(Altstätten, Suïssa, 1880 – Barcelona, 1961)
Arpista i compositora. Estudià a Ginebra, París i Barcelona i fou professora d’arpa del Conservatori de Ginebra.
Escriví peces per a arpa i publicà el Méthode d’exercices pour la harpe, que ha estat molt difosa.
(Ljubljana, Eslovènia, 1848 – Varese, Itàlia, 1909)
(o Carles Maria dels Dolors) Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom de Carles VII. Nét de Carles Maria Isidre de Borbó i germà d’Alfons Carles.
El 1869 féu un intent militar a favor de la causa carlina i disposà de la col·laboració de Ramon Cabrera. El 1872 impulsà la lluita carlina que s’estenia a Catalunya (Tercera Guerra Carlina) -on prometé derogar el decret de Nova Planta– i que s’acabà el 1876.
El 1900 tingué lloc un nou petit intent militar a Badalona en defensa de la seva causa. El succeí com a pretendent el seu fill Jaume de Borbó i de Borbó-Parma.
(Londres, Anglaterra, 1849 – Viena, Àustria, 1936)
Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom d’Alfons Carles I, germà de Carles.
El 1871 es casà amb Maria de les Neus de Bragança, infanta de Portugal, que l’acompanyà quan fou designat general en cap de les forces de Catalunya (1872-76) durant la Tercera Guerra Carlina.
Es mostrà d’acord amb l’entrada dels carlins a l’alçament del 1936. En morir sense fills, deixà per resoldre l’afer de la seva successió.
(Lisboa, Portugal, 1842 – Barcelona, 16/oct/1908)
Promotor de circ. Fundador del famòs Circ Alegria (o Circo Ecuestre), inaugurat el 21 de maig de 1879 i instal·lat a la plaça de Catalunya, de Barcelona.
Hi actuaren les millors atraccions de l’època fins que, per exigències d’urbanització, fou enderrocat el 29 d’octubre de 1895.
(Winterthur, Suïssa, 22 novembre 1877 – Barcelona, 30 juliol 1930)
Esportista. Fundà el F.C. Zuric.
Va practicar diversos esports, però sobretot el futbol, fins que, obligat pels seus negocis a residir a Barcelona, el 1899 hi va fundar el Futbol Club Barcelona.
Primer com a jugador i després en successives etapes com a president, va ésser durant més de vint anys l’ànima de l’entitat i va impulsar la inauguració del camp del carrer de la Indústria (1909) i del camp de les Corts (1922).
La seva gestió ajudà a la creació de la Federació Espanyola de Futbol (1909).
Defensor de l’amateurisme, el 1913 deixà el càrrec de president davant el creixent professionalisme de l’esport; tanmateix, l’ocupà de nou diverses vegades.
(Viena, Àustria, 24 març 1914 – Barcelona, 18 febrer 1996)
Titellaire i ventríloqua. Primera ballarina del Teatre de l’Òpera de Viena, durant la Segona Guerra Mundial entrà en una companyia italiana, amb la qual arribà a Espanya en el 1943, s’incorporà a la companyia Els Vienesos, de Franz Johann i Arthur Kaps.
Amb les seves conegudes marionetes col·laborà en diversos programes de TVE entre el 1959 i el 1971.
(Anglaterra, segle XIV – Montblanc ?, Conca de Barberà, vers 1362)
(o Desfonoll) Mestre d’obres i picapedrer. Actiu a Catalunya des del 1331, on es casà i fins catalanitzà el seu nom. Fou l’introductor al país de les formes flamígeres, procedents d’Anglaterra i usades ací un quart de segle abans que a França i a Castella.
Hom ja el troba documentat en el contracte que féu amb Pere Alegre, abat de Santes Creus, on s’especifiquen amb detall totes les qüestions de les obres i el compromís de l’artista a no fer en vida cap altra obra sense permís de l’abat; d’altra banda, el monestir excloïa cap altre mestre d’obres i li donava plens poders sobre els altres operaris.
Acabà les obres del claustre de Santes Creus, enllestides en 1340, amb el refetor del monestir. És remarcable la fauna desacostumada a Catalunya que esculpí als relleus de les pilastres (en una de les quals feu el seu autoretrat) i, sobretot, el traçat flamiger de les claraboies dels arcs del claustre.
El 1359 i el 1362 treballava a Montblanc.
(Portugal, segle XVI – Barcelona, 1546)
Pintor. Actiu ja a Barcelona el 1525.
El 1532 s’associà amb un altre portuguès, Pedro Nunhes (Pere Nunyes), i amb Nicolau (I) de Credença, amb els quals col·laborà en nombroses obres, especialment amb el primer, que el superava àmpliament en qualitat.
(Budapest, Hongria, 17 setembre 1941 – )
Catalanòfil. Llicenciat en filologia hispànica i italiana el 1965 a la universitat Eötvos Lorand de Budapest, hi exercí la docència.
Membre fundador de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, ha estat l’introductor dels estudis de català a Hongria (1971).
Ha publicat estudis de gramàtica històrica i ha promogut la traducció d’obres literàries entre el català i l’hongarès. És autor, juntament amb Károly Morvay, d’un diccionari català-hongarès (1990).
El 1993 rebé el premi Ramon Llull.
(Saarbrücken, Alemanya, 29 maig 1901 – Barcelona, 17 febrer 1987)
Pintor. Format inicialment dins l’expressionisme de Paul Klee. Des del 1932 residí a Barcelona.
La seva obra anà evolucionant cap a una abstracció que sempre té com a fonament els elements del món concret, especialment del de la tècnica.
Ultra la pintura, conreà el gravat i el cartró per a tapissos i catifes, i projectà vidrieres emplomades (vitralls de la capella de les Llars Mundet).
Va fer pintures murals per a indrets i institucions públiques (premi Sant Jordi amb una obra conservada al palau de la Generalitat), especialment a Barcelona.
També fou molt considerable la seva activitat de dissenyador gràfic.
Dades dels Països Catalans 