Arxiu d'etiquetes: història religiosa

Dubte, Sant

1 Resposta

(Ivorra, Segarra, 1426)

Fet prodigiós que, segons la tradició (documentada des del 1426), s’havia esdevingut a l’antiga església de Santa Maria dels afores de la població al començament del segle XI, consistent en l’escampament de sang del calze en dubtar el sacerdot de la veritat de la transsubstantació durant la celebració de la missa.

A l’església moderna de Santa Maria (segle XVII) hi havia un retaule amb una imatge romànica de la Mare de Déu i pintures del segle XV, atribuïdes al Mestre de Cérvoles, en el qual, posteriorment, foren afegides al bancal dues escenes del prodigi (Museu de Solsona). Les relíquies foren dutes modernament a l’església parroquial de Sant Cugat d’Ivorra.

Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya

Deixa un comentari

(Catalunya, 1993 – 2000)

Recull de personatges i esdeveniments rellevants de l’Església catalana.

És una obra en tres volums dirigida per Ramon Corts, Joan Galtés i Albert Manent, que consideren aquest diccionari com un graó vers una història general de l’Església catalana, projecte nascut al Primer congrés d’Història de l’Església Catalana (1993).

Té més de 400 entrades i hi han col·laborat més de 20 persones. Ofereix dades sobre persones i entitats religioses i també sobre matèries, fets històrics i moviments que s’han produït en el marc de les set diòcesis de la Tarraconense, de la de Barcelona i de la d’Elna-Perpinyà.

Al novembre de 1998 aparegué el primer volum (A-C) i al gener de 2000 el segon (D-O).

La presentació oficial del Diccionari tingué lloc el 22 de gener de 2000 al Palau de la Generalitat de Catalunya, institució que ha finançat l’obra.

Dansa de la Mort

Deixa un comentari

(Països Catalans)

Dansa tradicional. Concepte al·legòric medieval que expressa el poder igualador de la mort.

Als Països Catalans, des del punt de vista literari, hi ha només un parell de peces sobre aquesta dansa. Pere Miquel Carbonell transcriví, a la fi del segle XV, una Dansa de la mort e d’aquelles persones qui mal llur grat ab aquella ballen e dansen, traduïda d’una recesió no identificada de la Danse macabre francesa.

Més interès té una anònima Representació de la mort, escrita molt probablement a Mallorca durant la primera meitat del segle XVI, en un cercle conventual, que ha arribat incompleta.

D’altra banda, la processó de dijous sant de Verges ha conservat una dansa en que intervé la mort.

Cristianisme, Església i Societat

Deixa un comentari

(Barcelona, del 6 al 11 octubre 1999)

Congrés. Organitzat per deu entitats cristianes de base, al qual assistiren prop d’un miler de persones.

Els organitzadors es proposaven descriure i avaluar quins models de vida eclesial i d’actuació poden considerar-se superats o rebutjables i quins models alternatius van apareixent i com acostar-s’hi.

Prèviament a la celebració del congrés els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense en desaconsellaren la participació i l’adhesió.

Les actes foren publicades en forma de llibre l’any 2000. Del congrés sorgí l’Associació Cristianisme Segle XXI, que l’any 2000 promogué una consulta popular sobre com s’haurien de nomenar els bisbes.

Crema de Convents, la -1835-

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 22 juliol 1835 – Barcelona, 26 juliol 1835)

Fets anticlericals ocorreguts en diversos pobles, centrada en l’incendi de residències religioses i en l’assassinat de religiosos.

S’inicià a Reus el 22 de juliol de 1835, com a represàlia per l’assassinat d’uns presoners liberals comès per una partida carlina, capitanejada per un religiós; foren incendiats dos convents i foren assassinats uns quants religiosos.

Al cap de pocs dies, eren incendiats i saquejats els monestirs de Poblet i de Santes Creus, i el convent de recol·lectes de Riudoms.

A Barcelona, el dia de Sant Jaume (25 juliol), una multitud excitada pel fracàs d’una correguda de bous a la plaça de la Barceloneta, incendià els principals convents barcelonins i assassinà uns quants religiosos, davant la passivitat de la guarnició; l’ordre hi fou restablert, finalment, per la milícia urbana.

