(Barcelona, 26 maig 1826 – París, França, 3 març 1895)
Guitarrista i compositor. Actuà a París, com a guitarrista i professor de guitarra i hi publicà 10 Mélodies pour guitarre et chant i un Méthode de guitarre (1890), així com l’òpera Roger de Flor.
(Sabadell, Vallès Occidental, 27 octubre 1860 – Barcelona, 12 gener 1948)
Compositor i director. Dirigí l’escola i la banda municipal de música de Sabadell i professà a l’Escola de Sordmuts de Barcelona.
Escriví música religiosa, peces per a orgue, obres corals, música per a cobla i la sardana La nostra festa.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 11 novembre 1924 – Barcelona, 18 febrer 1994)
Pianista. Estudià piano amb Pere Vallribera i composició amb Cristòfor Taltabull.
Compongué cançons de música lleugera i arrenjaments, especialment als inicis de la Nova Cançó catalana (Se’n va anar, Si un dia sóc terra, Com el vent, L’arbre, A cara o creu, etc).
Musicà les Tombes flamejants i El president no és mort de Bonaventura Gassol i escriví uns preludis per a piano.
(Mataró, Maresme, 1 desembre 1843 – Barcelona, 17 juliol 1906)
Contrabaixista, pianista i compositor. Féu concerts a Cuba (1865-74), a l’Argentina, al Paraguai (1886-91) i a les Filipines (1893-95).
Compongué danses i música d’església. És autor de Teoría musical (1875).
(Rubí, Vallès Occidental, 5 maig 1884 – Madrid, 23 desembre 1973)
Compositor, director coral i pedagog. Es formà a l’Escolania de Montserrat i fou deixeble més tard d’Antoni Nicolau.
Dirigí la Societat Coral Euterpe, fou fundador i director de l’Orfeó de Graus, del de Rubí, d’una acadèmia de música a Barcelona que portà el seu nom i del conservatori de l’Ateneu Igualadí. Fou director de l’Institut Municipal de Pedagogia Escolar de Santa Cruz de Tenerife.
Escriví música vocal i per a piano i algunes obres didàctiques.
(Sabadell, Vallès Occidental, 2 maig 1894 – Barcelona, 1 juliol 1967)
Compositor. Deixeble de Manuel Burgès, aviat s’establí als EUA, on actuà amb èxit com a arranjador a diferents estudis de ràdio (1932-63) i fou director artístic de l’emissora Firestone.
Escriví amb constància sobre temes catalans (unes cent-cinquanta sardanes per a cobla i altres per a cor), així com obra simfònica, de cambra, lieder, etc.
Tornà a Catalunya el 1963, després d’obtenir nombrosos premis.
(Valls, Alt Camp, 1830 – Tarragona, 1905)
Organista i compositor. Fou organista des del 1860 a la catedral de Tarragona.
Afavorí el moviment wagnerià i el conreu de la cançó tradicional catalana.
Compongué bon nombre d’obres de música d’església, la sarsuela Moisés y Aarón, i d’altres obres, Escriví diversos mètodes de solfeig, piano i música vocal.
(Barcelona, 22 gener 1933 – París, França, 12 gener 2019)
Compositor. Fill de Lluís Bonet i Garí, i germà de Jordi. Deixeble dels mestres Joan Massià i Eduard Toldrà, i després de Nadia Boulanger, a París. És l’últim representant del moviment neoclàssic a Catalunya.
Ha estat president de les Joventuts Musicals de Barcelona (1955) i de la Federació Internacional de les Joventuts Musicals (1962). El 1979 prengué la direcció del Conservatoire Américain de Fontainebleau i després fou director de l’École Normale de Musique de París.
D’entre les seves obres destaquen: Misa en Epiphania Domini (1957), Homenatge a Gaudí (1966) o La pell de brau (1967), sobre poemes de Salvador Espriu.
(Barcelona, 25 abril 1944 – )
Arquitecta (1972) i compositora. Com a membre del taller d’arquitectura dugué a terme el projecte d’ordenació urbanística Antigone, a Montpeller. Posteriorment obrí despatx propi i ha realitzat uns blocs d’apartaments a la platja de Sant Cebrià (Rosselló).
Com a compositora és autora d’obres de caràcter experimental en les quals incorpora instruments tradicionals i procediments electroacústics. Sobresurten Poema per a piano o Septet de set sous.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1771 – Montserrat, Bages, 1859)
Compositor. Estudià a l’Escolania de Montserrat amb Anselm Viola i Narcís Casanoves, del 1780 al 1786.
Entrà al monestir el 1790, d’on fou mestre de capella del 1811 al 1853, amb moltes interrupcions degudes a la guerra del Francès i a la situació política. Cada vegada reorganitzà l’Escolania i la proveí de repertori en part original.
Del 1835 al 1844, durant l’exclaustració, restà sol a Montserrat amb el germà J. Capderrós i un escolà, i creà la Salve montserratina amb la seva alternança de cant pla i cant polifònic per manca dels versets d’orgue.
Dades dels Països Catalans 