdio i es vinculà a l’emissora EAJ-15 de Ràdio Associació.
Patentà un sistema de transmissió d’imatge a distància (1930), però la guerra civil estroncà la seva activitat inventora i emprenedora.
(Balaguer, Noguera, 20 abril 1917 – Barcelona, 29 març 2007)
Industrial i polític. Lluità amb les tropes de Franco, i, després de la guerra civil, esdevingué un actiu i ric industrial, sobretot de mobles. Es presentà per a procurador a corts pel terç familiar de Barcelona i, pel seu to demagògic i populista, assolí l’èxit amb votacions molt nodrides.
Ha estat regidor de Barcelona i s’ha distingit pel seu aire polèmic, de vegades esqueixat, en notes a la premsa o intervencions públiques. Membre de l’últim ajuntament corporatiu de la ciutat i de les darreres corts franquistes, el 1982 fou elegit diputat per Alianza Popular.
Ha publicat El libro negro de un procurador familiar (1971), Las elecciones norteamericanas vistas por un procurador familiar (1971), El libro rojo de los subnormales (1972) i Las elecciones de 1936 en Cataluña (1977).
(Barcelona, 21 juliol 1898 – serra de Guadarrama, Castella, 6 agost 1936)
Polític, industrial i dirigent esportiu. Es llicencià en dret per la Universitat de Barcelona (1920), i es posà al capdavant del negoci familiar, que amplià.
De la mà d’Antoni Rovira i Virgili, el 1927 començà a col·laborar en el diari “La Nau”, vinculat al qual, el 1929, impulsà “La Nau dels esports”: setmanari esportiu català, on també col·laborà.
Políticament es vinculà inicialment a Acció Catalana i el trencament amb Rovira i Virgili a propòsit de l’escissió que hi tingué lloc, el portà a convertir el setmanari en “La Rambla” (1930). El 1931 fou elegit com a independent dins la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya diputat a corts constituents, on defensà l’Estatut de Catalunya. Afiliat a ERC (1932), tornà ser elegit diputat a les corts el 1933 i el 1936.
Fou directiu (1928) i president (juliol 1935) del Futbol Club Barcelona, així com també president de la Federació Catalana de Futbol (1929-30) i del RACC (1930).
Anant cap a Madrid amb cotxe, no s’adonà que entrava en zona franquista, on un escamot de soldats l’afusellà, amb els seus dos acompanyants, sense cap judici previ.
Convertit en un símbol del catalanisme i de l’antifranquisme, la seva figura ha estat recuperada i objecte d’homenatges després de la dictadura.
Fou el pare de Josep Ildefons Suñol i Soler.
(Barcelona, 1816 – Sants, Barcelona, 2 juliol 1855)
Advocat, industrial i polític. Va formar part de la generació següent a Aribau, que dugué a terme la victòria del romanticisme liberal a Catalunya. Entre el 1833 i el 1840, es donà a conèixer a les planes de la premsa barcelonina.
Com a poeta fou autor de composicions de tema oriental (Al xiprer del Generalife) o històric (Lo rei En Jaume, Desperta Ferro), però el seu poema més remarcable és A un noi dormit.
Com a industrial, s’associà amb Joan Güell i Ferrer, del qual fou amic i apoderat, i amb qui col·laborà en el moviment de resistència al lliurecanvisme que es produí el 1846. Convertit en economista, col·laborà al períodic “El Bien Público”, des d’on va entrar en polèmica amb els lliurecanvistes. L’any 1850 esdevingué director de la fàbrica Güell de Sants.
Nomenat president de l’Institut Industrial de Catalunya en ple moviment vaguístic del 1855, fou assassinat pocs dies després a la fàbrica Güell de Sants, segurament com a represàlia per l’execució de Josep Barceló, president de la Societat de Teixidors de Barcelona.
A més de la seva obra poètica, és autor de nombrosos articles de costums en llengua castellana, d’obres de caràcter històric i de comentaris polítics.
(Reus, Baix Camp, 12 setembre 1842 – Barcelona, 23 abril 1902)
Industrial i polític. Es destacà, durant la Restauració, pels seus criteris proteccionistes. Representà a Barcelona els interessos polítics de F. Romero Robledo; fou diputat a corts per Sant Feliu de Llobregat (1876-80) i més tard senador vitalici.
