(Palma de Mallorca, 1542 – Namur, Holanda, s XVI)
Militar. Fill de Joan Odó Berard i Riera. Mobilitzà per compte seu una companyia, amb la qual combaté durant 25 anys a les guerres d’Itàlia.
Més tard, a les ordres de Manuel Filibert de Savoia, participà en la guerra de Felip II contra Enric IV de França i el papa Pau IV. Intervingué en la batalla de Saint-Quentin (1557).
Escriví diverses obres, com una Sintaxis nova etymologiae novae responders (1583).
(Palma de Mallorca, 17 octubre 1764 – Londres, Anglaterra, 3 març 1834)
Cartògraf, capità de navili i polític. De família obrera, es formà a l’Armada, on participà en diverses accions navals, entre les quals la presa de Menorca (1781). Inicià els seus treballs científics, a les ordres de Vicente Tofiño, amb la confecció de l’atles marítim de les costes hispàniques.
Anà a l’expedició dirigida per A. Malaspina al voltant del món (1789-94) i, com a resultat del viatge, es dedicà (1795) a la publicació de diversos treballs cartogràfics sobre les costes americanes del Pacífic. Durant la guerra del Francès estigué adscrit a l’estat major de l’exèrcit anglès a Cadis.
Fou director del Depósito Hidrográfico de Madrid i col·laborà de manera decisiva en l’Atlas marítimo de España. El 1820, per encàrrec del govern, projectà la divisió provincial de l’estat espanyol, imposada el 1822 i restablerta amb modificacions el 1833.
El 1822 fou elegit diputat a corts per Mallorca i es veié obligat a exiliar-se en restaurar-se l’absolutisme de Ferran VII de Borbó. A Londres instal·là una secció del Depósito Hidrográfico i continuà treballant en col·laboració amb científics anglesos.
El 1826 fou condemnat a mort en rebel·lia i els seus béns foren confiscats pel fet d’haver votat (1823) l’impediment moral del rei. Fou amnistiat el 1833.
Fou membre de la Royal Society (1819) i la seva correspondència i els seus treballs són al British Museum (Bauzà Collection).
(Càller, Itàlia, 6 febrer 1669 – l’Haia, Holanda, 11 juny 1726)
Diplomàtic i historiador. Fill de Pau Bacallar i Santucho, governador de Sàsser i del Logudor.
Fou governador de Càller i de la Gallura. Partidari actiu dels drets de Felip V de Borbó sobre Sardenya (1708-09) obtingué com a recompensa el títol de marquès de San Felipe (1709).
Com a escriptor, sobretot és conegut per les seves obres teòrica-polítiques i històriques, com Comentarios de la guerra de España desde el principio del reinado del rey Felipe V hasta la paz general del año 1725 (Gènova 1725?) en la qual ataca l’austrofília catalana.
(Palma de Mallorca, 1714 – Malta, 1790)
Frare de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Fou prior de l’orde.
Escriví tres treballs relatius als santjoanistes.
(Barcelona, 1711 – Àustria ?, segle XVIII)
Jesuïta. Era doctor en filosofia i teologia, així com excel·lent lingüista.
Expulsat el seu orde d’Espanya, passà a Àustria, on exercí l’ensenyament i publicà obres didàctiques.
(Remscheid, Alemanya, 1839 – Colònia, Alemanya, 1908)
Hispanista. Estudià lleis, però dos viatges a Espanya (1864 i 1889) el decantaren cap a l’estudi de les literatures castellana i catalana. El 1889 organitzà uns jocs florals a Colònia.
En morir deixà instituïts els premis que, amb el seu nom, atorguen anualment l’Academia Española i els Jocs Florals de Barcelona.
Escriví obres en alemany, castellà, català i francès: Katalanische Troubadoure der Gegenwart (Poetes catalans d’avui, 1890).
(Gènova, Itàlia, 21 desembre 1646 – Estremoz, Portugal, 29 juny 1705)
Noble i almirall de Castella. Lloctinent general de Catalunya (1688), es mostrà conciliador davant les protestes dels camperols pels allotjaments, però la seva actuació fou poc afortunada.
(Illes Balears, 1360 – Malta, 1420)
Prelat, escriptor i frare franciscà. Era mestre en sagrada teologia. Fou confessor de la reina Maria de Luna i de Martí I el Jove. Col·laborà amb aquest a l’expedició a Sardenya (1408-09), i el proposà per a un bisbat d’Aragó, però el jove rei sicilià morí tot seguit a Càller. Joan Eiximeno l’assistí en redactar testament i en les seves últimes hores. Fou nomenat administrador del bisbat de Malta.
El 1411, essent encara a Catalunya, hi restà per defensar els drets successoris de Jaume II d’Urgell, del qual també fou conseller. El 6 d’octubre de 1411 en fou un dels seus ambaixadors al Parlament de Catalunya. Després que aquest perdé en el Compromís de Casp (1412), l’incità a revoltar-se. El 1418 fou nomenat bisbe de Malta.
És lloat pel seu saber a les Cobles de la divisió del Regne de Mallorca, d’Anselm Turmeda. Escriví una Contemplació de Santa Quarantena o Quarema de Contemplació, i Lo famós verger de l’arbre crucificat de Jesús, obra traduïda o extractada d’un text del també framenor Albert de Castigli, ell féu la seva versió el 1406, sota el patronatge del rei Martí I l’Humà.
(Alaior, Menorca, 25 novembre 1892 – Exeter, Anglaterra, 28 agost 1973)
Biòloga i pedagoga. Professora de la Universitat de Barcelona fins al 1936, any en què es traslladà a Bilbao, i el 1937, a la Gran Bretanya.
Obres seves són: Las escuelas nuevas inglesas (1930), El método MacKinder (1930), La coeducación de los sexos (1931) i El método de proyectos en las escuelas urbanas (1931).
(Zafra, Extremadura, vers 1512 – Lisboa, Portugal, 1584)
Escriptor. Ingressà a Montserrat el 1534.
És autor d’un Libro de la vida y conversión de Santa María Magdalena (Barcelona 1549), d’un gran interès literari i doctrinal.
Dades dels Països Catalans 