Arxiu d'etiquetes: enginyers/es

Manjarrés i de Bofarull, Ramon de

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 abril 1827 – Sevilla, Andalusia, 9 març 1918)

Enginyer industrial, germà de Josep. Va fer els estudis a les classes de la Junta de Comerç de Barcelona, i després la carrera d’enginyer industrial, en l’especialitat química, que acabà el 1869.

Fou pensionat per la diputació perquè estudiés a París i Londres els tints i els estampats, les indústries químiques i les arts agrícoles.

L’any 1865 guanyà per oposició la càtedra de química general i aplicada de l’Escuela Industrial de Sevilla; el 1869 ocupà la de química inorgànica i anàlisi química d’aquesta mateixa escola.

Anà a Barcelona per dirigir l’Escola Industrial, on formà un museu mineralògic, així com diverses càtedres nocturnes per a ensenyament d’obrers. També fou director de l’Escola d’Arts i Oficis. El 1891 fou nomenat catedràtic de la Universidad de Sevilla.

Autor de remarcables estudis sobre oleïcultura i enologia. Dirigí a Barcelona (1870) el periòdic “Guía de la Industria”. Entre les seves publicacions cal destacar: Lecciones de química industrial inorgànica, Fabricación de los vinos por medio de la fucsina (1877) i Influencia de la calidad de las aguas en la marcha de los generadores de vapor.

Macias i Arau, Pere

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 14 juny 1956 – )

Polític. Enginyer de camins, canals i ports, fou col·laborador dels serveis d’estudis de Banca Catalana, i treballà a la direcció general d’urbanisme. Exercí la docència com a professor associat a la càtedra d’urbanisme i ordenació del territori (1989-92) i com a professor titular de legislació urbanística (1992-95) de l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports.

Militant de CDC des del 1977, fou escollit alcalde d’Olot el 1984, càrrec que ocupà fins el 1996 i que compatibilitzà amb els de vicepresident (1987-94), i president de la diputació de Girona (1994-96) i president del Consorci de la Costa Brava (1994-96) i de l’Associació Catalana de Municipis i Consells Comarcals (1995-96). Al juny de 1996 fou nomenat conseller de medi ambient de la Generalitat de Catalunya, i el 1997 conseller de política territorial i obres públiques.

L’any 2001 abandonà el càrrec, i des d’aleshores assumí diverses funcions en el si de CDC, en ple procés del relleu de Jordi Pujol al capdavant del partit. Entre el 2002 i el 2004 fou secretari general adjunt de CDC i també de la federació CiU. Després del pas de la federació a l’oposició, en les eleccions generals del 2004 es presentà com a senador, i fou designat portaveu de la federació a la cambra alta.

Ferrer i Salat, Carles

1 Resposta

(Barcelona, 22 març 1931 – 18 octubre 1998)

Empresari, economista i enginyer químic. Fundador i president del Banc d’Europa i del grup farmacèutic Ferrer Internacional, així com de l’organització patronal CEOE (president entre 1977-84) i membre de la Comissió Trilateral.

Presidí també el Comitè Olímpic Espanyol des de 1987, fou membre del COI i participà en l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Fou el primer president del Cercle d’Economia de Barcelona.

El 1993 ingressà en la Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i entre 1994 i 1996 fou també el president del Comitè Econòmic i Social, a Brussel·les.

Fou campió d’Espanya de tennis (1953) i jugador de la Copa Davis (1953 i 1954).

Ferraté i Pascual, Gabriel

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 3 març 1932 – Barcelona, 11 febrer 2024)

Enginyer industrial i perit agrícola. Catedràtic d’automàtica de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona des del 1968, posteriorment en fou director (1969-72). Rector de la Universitat Politècnica (1972-76), fou nomenat després director general d’universitats i investigació i més tard director general de política científica de la Generalitat de Catalunya.

En 1978, 1982, 1986 i 1990 fou elegit com a rector de la Universitat Politècnica de Catalunya, càrrec en el qual romangué fins al 1994.

Professionalment s’ha especialitzat en el camp de l’automàtica i de la informàtica, on ha desenvolupat sistemes de regulació del trànsit.

Membre de diferents organismes internacionals (com la IFAC), director de l’Institut de Cibernètica i entre 1980-89 fou vice-president de la CIRIT. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Fabra i Poch, Pompeu

65 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 20 febrer 1868 – Prada, Conflent, 25 desembre 1948)

Gramàtic i lexicògraf. Enginyer industrial i catedràtic de química a Bilbao, es va dedicar des de jove a l’estudi de les llengües romàniques, especialment el català. Des del focus literari i intel·lectual de “L’Avenç”, va impulsar la reforma ortogràfica de la llengua catalana i va crear les bases per a fixar-ne una sistematització literària i d’ús.

Autor d’un Ensayo de gramática del catalán moderno (1891), del Tractat d’ortografia catalana (1904) i de la Gramática de la lengua catalana (1912), clara descripció de la realitat literària i dels usos de la llengua. Sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba, arran de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, va ingressar a la Secció Filològica (1911), des d’on va dirigir la redacció de les Normes ortogràfiques (1913) i del Diccionari ortogràfic (1917), precedents de la seva obra posterior.

Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima. (Pompeu Fabra)

El 1918 publicà la Gramàtica catalana, considerada des d’aleshores normativa. El 1932, amb el mecenatge de Francesc Cambó, edità l’obra de més abast i projecció de totes les que elaborà, el Diccionari general de la llengua catalana -sòlid canemàs del projectat Diccionari de l’Institut-, reconegut com a normatiu durant més de seixanta anys. Professor a la Universitat de Barcelona, va publicar també assaigs de lingüística catalana.

