(Igualada, Anoia, 14 setembre 1917 – 24 novembre 1989)
Historiador. Membre de l’Escola d’Història Moderna del Consell Superior d’Investigacions Científiques, fundà el Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada i en fou el secretari general, d’ençà del 1947.
Especialista en història catalana i hispànica dels segles XIX i XX, de la seva obra destaquen La ideologia dels catalans de 1808 (1952), La Ciutat d’Igualada (1953), Els Capitans generals (1957), Felip V i Catalunya (1968), José Bonaparte, rey de España, 1808-1813 (1971), Catalunya i l’Imperi napoleònic (1978), Catalunya napoleònica (1982) i Estructura del estado Español Bonapartista (1984).
(Catalunya, 1992 – 1995)
Col·lecció de monografies. Editades pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.
Recull la publicació d’alguns dels jaciments (d’època prehistòrica a medieval) excavats els darrers anys a Catalunya.
Ha publicat un total de 17 volums.
(Barcelona, 1779)
Obra d’Antoni de Capmany de Montpalau. Impresa en quatre volums i sota els auspicis de la Junta de Comerç de Barcelona.
Bàsica per a la història política, naval, econòmica i institucional de Catalunya fins al final del segle XVII, per la seva moderna metodologia i el seu aparell crític i documental.
Consta de tres parts ben diferenciades. La primera versa sobre l’antiga marina des del segle XI, les expedicions ultramarines, la tàctica naval, les antigues ordinacions i la història de les drassanes, del port i de la milícia naval.
La segona tracta del comerç i de la navegació en relació amb els diferents països europeus, les institucions, com el consolat i la llotja, les disposicions legislatives i els productes de comerç.
I la tercera és dedicada a la història econòmica de la indústria barcelonina, la reglamentació gremial i la legislació tècnica i econòmica. Comprèn una extensa col·lecció diplomàtica de documents justificatius fins al segle XVI i diversos apèndixs.
Fou reeditada, en tres volums, el 1961, amb una introducció, notes i compilació bibliogràfica a cura d’Emili Giralt i Raventós i revisió documental de Carme Batlle i Gallart: el text de tota l’obra constitueix el primer volum, i els altres dos comprenen, unificats, la col·lecció diplomàtica, els apèndixs i els índexs.
(Xerta, Baix Ebre, segle XVII – Barcelona, 1721)
Cronista. Religiós servita, ministre provincial de l’orde a Catalunya.
Deixà inèdites una Historia de los servitas de Cataluña i una obra més àmplia, per bé que incompleta, Crónica general de la orden, on detalla totes les fundacions servites d’Espanya, amb un especial relleu de les cases catalanes.
Mar continental, bressol de tots els països de parla catalana.
La corona Catalano-aragonesa inicià amb Jaume I el Conqueridor la seva política d’expansió a la Mediterrània amb la conquesta de Mallorca (1229) i València (1238).
Després Pere II el Gran conquerí Sicília (1282) i Jaume II el Just, Sardenya (1323), i arribà fins a Grècia amb la campanya dels almogàvers, mentre, al sud de la conca, eren oberts consolats a Tunis i a Alexandria.
Finalment (1442-43), Alfons IV el Magnànim conquerí Nàpols.
(Albacete, Castella, 1 març 1949 – Barcelona, 22 juny 2001)
Arqueòleg i prehistoriador. Doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona (1975), fou professor de prehistòria de la Universitat de Barcelona.
Centrà la seva investigació en l’estudi de l’edat del bronze i l’edat del ferro a Astúries i a Catalunya, especialment a l’àrea lleidatana.
Entre les seves publicacions cal destacar Lérida prehistórica (1977), Genó: un poblado del Bronce final en el Bajo Segre (Lleida) (1998, amb F. Cuesta i J. López), Celtas e iberos en la Península Ibérica (1999) i Los castros en Asturias (1999).
(la Garriga, Vallès Oriental, 6 agost 1912 – 21 març 1967)
Historiador i notari. Membre de la Federació de Joves Cristians.
És autor d’un Història de la Garriga (en tres volums, 1949, 1953, 1954), d’Història del santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós (1952) i d’Història del convent de Blanes (1958).
Els seus béns són la base d’una fundació, que porta el seu nom, a la Garriga.
(Alcanar, Montsià, 18 maig 1866 – 10 juny 1937)
Canonge (1908), historiador i poeta.
Publicà La Cruz. Sus diversas manifestaciones y aplicaciones (1913), Historia de mi pueblo, Alcanar (1922) i la Monografía catedralicia (1928) de Tortosa.
Publicà els reculls poètics Oda a la Santísima Virgen de la Cinta (1928) i De mis verdes años… Flores marchitas (1928).
Col·laborà a “El Estandarte Católico” i “Correo de Tortosa”, sovint amb pseudònims, com Un Alcanarense i Benjamín.
(Tortosa, Baix Ebre, 8 desembre 1958 – )
Historiador de l’art i filòleg. Dedicat a la docència universitària d’història i crítica de teatre, ha publicat diversos llibres sobre el drama medieval i sobre les tècniques escèniques.
Obtingué els premis Massó i Torrents (1987) i Jaume I (1991) de l’Institut d’Estudis Catalans, per la Festa o Misteri d’Elx. Ha realitzat diversos muntatges escènics.
Fou secretari general de la Société Internationale pour l’Étude du Théâtre Médieval i director del seu VIIè Col·loqui (1992).
Ha exercit la crítica teatral a diverses revistes catalanes i italianes.
Dades dels Països Catalans 