(Barcelona, 1943 – Girona, 10 octubre 2005)
Arquitecte. Treballà en col·laboració amb M. Assumpció Alonso.
Ha dut a terme diverses obres d’intervenció en el patrimoni arquitectònic, com ara el claustre de Sant Domènec de Peralada i la canònica de Santa Maria de Vilabertran.
Ha estudiat la història de l’arquitectura de Figueres, especialment la figura de l’arquitecte J. Roca i Bros.
(Abrantes, Portugal, 5 juny 1946 – Girona, 30 gener 1981)
Periodista i polític. Començà a fer periodisme a Figueres i, després, a Girona, on ingressà en l’equip de “Presència”.
Col·laborà en diversos periòdics catalans i fou un dels fundadors del “Punt Diari”, on escriví diàriament una columna, que foren recollides, com a homenatge pòstum, en el llibre Quiosc.
Membre del PSC-PSOE, fou regidor de Girona, diputat provincial i president del Consell Municipal de Sarrià de Ter.
L’any 1981 es creà a Girona el premi de narració breu que porta el seu nom.
(Barcelona, 14 novembre 1923 – Girona, 10 agost 2007)
Pintor. Estudià enginyeria i belles arts. Es relacionà amb el Cercle Maillol.
Són característics els seus paisatges (especialment els de Cadaqués i d’Eivissa) de composició ordenada i resolts amb colors suaus i perfils lleugerament difuminats.
Durant una etapa inicial també realitzà gravats (primer premi de La Rosa Vera, 1951) i il·lustracions per a llibres de bibliòfil.
(Catalunya, segle XIV – Girona ?, segle XIV)
Arquitecte. Mestre d’obres de la catedral de Girona almenys en 1357-59. li ha estat atribuït el projecte de cobrir-ne la nau amb una sola volta.
En 1357-60 dirigí la construcció del claustre de Sant Feliu de Girona, enderrocat el 1374.
(Girona, 1929 – segle XX)
Pedagog i eclesiàstic. Consiliari de diversos centres docents.
Ha escrit amb col·laboració de Pere Darder i Vidal El nen i l’altre. Aquesta obra guanyà el premi Antoni Balmanya 1965, i fou publicada l’any següent.
(Torelló, Osona, 18 desembre 1926 – Girona, 26 desembre 2016)
Eclesiàstic. Estudià a Vic i a París.
Ordenat sacerdot el 1949, ocupà càrrecs pastorals i d’ensenyament a diversos indrets del bisbat de Vic, fins que el 1973 fou nomenat bisbe de Girona.
Especialitzat en ciències catequètiques, ha exercit d’una manera constant el ministeri de la paraula, tant oralment com a través de nombroses escrits.
Dins la conferència episcopal catalana fou el responsable de les qüestions que afecten la catequesi i l’ensenyament.
(Barcelona, 1519 – Girona, 1597)
Bisbe de Girona (1583-97). Fill de Francesc Caçador.
Fou canonge de Vic, Tortosa i Barcelona, on fou nomenat vicari general pel seu oncle el bisbe de Barcelona, Guillem, que ell ajudà en la reforma, especialment en la dels religiosos.
A Girona hagué d’enfrontar-se amb el capítol, que s’hi oposà.
Fou president de la generalitat de Catalunya (1590-93).
(Girona ?, segle XI – 1050)
Fill d’Amat, vescomte de Girona. Es casà amb Ermessenda, filla de Gausfred. Cap la possibilitat que Ermessenda fos filla d’Amat i Guerau fill de Gausfred. En tot cas, Guerau I fou el primer que usà el nom de Cabrera, vinculant-lo al títol vescomtal que li venia per Girona.
Ell i la seva muller reuniren un vast patrimoni, nucli inicial de la prosperitat dels vescomtes de Cabrera. El castell pairal de Cabrera dominava l’actual subcomarca del Cabrerès, encavallada entre la Garrotxa i Osona.
Les seves possessions, unides a les del vescomtat gironí, abraçaven totes les Guilleries, algunes terres pròximes a la plana de Vic i de la Selva, i altres lots en aquesta darrera comarca, amb el castell d’Argimon.
D’aquestes possessions selvatanes, la més important era la vila de Blanes, plataforma marinera de la futura vocació mediterrània d’aquest casal. També pertanyia als Cabrera el castell o força vescomtal de la ciutat de Girona.
Guerau I governà aquests territoris des de la mort dels vescomte Amat (vers 1035), fins al seu traspàs.
Ell i Ermessenda fundaren (1038) el monestir de Sant Salvador de Breda, que tres segles més tard seria recés del més brillant dels seus descendents.
Fou succeït pel seu fill Ponç I de Cabrera.
(Girona, 18 febrer 1934 – 13 novembre 2018)
Sacerdot i historiador. Féu estudis d’història eclesiàstica i civil a Roma, Madrid i Barcelona i obtingué el títol de doctor amb una tesi sobre Catalunya i l’Església al segle XVII.
A Girona, compaginà les tasques pastorals amb les de professor al Seminari Menor, després ensenyà a l’Estudi General de Girona i a la Facultat de Teologia de Catalunya. Per dues vegades fou rector del Seminari Major de Girona i, des del 1987, del Seminari Major Interdiocesà, amb seu a Barcelona.
Col·laborà habitualment en revistes pastorals i científiques. Entre els seus assaigs, cal destacar Martí Luter. Valoració actual de la Reforma (1986), premi Carles Rahola 1983.