No podem abandonar mai la tasca ni l’esperança (Pompeu Fabra i Poch, abril de 1947)

Les seves Converses filològiques, aparegudes originalment en forma d’articles de divulgació lingüística a la premsa, foren publicades pòstumament entre 1954 i 1956 i reeditades en part modernament, com també la Gramàtica catalana de 1946 (ed. 1956).

Va morir a l’exili. La seva autoritat és unànimement reconeguda i perpetuada amb homenatges i el nom de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona.

Esteve i Abad, Pere

1 Resposta

(Tiana, Maresme, 26 desembre 1942 – 10 juny 2005)

Polític. Enginyer industrial i professor a l’Escola Tècnica d’Enginyers Industrials de Barcelona (1965-69), fou president de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya (1989-92) i de diverses empreses. Fundador de l’Institut Català de Tecnologia i de l’Institut Català d’Inspecció i Control Tècnic.

Entrà en la militància de Convergència Democràtica de Catalunya el 1975 i en el consell nacional d’aquesta mateixa formació el 1984. Diputat al Parlament de Catalunya des del 1992, ocupà la secretaria adjunta del consell executiu de CDC al juny de 1995. Assumí la secretaria general de CDC en substitució de Miquel Roca al gener de 1996. Del 1999 al 2002 fou eurodiputat, encara que l’any 2000 deixà CDC i el 2003 el presentà a les llistes d’ERC al Parlament de Catalunya.

El desembre de 2003 fou nomenat conseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat dins el govern presidit per Pasqual Maragall, càrrec que ocupà fins a l’octubre de 2004, en que deixà la política activa per motius de salut.

Escola Universitària Politècnica del Baix Llobregat

Deixa un comentari

(Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1991 – )

(EUPBL)  Escola superior. Fundada dins de la Universitat Politècnica de Catalunya, per a impartir la titulació d’enginyeria tècnica en sistemes de telecomunicació. Traslladat a Castelldefels un cop acabada la construcció del nou campus. Ha estat un centre pilot a l’estat espanyol en la reforma de plans d’estudis i de mètodes docents.

El seu primer director, Xavier Bara, rebé l’any 1996, la medalla Jaume Vicens i Vives de la Generalitat de Catalunya, com a premi per la qualitat de l’ensenyament arran de les innovacions docents adoptades a l’escola, que s’estengueren a d’altres universitats d’arreu de l’estat.

A inicis del segle XXI passà a denominar-se Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aereoespacial de Castelldefels (EETAC).

Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària

Deixa un comentari

(Lleida, 1978 – )

(ETSEA)  Escola. Creada per la fusió de l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Agrícola de Lleida (fundada el 1972) i l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms de Lleida (creada el 1976). Des de la seva creació fins a l’any 1992, formà part de la Universitat Politècnica de Catalunya, i a partir d’aquesta data, s’integrà a la recentment creada Universitat de Lleida.

S’imparteixen les titulacions d’enginyer agrònom, enginyer forestal, enginyer tècnic agrícola, enginyer tècnic forestal i llicenciat en tècnica i tecnologia dels aliments. El seu campus, que s’instal·là a l’antiga granja escola de la diputació de Lleida, constitueix el campus agrari més important de Catalunya i un dels més importants de l’estat.

A banda de centres i instituts universitaris inclou el centre mixt UdL-IRTA, l’Estació Experimental de Lleida i diverses dependències del departament d’agricultura, ramaderia i pesca de la Generalitat de Catalunya (Centre de Mecanització Agrària, Secció d’Avaluació de Noves Tecnologies i Servei de Protecció dels Vegetals).

Enllaç web: Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària

Crusafont i Sabater, Miquel

1 Resposta

(Sabadell, Vallès Occidental, 1942 – )

Enginyer industrial, llicenciat en història i museòleg. Fill de Miquel Crusafont i Pairó. Especialista en història monetària i en numismàtica del Països Catalans.

És autor de Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa Medieval (1982). Ha participat en la realització de diverses exposicions de moneda catalana: Moneda, Mirall de la Història (Sabadell-Barcelona 1983), Catalunya: Moneda i Història (Barcelona-Lleida 1985).

Vice-president de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, cap de redacció d’“Acta Numismàtica” i sots-director de “Gaceta Numismática”. Fou director del Museu d’Història de Sabadell (1982-85).

Comerma i Batalla, Andreu Avel·lí

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, 9 juliol 1842 – el Ferrol, Galícia, 11 març 1917)

Enginyer naval titulat a Madrid (1866) i llicenciat en farmàcia (1873). Ingressà a l’armada, on, el 1900, assolí el grau de general del cos d’enginyers navals. Assistí al Congrés Internacional d’Electricitat de París (1881) com a delegat de Marina, i al de Munic (1882).

Fou cap de l’arsenal i director de les drassanes del Ferrol (1883-99), on construí el dic de la Campana (1873), al port del Ferrol, que li donà un prestigi internacional. Projectà un túnel submarí entre Gibraltar i l’Àfrica. Planejà la construcció dels millors creuers que posseí l’armada espanyola a la seva època. Al Ferrol fundà l’Orfeó Aires de Minha Terra i presidí l’ateneu. Seguí amb afecte el moviment catalanista i col·laborà a “La Renaixença”.

Publicà Curso práctico de construcción naval (1868), La exposición internacional de pesca de Londres en 1883 i Apuntes sobre la Exposición Internacional de Higiene y Educación celebrada en Londres en 1884.