Arxiu d'etiquetes: Europa (morts a)

Costa, Antoni

Deixa un comentari

(Sant Llorenç de Cerdans, Vallespir, 1767 – Fredericia, Dinamarca, 11 agost 1808)

Militar. De família noble rossellonesa, en esclatar la Revolució Francesa el 1789 es traslladà a Barcelona, on organitzà i mantingué un batalló de voluntaris que prengué part en la Guerra Gran.

El 1794 es naturalitzà espanyol i fou nomenat capità de la legió de la reina Maria Lluïsa. Més tard fou destinat al regiment de dragons del Riu de la Plata, a l’Amèrica del Sud, on combaté contra els anglesos.

Tornà a Europa, i anà a Pomerània amb les tropes espanyoles del marquès de la Romana, que col·laborava amb Napoleó.

En iniciar-se la guerra del Francès intentà de reunir les forces i de reembarcar-les cap a Espanya, però, descobert pels napoleònics, s’atribuí personalment la responsabilitat de l’intent i, per tal d’evitar represàlies, es suïcidà.

Constança de Sicília i d’Anjou

Deixa un comentari

(Sicília, Itàlia, 1303 – Xipre, 19 juny 1344)

Reina de Xipre i d’Armènia. Filla de Frederic II de Sicília i d’Elionor d’Anjou.

Es casà (1318) amb Enric II de Xipre i fou coronada reina de Xipre a Nicòsia, i de Jerusalem a Famagusta.

Vídua (1324), es casà novament (1331) amb Lleó V, rei d’Armènia.

Colomes, Joan Baptista

Deixa un comentari

(València, 22 febrer 1740 – Bolonya, Alemanya, 17 gener 1808)

Dramaturg. Jesuïta des del 1755, era a Oriola l’any de l’expulsió (1768).

Restà a Ferrara fins al 1773, i després s’establí a Bolonya, on escriví drames neoclàssics de tema històric: Coriolano (1779), Scipione in Cartagine (1783), o hispànic: Agnesi di Castro (1781) i assaigs, com Les philosophes à l’encan (1796).

Tornà a València el 1798, on el 1801 publicà poesies, en castellà i en català, sobre sant Vicent Ferrer. Fou novament exiliat.

Cervera i Colomer, Santiago

Deixa un comentari

(Benetússer, Horta, 18 maig 1938 – Berlin, Alemanya, 14 gener 1999)

Violinista. Ha estat deixeble de Joan Massià, a Barcelona, ciutat on oferí la seva primera actuació pública en 1952. Poc després actuà a Saragossa, València, Copenhague i d’altres ciutats.

Actuà novament a Barcelona en 1954. abans d’emprendre una àmplia sèrie de recitals a Dinamarca. El 1958 oferí un programa amb totes les sonates i partitures de Bach a Barcelona, València, Saragossa i Madrid.

S’establí a Alemanya, on fou primer violí en una orquestra de Colònia.

Cardona-Borja i d’Erill, Josep Folc de

1 Resposta

(València, vers 1650 – Viena, Àustria, 1730)

(conegut també per Sanç Roís de Liori)  Militar i polític. Fill d’Alfons de Cardona-Borja i Milà d’Aragó, primer marquès de Castellnou. Fou el primer comte de Cardona amb grandesa d’Espanya, títol atorgat per l’arxiduc Carles III d’Àustria el 1707 i reconegut per Felip V de Borbó el 1727; príncep de Cardona i del Sacre Imperi des del 1716, almirall d’Aragó, comanador d’Alcalà a Xivert i després lloctinent de l’orde de Montesa.

Fou ambaixador de Carles II a Viena. Hi conegué l’arxiduc Carles d’Àustria, proclamat rei, més tard, pels catalans. El 1705 fou nomenat, per aquest, lloctinent de València i, com a general de Consell de Guerra, l’acompanyà a les campanyes per la península Ibèrica.

També l’acompanyà, com a membre de la junta del govern, a la seva proclamació a Madrid (1706). Propugnà la defensa d’Alacant i l’organització d’un exèrcit permanent.

Nomenat majordom major de la reina Elisabet Cristina de Brunsvic, l’acompanyà a Viena (1713) i formà part del seu consell. No s’acollí a l’amnistia de l’any 1725 i morí a l’exili. La seva descendència restà a Àustria.

Cardona-Borja i de Sotomayor, Antoni de

3 Respostes

(València, 1657 – Viena, Àustria, 21 juliol 1724)

Eclesiàstic. Fill de l’almirall d’Aragó Felip de Cardona i de Palafox, marquès de Guadalest, mort el 1672. Es traslladà de jove a la cort, a Madrid, i ingressà a l’exèrcit, on arribà a capità. Més tard, entrà a l’orde franciscà, a Palència. Estudià a la universitat d’Alcalá de Henares i fou nomenat comissari general d’Índies.

Arquebisbe de València el 1609, protegí artistes i literats i inicià la formació de la biblioteca episcopal. En esclatar la guerra de Successió, es mantingué fidel a Felip V de Borbó i, quan el general Basset ocupà València (1705), es retirà al seu castell de Biar i després a Castella.

De tornada el 1708, s’oposà a la repressió filipista, en particular a la duta a terme per Melchor de Macanaz contra Xàtiva i els eclesiàstics valencians. El 1710, després de la ruptura entre Felip V i el papa, es mostrà partidari del rei-arxiduc Carles III i s’hagué d’exiliar.

Passà a Viena, a la cort imperial, on es troba amb altres familiars seus, i fou nomenat conseller àulic i, el 1714, president del Consell d’Espanya, que presidí fins a la seva mort.

Publicà Cartas pastorales i una Representación al Sumo Pontífice Clemente XI sobre la beatificación del V.P. Jerónimo Simó.

Cànaves i Marc, Jaume

Deixa un comentari

(Pollença, Mallorca, 1653 – Malta, 1721)

Bisbe de Malta (1713-21). Graduat en teologia a Mallorca, el 1677 professà a l’orde militar de Sant Joan i es traslladà a Malta, on fou nomenat (1700) prior de l’església major de Sant Joan.

Briau i Saüc, Domènec

Deixa un comentari

(Castelló de la Plana, 5 agost 1664 – Viena, Àustria, 1755)

Metge. Estudià humanitats a Castelló de la Plana i medicina a València. Austriacista, seguí Carles III a la cort de Viena, on fou nomenat primer metge de cambra.

Exercí el càrrec fins a la seva mort, de primer al servei de l’emperador i posteriorment (des del 1740) al de la filla d’aquest, l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria.

Borbó-Parma, Xavier de

Deixa un comentari

(Pianore, Itàlia, 25 maig 1889 – Cuira, Suïssa, 7 maig 1977)

Duc de Parma (1974-77). En morir el seu oncle Alfons Carles de Borbó (1936), el nomenà regent de la comunió Tradicionalista, i com a cap de la junta militar carlina s’adherí a l’alçament del 1936, però el 1945 signà un manifest demanant que Franco es retirès.

El 1952 fou proclamat rei a Barcelona per un grup de partidaris seus.

Borbó i de Borbó-Parma, Jaume de

1 Resposta

(Vevey, Suïssa, 27 juny 1870 – París, França, 2 octubre 1931)

Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom de Jaume III. Fill de Carles de Borbó i d’Àustria-Este, a la mort del qual (1909), proclamà els seus drets i reorganitzà el carlisme.

Als Països Catalans, especialment al Principat, tingué nombrosos partidaris, anomenats jaumins.

No contragué matrimoni.