(Remscheid, Alemanya, 1839 – Colònia, Alemanya, 1908)
Hispanista. Estudià lleis, però dos viatges a Espanya (1864 i 1889) el decantaren cap a l’estudi de les literatures castellana i catalana. El 1889 organitzà uns jocs florals a Colònia.
En morir deixà instituïts els premis que, amb el seu nom, atorguen anualment l’Academia Española i els Jocs Florals de Barcelona.
Escriví obres en alemany, castellà, català i francès: Katalanische Troubadoure der Gegenwart (Poetes catalans d’avui, 1890).
(Àustria, segle XIV – Sicília, Itàlia, vers 1349)
Reina de Sicília. Filla d’Ot II, duc de Caríntia i de Tírol i de Gorizia. Muller de Pere II de Sicília (1323). Vídua (1342), el seu fill Lluís I restà sota la tutela del seu cunyat Joan de Sicília, duc d’Atenes, nomenat vicari del regne.
Contrària a la política pro-catalana de Joan sobre Sicília, a la seva mort pressionà perquè Lluís I donés suport als nobles Palizzi i Chiaramonte, que desencadenaren una veritable guerra civil.
(Basilea, Suïssa, segle XV – Vic, Osona, segle XVI)
Comerciant. S’instal·là a Vic com a sabater, però ascendí al final de la seva vida a mercader.
Els fills i néts del seu segon matrimoni amb una vigatana emparentaren amb rics mercaders, ciutadans honrats i cavallers de Barcelona.
Fou el pare dels bisbes Guillem i Jaume Caçador.
(Plassenburg, Alemanya, 1493 – València, 1525)
Noble al servei de la casa d’Àustria. Formava part del seguici de Carles I de Catalunya i es casà a Barcelona l’any 1519 amb Germana de Foix, vídua del rei Ferran II de Catalunya (1519), per l’interès que Carles I tenia d’aconseguir la influència de Germana de Foix en la seva elecció com a emperador d’Alemanya.
Després d’assistir a la coronació imperial de Carles V a Aquisgrà, el 1523 fou nomenat capità general del regne de València i lloctinent de la seva muller, que n’era lloctinent general.
(Amsterdam, Holanda, 1807 – Barcelona, 1867)
Enginyer. S’exilià a Barcelona el 1835.
Establert poc temps després a Mallorca, intentà diverses explotacions mineres, introduí els molins de vent per a fer pujar aigua i dirigí la dessecació del prat de Sant Jordi (1846-49). Es relacionà amb els intel·lectuals mallorquins liberals i fou membre actiu de l’Ateneu Balear.
És autor de Reseña geognóstica de la isla de Mallorca (1852) i Ensayo de una descripción geológica de la isla de Mallorca (1867).
(Altstätten, Suïssa, 1880 – Barcelona, 1961)
Arpista i compositora. Estudià a Ginebra, París i Barcelona i fou professora d’arpa del Conservatori de Ginebra.
Escriví peces per a arpa i publicà el Méthode d’exercices pour la harpe, que ha estat molt difosa.
(Ljubljana, Eslovènia, 1848 – Varese, Itàlia, 1909)
(o Carles Maria dels Dolors) Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom de Carles VII. Nét de Carles Maria Isidre de Borbó i germà d’Alfons Carles.
El 1869 féu un intent militar a favor de la causa carlina i disposà de la col·laboració de Ramon Cabrera. El 1872 impulsà la lluita carlina que s’estenia a Catalunya (Tercera Guerra Carlina) -on prometé derogar el decret de Nova Planta– i que s’acabà el 1876.
El 1900 tingué lloc un nou petit intent militar a Badalona en defensa de la seva causa. El succeí com a pretendent el seu fill Jaume de Borbó i de Borbó-Parma.
(Londres, Anglaterra, 1849 – Viena, Àustria, 1936)
Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom d’Alfons Carles I, germà de Carles.
El 1871 es casà amb Maria de les Neus de Bragança, infanta de Portugal, que l’acompanyà quan fou designat general en cap de les forces de Catalunya (1872-76) durant la Tercera Guerra Carlina.
Es mostrà d’acord amb l’entrada dels carlins a l’alçament del 1936. En morir sense fills, deixà per resoldre l’afer de la seva successió.
(Lisboa, Portugal, 1842 – Barcelona, 16/oct/1908)
Promotor de circ. Fundador del famòs Circ Alegria (o Circo Ecuestre), inaugurat el 21 de maig de 1879 i instal·lat a la plaça de Catalunya, de Barcelona.
Hi actuaren les millors atraccions de l’època fins que, per exigències d’urbanització, fou enderrocat el 29 d’octubre de 1895.
(Lichtenberg, Alemanya, segle XV – Barcelona, vers 1512)
Impressor. Establert a Barcelona, treballà amb Rosembach.
Un cop instal·lat pel seu compte, treballà per a l’abadia de Montserrat (1499-1500), per a la Generalitat i per a l’Estudi General.
Entre les seves diverses edicions (obres de Roís de Corella, Francesc Eiximenis, etc) excel·leix el Directorium inquisitorum, de Nicolau Eimeric.
Dades dels Països Catalans 