(Barcelona, vers 1671 – Viena, Àustria, 1721)
Eclesiàstic i erudit. Canonge de la catedral de Barcelona, ardiaca de Santa Maria del Mar (1702) i vicari general de Barcelona.
Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Desconfiada (1700), i partidari de l’arxiduc Carles. Per aixó, a la mort del bisbe Benet de Sala, a qui havia acompanyat a Roma a rebre el capel cardenalici (1715), li fou prohibit el retorn.
(Sant Esteve Sesrovires, Baix Llobregat, 9 maig 1942 – )
Historiador i erudit de la literatura catalana. Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans.
Professor de la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1969 i doctor en filologia catalana.
Redactor de la revista “Els Marges”, ha publicat diferents treballs d’història de la llengua i de la literatura catalanes, dels quals sobresurt Manuel Milà i Fontanals i la seva època (1984).
(Ripoll, Ripollès, 1 setembre 1901 – 10 maig 1992)
Investigador i erudit. Director de l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere de Ripoll.
Dedicat a l’estudi de la farga catalana i de la manufactura d’armes i de claus.
Publicà els estudis La manufactura de claus a Ripoll. Contribució a la farga catalana (1972) i Les armes de foc a Ripoll (1974).
(Barcelona, 30 novembre 1867 – 19 desembre 1946)
Erudit. Començà diverses carreres i féu d’escultor.
Sota la tutela del professor Clemente Cortejón, s’especialitzà en bibliografia cervantina i féu el catàleg de les obres de Cervantes de la Biblioteca de Catalunya.
Publicà l’extraordinària i extensa Bibliografia Catalana-Premsa (1931-37).
President de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, publicà treballs erudits sobre Tirant lo Blanc, l’argot de Barcelona, els pseudònims catalans, etc.
(Barcelona, 31 desembre 1854 – 30 desembre 1914)
Erudit i metge. Fou professor de la Facultat de Medicina de Madrid.
De nou a Barcelona col·laborà en diversos diaris, fundà la “Revista de Ferrocarriles” (1887) i “Pro Patria” (1895), butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú, de la qual fou conservador.
Compilà diversos catàlegs de col·leccions artístiques i publicà, a més a més, Armas y Armaduras (1895), La joyería y la orfebrería en España (1908) i Cau Ferrat. Colección de hierros de Santiago Rusiñol (sd).
(Barcelona, segle XV – 1475)
Arxiver i erudit. Fill del també arxiver de l’arxiu de la Corona d’Aragó Dídac Garcia, de qui esdevingué coadjutor el 1436. Tots dos procedien de l’escrivania reial i dugueren a terme a l’arxiu la redacció de diversos índexs.
Jaume fou amic i col·laborador de l’humanista Pere Miquel Carbonell, que el succeí en el càrrec.
És autor d’una Història de Catalunya i d’una Genealogia dels reis de Catalunya-Aragó, a més de moltes notes de caràcter històric. El rei Renat d’Anjou li encarregà la redacció d’un Llibre de les batalles, que no degué arribar a escriure.
Morí de pesta.
(Vic, Osona, 5 desembre 1731 – 10 novembre 1810)
Humanista, bibliotecari i erudit. Jesuïta des del 1746. Catedràtic de la Universitat de Cervera, on ensenyà retòrica, poesia i filosofia.
A conseqüència de l’expulsió dels jesuïtes, anà a Cesena, on es doctorà en dret civil i en dret canònic, i a Ferrara, on fou prefecte de la biblioteca pública, per a la reestructuració de la qual redacta un interessant memorial, encara inèdit.
Entès en estudis lingüístics -hebreu i llengües rabíniques-, publicà una obra en defensa de les Reflexiones morales del pare Lallemand (1788). Publicà una versió llatina, anotada, dels Principes du droit naturel, de J.-J. Burmalaqui (Venècia 1780).
De retorn a Vic (1798), publicà la seva obra cabdal De vita et scriptis Josephi Finestres et de Monsalvo… Commentariorum libri tres (Vic, 1802; traduïda al català per Llorenç Riber el 1932), interessant encara per a la història de la introducció de l’humanisme a la universitat de Barcelona del segle XVI i sobretot per a la història de la universitat de Cervera.
(Catalunya, segle XVI)
Erudita. Molt entesa en llengües clàssiques i en ciències.
Gaudí d’especial fama per les seves dissertacions pronunciades a la catedral de Barcelona, i a Roma davant el papa Pau III.
(la Selva del Camp, Baix Camp, 11 abril 1908 – Barcelona, 1979)
Escriptor i erudit. Fou un dels primers promotors de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus i de la restauració del monestir i el suport de la col·lecció “Analecta Selvatana”.
Va publicar nombrosos llibres d’erudició i de divulgació sobre aquest monestir i de l’anàlisi del passat del seu poble (més de cinquanta títols), a més d’extensos treballs erudits en revistes. Escriví també poesia.
De la seva extensa bibliografia, cal destacar Santes Creus. Notes històriques i descriptives (1930), El beat Claret i l’arquebisbe de Tarragona (1949), Margarida de Prades (1960), El llibre de Valldossera (1968), Santes Creus de l’exclaustració ençà (1972), El senyoriu de Santes Creus (1973), El llegendari de Santes Creus (1974), Ramon Muntanyola, testimoni de reconciliació (1977), Ventura Gassol, un home de cor al servei de Catalunya (1979) i Sant Bernat Calbó, abat de Santes Creus i bisbe de Vic (1979).
Publicà volums de la sèrie “Episodis de la Història”, sota els pseudònims d’Artemi Folch i de Francesc A. Miquel.
Fou el pare de Xavier Fort i Bufill (Barcelona, 1940 – ) Escriptor. Ha publicat una biografia de Prat de la Riba (1967).
(Sant Martí de Maldà, Urgell, 25 gener 1729 – Tarragona, 16 novembre 1794)
Arqueòleg i erudit. Canonge de la seu de Tarragona (1746), arxiver de la catedral i vicari general en diverses ocasions.
Dirigí moltes excavacions i aconseguí una bona col·lecció numismàtica, que llegà, juntament amb la seva notable biblioteca de 4.000 volums, al convent de Sant Francesc.
Escriví una Disertación sobre los tiestos y barros antiguos de Tarragona, com també molt material per a la realització d’un diccionari d’autors catalans.
Té un gran interès la seva correspondència amb el seu germà Llorenç Foguet, jesuïta, expulsat a Bolonya, i, des del 1785, amb Bartomeu Pou.
Dades dels Països Catalans 