També foren incendiats els convents de Sant Cugat del Vallès, Sant Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d’Arenys i d’Igualada i les cartoixes d’Escaladei i de Montalegre.

Aquesta demostració d’anticlericalisme popular, exacerbat pel clima d’odi de la guerra civil, fou dirigida exclusivament contra el clericat regular.

Costoja -Alt Urgell-

2 Respostes

(Montferrer i Castellbó, Alt Urgell)

Antic priorat de l’orde de l’Hospital (Santa Maria de Costoja), a la vall de Castellbó, prop del poble de Vilamitjana.

El 1220 era centre de la comanda de Costoja, de la qual depenia també l’hospital de Sant Joan de Berga. Passà a dependre dels comanadors de Susterris.

Al seu voltant es formà una petita caseria, que, com el priorat, que havia esdevingut santuari, era abandonada i arruïnada a mitjan segle XIX.

Corretja, orde de la

1 Resposta

(Catalunya, 1397 – segle XV)

Orde religiós, dit també empresa o divisa, fundat per Martí I l’Humà. Era de titular únic, i era concedit pel rei a homes i per la reina a dones.

En foren titulars Ferrer d’Abella (1397), Jaume de Prades (1400) i Pere de Torrelles (1408), i també Violant de Montagut, muller de Ramon de Boïl (1397), i Maria Lladró de Vilanova, filla del vescomte de Vilanova (1399).

Correspondència

Deixa un comentari

(Barcelona, desembre 1963 – )

Revista religiosa mensual ciclostilada, fonamentalment en català. Fundada per un grup de sacerdots.

Duu el subtítol de “Full eclesial. Ambients populars”, i és una tribuna polèmica de les inquietuds dels catòlics progressistes als Països Catalans.

La majoria de les col·laboracions són espontànies.

Congregació Claustral Tarraconense

8 Respostes

(Catalunya, 1215 – 1835)

Congregació benedictina. Reuní els monestirs de monjos i monges d’hàbit negre de l’antiga província eclesiàstica Tarraconense.

Fundada arran del concili IV del Laterà (1215), que obligà els monestirs benedictins a reunir-se en capítols generals per províncies eclesiàstiques, el capítol de la Tarraconense comprengué d’antuvi monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja. Des del 1336, amb la creació de l’arquebisbat de Saragossa, es titulà Congregació Tarraconense i Cesaraugustana. L’adjectiu de claustral li fou donat el 1600 per tal de distingir-la de la dels Observants de Valladolid.

Mentre que els monestirs masculins de Navarra i la Rioja se n’anaren separant fins al segle XVI, bastants de catalans s’hi adheriren progressivament; els rossellonesos demanaren de formar-ne part el 1592.

Una etapa de vida florent i expansiva, que durà del segle XIII al XVI, fou seguida per un període de dificultats internes i externes els segles XVI i XVII. S’extingí (eren només uns deu monestirs) amb l’exclaustració del 1835.

Les compilacions més importants de les seves constitucions foren les de l’abat Pere Bosquet de Sant Cugat, redactades el 1361 i traduïdes aviat al català, les de Miquel Sella (1582), les del capítol del 1597 i les darreres, impreses el 1662.

Conferència Episcopal Tarraconense

10 Respostes

(Catalunya, 1969 – )

(CET)  Organisme. Integrat pels bisbes de la província eclesiàstica Tarraconense i de l’arquebisbat de Barcelona, que té la missió d’estudiar els problemes comuns a les vuit diòcesis catalanes i coordinar-ne les activitats pastorals. N’és president l’arquebisbe de Tarragona.

Els seus principals organismes vinculats són: Facultat de Teologia de Catalunya, Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya, Centre d’Estudis Pastorals, secretariats interdiocesans, Gabinet d’Informació de l’Església a Catalunya, comissions de liturgia al català, i Comitè Interdiocesà de Caritas. Hi ha també comissions mixtes amb la Generalitat de Catalunya.

Entre els seus documents publicats destaquen: El pluralisme en la comunió eclesial (1972), Misteri pasqual i acció alliberadora (1974), Perspectiva cristiana de l’amor i de la sexualitat (1975), L’atur, escàndol i desafiament del nostre temps (1980), Arrels cristianes de Catalunya (1985) i Església i món rural (1992).

Enllaç: Conferència Episcopal Tarraconense