(Badalona, Barcelonès, 1926 – Barcelona, 21 agost 2015)
Professor i historiador. Deixeble de Vicens i Vives, col·laborà amb ell a “Índice Histórico Español” (1954-56).
Ha estat lector de català i de castellà a Liverpool, professor de geografia i història a la Universitat Laboral de Tarragona (1956-62) i, des del 1962, catedràtic d’institut.
Ha publicat Notes sobre la redacció de la crònica de Pere el Cerimoniós (1949-50) i Els primers jocs florals a Catalunya: Lleida, 31 de maig de 1338 (1957).
(Barcelona, segle XVI – Ripoll, Ripollès, 1616)
Nobiliarista i eclesiàstic. Fou governador eclesiàstic del monestir de Sant Esteve de Banyoles (1584-95) i, posteriorment, abat dels monestirs de Sant Salvador de Breda i de Santa Maria de Ripoll (1615-16), on fundà una infermeria.
Amic del cronista Jeroni Pujades, va escriure Tratado de nobleza y de los títulos y dictados que hoy tienen los varones claros y grandes de España (1591) i Historia del monasterio de San Benito de Sahagún.
(Vic, Osona, 23 gener 1933 – 2 maig 2024)
Liturgista i historiador. Estudià a Vic i a París, i fou ordenat sacerdot el 1956.
Professor de la Facultat de Teologia de Barcelona, la seva obra d’investigador és dedicada a l’estudi dels còdexs i a l’edició de texts litúrgics primitius catalans, del segle VII al segle XV.
Són notables les seves edicions de texts inèdits de l’Oracional visigòtic tarragoní de Verona, dels Ordines pontificals de Narbona del segle IX passats a Catalunya i països d’influència, així com dels tropers-prosers conservats a Catalunya.
El 1978, mort Eduard Junyent, el succeí en la direcció del Museu i de l’Arxiu i la biblioteca Episcopal de Vic.
(Barcelona, 1947 – )
Historiador i historiògraf. Llicenciat a la Universitat de Barcelona en història general amb el treball Barcelona ante el reformismo ilustrado (1969), fou professor del departament de geografia d’aquella universitat entre el 1970 i el 1987.
Especialitzat en història urbana de la Barcelona dels segles XVIII i XIX i en teoria i història de les ciències socials, ha publicat diversos treballs, entre els quals El parc de la Ciutadella. Una visió històrica (1984; amb col·laboració), La unificació municipal del Pla de Barcelona, 1874-1897 (1997; amb col·laboració). Ha dirigit Exposició Universal de Barcelona. Llibre del Centenari, 1888-1988 i és coautor de 70 articles d’Ictineu. Diccionari de les ciències de la societat als Països Catalans (1979) i de 58 veus més del Diccionari d’Història de Catalunya, a les quals cal afegir els 11 articles de la sèrie, publicada a “L’Avenç”, Lectures d’historiografia catalana (1991-92).
Cap de programació de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona (1994-99), des del 2000 fou responsable del Seminari d’Història de Barcelona, a més de coordinador dels congressos d’Història de Barcelona (1995, 1997 i 1999) i director de la revista “Barcelona Quaderns d’Història”, fundada el 1995.
(Lleida, 1870 – Zamora, Castella, 1921)
Arxiver i historiador. Llicenciat en filosofia i lletres a Barcelona.
Fou arxiver de Lleida (1895) i catedràtic a Zamora (des de l’any 1905).
Les seves obres principals són Lérida y la guerra de la independencia (1899), El gran sitio de Lérida en 1644 (1904) i La antigua pahería de Lérida y sus privilegios (1903).
(Tarragona, 1893 – Barcelona, 1968)
Historiador, genealogista i bibliòfil. Exercí com a notari a Tarragona i a Barcelona i va pertànyer a la Societat Arqueològica Tarraconense, a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i a l’Academia de la Historia de Madrid. Fou, també, fundador i director de l’Agrupació de Bibliòfils de Tarragona.
En són obres principals: Els llinatges catalans a Sicília (1931), La conquesta de Sicília pel comte-rei Pere el Gran segons la Divina Comèdia i les Cròniques catalanes (1934) i Los linajes catalanes en Cerdeña (1957).
(Girona, 26 agost 1850 – 10 març 1912)
Historiador, advocat i polític liberal. Estudià dret a Barcelona i col·laborà en català a “La Renaixença”.
Fou un dels fundadors de la societat Jove Catalunya. Fou membre corresponent de la Real Academia de la Historia i de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Va publicar Memoria sobre la condición legal de la propiedad agrícola en la provincia de Gerona desde los primeros tiempos de la Reconquista hasta la promulgación de los Usajes (1879), Historia de los sitios de Gerona en 1808 y 1809 (1896) i biografies de gironins.
Deixà inèdits altres treballs d’història local.
Era germà seu Enric Grahit i Papell (Girona, segle XIX – segle XX) Escriptor. Féu notables treballs estadístics. És autor d’un Diccionario de la vigente legislación sobre reemplazos i d’un Nomenclátor de la provincia de Gerona.
(Ripoll, Ripollès, 1 setembre 1901 – 10 maig 1992)
Investigador i erudit. Director de l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere de Ripoll.
Dedicat a l’estudi de la farga catalana i de la manufactura d’armes i de claus.
Publicà els estudis La manufactura de claus a Ripoll. Contribució a la farga catalana (1972) i Les armes de foc a Ripoll (1974).
(Catalunya, abans 939 – vers 954)
Cronista eclesiàstic. Fou bisbe de Girona (936-954). Hom l’identifica amb l’abat homònim del monestir de Sant Cugat del Vallès.
Aconseguí de Lluís IV la meitat, si més no, dels preceptes coneguts que el rei franc donà a Catalunya.
Va escriure una curta relació històrica sobre la successió dels reis francs, de Clodoveu al contemporani Lluís d’Ultramar (939-940); i després la dedicà al fill del califa Abd al-Rahman III, al-Hakam II.
(Tarragona, 6 gener 1838 – Barcelona, 9 juny 1924)
Polític i historiador. Havia estat caixista d’impremta.
Afiliat des de jove al partit republicà, quan triomfà la I República (1873), fou elegit alcalde popular de Barcelona.
Va escriure, entre altres obres, La República en Barcelona (Apuntes para una crónica) (1896), Mendicidad y beneficiencia en Barcelona (1903) i Contribució a la història dels antics gremis dels Arts i Oficis de la ciutat de Barcelona (1915).
Dades dels Països Catalans 