(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 28 febrer 1913 – Girona, 30 agost 1999)
Flabiolaire, compositor, director i pedagog. Nét de Pere Pastells (l’avi Rau), el qual l’inicià en el conreu de la música.
Ha estat flabiolaire de diverses cobles, entre d’altres, la de Girona i la d’Els Montgrins, i un dels creadors de la cobla Ciutat de Girona (1975).
Autor de bon nombre de sardanes (unes setanta) i de Llegenda del bruel (1975), suite per a cobla.
(Girona, 2 desembre 1846 – 27 gener 1917)
Arqueòleg, numismata i historiador. Col·laborà en diverses publicacions del país i “Lo Geronès” i el diari “La Renaixensa” de Barcelona.
President de l’Associació Literària de Girona, acadèmic de l’Acadèmia de Bones Lletres i membre corresponent de la Real Academia de la Historia.
De la seva producció destaquen Noticia histórica y arqueológica de la antigua ciudad de Emporium (1879), Sarcófagos romano-cristianos esculturados que se conservan en Cataluña (1895), i la seva obra més important, Les monedes catalanes (1908-11), encara avui no superada com a visió de conjunt. Publicà també Condado de Gerona. Los condes beneficiarios (1890) i Cartoral de Carles Many (1905-09). Redactà el volum dedicat a la província de Girona de la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras i Candi.
(Catalunya, segle X – Girona, 1018)
Bisbe de Vic (1010-18). Fill de Borrell i d’Ingilrada, nobles osonencs.
Nomenat a instàncies del comte Ramon Borrell I de Barcelona i del bisbe Sal·la d’Urgell. Corroborà la donació de les esglésies d’Olesa de Montserrat i de Santa Maria del Mar a la canonja restaurada de Barcelona (1012).
Al sínode de Vic del 1015 concedí al levita Guillem d’Oló, dit després de Mediona, l’administració dels béns i castells de la Segarra (Calaf) adjudicats pel comte de Barcelona a l’església de Vic. Benet VIII li confià, juntament amb l’abat Oliba, l’expulsió de les monges de Sant Joan de les Abadesses.
Morí de tornada d’una expedició a les terres islàmiques peninsulars i fou succeït en el bisbat per Oliba.
(Girona, 29 gener 1915 – 7 novembre 2013)
Locutora de ràdio. L’any 1933 entrà a formar part de l’equip de Ràdio Girona, d’on fou traslladada, el 1934, a Ràdio Associació de Catalunya de Barcelona, on prestà els seus serveis fins al 1942 en que retornà a Girona.
En el decurs de la seva estada a Barcelona fou nomenada oficialment locutora de la Generalitat de Catalunya.
Creà el primer programa radiofònic de la postguerra en català, titulat Nostra dansa.
(Barcelona, 2 octubre 1914 – Girona, 20 gener 1996)
Poeta i traductor. Fill de Josep Maria Boix i Raspall, i germà d’Emili Maria i de Maur Maria.
Influït per López-Picó i l’escola noucentista, va publicar: Angle (1935), Soledat abrupta (1937), Felicitat (1944), Capaltes i mirinyacs (1946), El suplicant, la deu i l’esma (1972, premi Carles Riba del 1971) i Presoner en la boira (1978). Col·laborà a la secció literària del diari “El Matí”.
La seva traducció en vers de l’El paradís perdut (1950) de Milton és modèlica.
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 23 març 1908 – Girona, 2 juliol 1980)
Músic. Instrumentista de la cobla L’Art Gironí, fou un dels fundadors de la cobla Girona (1925), de la qual assumí la direcció l’any 1933 i a la qual afegí un nou instrument, el fiscorn baix de quatre pistons.
Entre les moltes sardanes que va compondre (més de 400) cal ressaltar Ninetes del Pont Major, Aires del Ter, Flor Selvatana, Novembre, Maria Mercè, Clemència, Joaquima i Marta.
(Catalunya, segle XIV – Girona ?, 1427 ?)
Arquitecte. Treballà de picapedrer (1381-83) a les obres de Sant Feliu de Girona i, més endavant, a les de la catedral de Girona, de les quals esdevingué mestre major el 1404.
Partidari de la continuació de la nau única que caracteritza aquell temple gòtic, la qual defensà decisivament, i que finalment fou aprovada per una junta d’arquitectes, fou continuada sota la seva direcció fins al 1427.
(Barcelona, segle XV – Girona, segle XV)
Ciutadà de Barcelona. Era casat amb Constança Margarit i de Santfeliu.
Contràriament al seu sogre i als familiars d’aquest, entre ells el famós bisbe de Girona, prengué partit contra Joan II. Vivia a Girona a causa del seu matrimoni.
Se sumà a les tropes del comte de Pallars que assetjaven la Força gironina en començar la guerra (1462).
(Manlleu, Osona, 17 abril 1586 – Girona, 1644)
Religiós caputxí, de nom Jaume Valls. Fou custodi dels convents del Rosselló (1630 i 1641).
Pel maig de 1640 fou ambaixador de la generalitat de Catalunya a Madrid, per a protestar contra els abusos dels allotjaments dels terços reials al Principat.
Després del Corpus de Sang, el comte d’Olivares li prometé un arranjament pacífic. Decidida a Madrid la invasió armada del Principat, Bernadí de Manlleu fou rellevat de les seves funcions.
Exposà les gestions fetes en un opuscle d’autodefensa, i és interessant la seva correspondència amb els diputats de la generalitat durant les negociacions a Madrid.
(Cerdanya, segle XI – Girona ?, 1093)
Bisbe de Girona (1052-93). Fill del comte Guifré II de Cerdanya.
Actuà com a conseller de Ramon Berenguer I de Barcelona i dels seus fills, però no pogué evitar les discòrdies entre els comtes germans Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer II.
Contribuí al triomf de les reformes del papa Gregori VII, el qual li adreçà una carta (1079) per tal que arrangés la discòrdia entre els dos comtes barcelonins.
Defensà, encara, els drets de l’Església contra el comte Hug II d’Empúries.
Una carta seva del 1085 a l’abat d’Augsburg fou l’origen de la llegenda gironina de sant Narcís.