Amplià i millorà la fàbrica del Cairat, creada per J. Puig i Llagostera, i hi creà la primera central hidroelèctrica dels Països Catalans. Pertangué al Foment del Treball Nacional.
Publicà obres de tema econòmic, com La bancarrota española detrás del último empréstito (1868).
(Madrid, 23 gener 1873 – Barcelona, 13 novembre 1952)
Industrial i polític. Advocat, es féu càrrec aviat de la fàbrica cotonera familiar d’Esparreguera (colònia Sedó) i alhora inicià una intensa vida política. El 1899 fou elegit diputat a corts i formà part de la junta que negocià el règim de concert econòmic promogut a Catalunya; el 1901 fou secretari del Foment del Treball Nacional i el 1911 n’ocupà la presidència. També presidí durant tres anys la Comissió Protectora de la Indústria Nacional i fundà la Mútua de Fabricants.
Fou senador diversos anys, com a militant de la Lliga Regionalista, assessor econòmic de Canalejas (1912) i participà en diverses comissions parlamentàries i extraparlamentàries per a l’estudi de l’autonomia de Catalunya (el 1913 i el 1918).
Publicà la revista “Comercio y Seguros” i fou governador del Banc d’Espanya essent Cambó ministre d’hisenda (1921-22).
(Barcelona, 17 juliol 1920 – 21 abril 2010)
Industrial, esportista i polític. Seleccionador espanyol d’hoquei sobre patins, fou designat el 1954 delegat espanyol d’Esports i president del Comitè Olímpic Espanyol (1967-70).
President de la Diputació de Barcelona (1973-77), fou nomenat ambaixador a Moscou (1977-80). Membre (des del 1966) i vicepresident (1974-78) del Comitè Olímpic Internacional, el 1980 fou elegit president de l’entitat, càrrec en el qual ha estat reelegit els anys 1989, 1993 i 1997; durant el seu mandat, la ciutat de Barcelona fou escollida seu dels Jocs Olímpics del 1992.
President de la Caixa de Pensions (1988-90), el 1990 va ser nomenat president de la nova “La Caixa”, càrrec que ocupà fins al 1999.
(Terrassa, Vallès Occidental, 16 juliol 1863 – Barcelona, 11 abril 1945)
Polític i industrial. Llicenciat en dret el 1886, es féu càrrec de la seva fàbrica de teixits de Terrassa.
Fou diputat provincial pel districte de Manresa-Terrassa (1888 i 1892) i diputat a corts del 1893 al 1922. Ocupà el càrrec de director general de Comerç, però l’abandonà, el mar/1916; el 1919 va fundar la Unión Monárquica Nacional, amb la qual aconseguí de reunir els monàrquics catalans. El mateix any anà a Washington en representació dels patrons espanyols a la Conferència Internacional del Treball.
Nomenat senador vitalici (1923), donà suport a la dictadura de Primo de Rivera i fou diputat provincial governatiu (1924), president de la Mancomunitat fins a la seva dissolució (1925) i president de la diputació de Barcelona (mar/1925), càrrec que renuncià el mes següent per discrepàncies amb el govern. El 1926 li fou concedit el títol de comte d’Egara.
(Terrassa, Vallès Occidental, 10 juny 1872 – Barcelona, 5 gener 1953)
Advocat, industrial, polític i geòleg. S’especialitzà en estudis de geologia i publicà diverses monografies relacionades amb el subsòl de les comarques vallesanes.
Fou un dels fundadors del Centre Excursionista de Terrassa, entitat que presidí durant uns quants anys, i realitzà diverses pràctiques de sondeig per a l’aflorament d’aigües en diferents indrets peninsulars, les quals foren seguides i encomiades pels medis científics geològics d’Espanya.
Políticament, representava les tendències catalanistes del seu temps i, amb aquest caràcter, fou elegit conseller municipal els anys 1899, 1904 i 1909.
En representació del districte electoral Sabadell-Terrassa, formà part de la diputació provincial de Barcelona, i l’any 1923 fou elegit diputat a corts per Terrassa. Membre d’ERC, fou també diputat per la circumscripció de Barcelona (1931, 1933 i 1936).
Dades dels Països Catalans 