Municipi i capital de la comarca del Camp de Morvedre (País Valencià): 132,37 km2, 49 m alt, 64.944 hab (2015)
(ant: Morvedre, cast: Sagunto) Situat al sector meridional de la comarca; la part occidental del terme és accidentada per diverses serres d’escassa altitud i el sector oriental arriba fins al mar, on presenta una costa baixa i amb dunes.
ECONOMIA – El terme, regat pel Palància, és en gran part dedicat als conreus; hi predomina l’agricultura de regadiu, gràcies a la sèquia major de Morvedre, que rega el terme amb aigües procedents del riu. El principal conreu és el taronger, que n’ocupa la major part de la superfície agrària. Hi tenen una certa importància la ramaderia de llana, la bovina i les granges avícoles. A més de les funcions que li corresponen com a capital de comarca, és un important centre agrari i industrial amb funcions comercials dins de la comarca (hi ha mercat els dimecres), així com també a la conca del Palància.
La indústria es concentra sobretot al Port de Sagunt, factor que ha provocat que la població d’aquest agregat superés la de la ciutat. Indústria siderúrgica, que es convertí en un complex siderúrgic integral amb el nom d’Alts Forns del Mediterrani; aquest complex entrà en una greu crisi a partir del 1983, quan dins l’àmbit del pla de reestructuració de la siderúrgica espanyola, es decidí el tancament de les instal·lacions saguntines. A més, sobresurten també la indústria química (superfosfats, subproductes de les coqueries) i la mecànica, seguides de l’alimentària (conserves vegetals) i de la fabricació de materials per a la construcció (fàbriques de ciment). Àrea comercial de València.
POBLACIÓ – La immigració, a conseqüència de l’increment industrial, suposà un notable creixement demogràfic, i la població s’ha multiplicat per 8 des del 1900; el principal augment durant el segle XX es registrà entre el 1920 i el 1930, període en que es doblà la població; també s’ha de fer esment del període 1950-60, amb un augment del 49 % de la població. L’ascens demogràfic es manifesta també respecte del total comarcal: si el 1900 en representava el 42%, en l’actualitat, concentra més de tres quartes parts de la població. La personalitat d’aquesta ciutat, que ha impedit la creació de nuclis importants al voltant, a més de les activitats industrials, es conseqüència de la riquesa agrària i de la bona localització, a la costa, i de la condició com a via d’entrada que remunta cap a la vall de l’Ebre.
HISTÒRIA – Sagunt fou originàriament una ciutat ibèrica del nord del territori del edetans, anomenada Arse i que posteriorment es conegué amb el nom actual de Sagunt. Durant l’època musulmana pertanyé a la taifa de València, i el 1238 fou reconquerida per les tropes de Jaume I; des d’aleshores tingué un important paper polític, atesa la seva situació estratègica en les comunicacions entre Catalunya, València i Aragó. Pere III el Cerimoniós, durant les lluites que sostingué contra la Unió valenciana, s’hi instal·là, i els morvedrencs, d’acord amb els unionistes, el portaren sota custòdia a València (1348). En les lluites de Pere III contra Castella fou fortalesa de Pere el Cruel, i, malgrat la pau de Morvedre, signada pel juny de 1363, la guerra continuà i Pere el Cerimoniós hi posà setge (juny 1364), després del qual la vila fou reduïda a carrer de València (1365). Ferran I d’Antequera hi obtingué la victòria amb la qual s’assegurà el domini del regne de València (27 febrer 1412). L’any 1868 el govern espanyol li retornà el nom de Sagunt.
ART – L’antiga ciutat, reconstruïda per Escipió, és situada en un turó envoltat de muralles. Durant l’Imperi s’aixecaren a l’acròpolis edificis oficials, com el temple i el teatre (ben conservat), mentre que la població vivia a la part baixa. S’han trobat restes de mosaics, escultures, etc. Les seves ceràmiques foren molt lloades per Plini i Marcial. D’època medieval resta una església gòtica del segle XIV.
Municipi i capital comarcal de la Plana d’Utiel (País Valencià): 814,20 km2, 692 m alt, 20.621 hab (2015)
Situat a la zona de parla castellana del País Valencià, al sud-est de la comarca, el seu terme, el més extens del País Valencià, ocupa prop de la meitat del territori comarcal i és regat pels rius Magre, Reatillo i Cabriol, que en forma el límit sud-occidental. Format al sector oriental de l’altiplà de Requena.
Predomini del secà (vinya, cereals, ametllers, oliveres i fruiters) sobre el regadiu (hortalisses i arbres fruiters). Ramaderia porcina, ovina i granges d’aviram. Apicultura. Dins el sector secundari hi sobresurt la indústria alimentària, especialment la producció de vi, que constitueix una de les fonts d’ingressos de l’economia local; altres indústries són la tèxtil, de la fusta i mobles i la metal·lúrgica. És centre d’una àrea comercial dependent de la ciutat de València.
La ciutat és prop de la riba esquerra del Magre, a la sortida dels ports (serra de les Cabrelles); conserva en el nucli antic, anomenat la Villa, el caràcter medieval, i és a redós de l’antic castell de Requena, fortalesa del segle XV. Entre els diversos monuments que conserva cal esmentar l’església arxiprestal del Salvador i l’antiga parròquia de Santa Maria, modificades al segle XVIII, conserven dos magnífics portals gòtics; la parròquia de Sant Nicolau té el seu origen al segle XIII; l’església de Sant Salvador, del segle XIV, té una interessant portada flamígera del segle XV.
Al segle XIX sorgiren 42 agrupacions noves per a l’explotació de les antigues deveses, entre els quals els pobles i caseries de Calderón, El Campo de Arcís, Casas de Cuadra, Casas de Eufemia, Casas del Río, Los Cojos, El Derramador, Los Duques, Hortunas, Los Isidros, Pedrones, El Pontón, La Portera, El Rebollar, Roma, Los Ruices, San Antonio de Requena, Turquía i Villar de Olmos.
(o Bocchoris) Ciutat antiga del nord de l’illa, entre Pollença i es Port de Pollença. En resten vestigis molt escassos, que no han estat excavats. D’origen pre-romà, nucli urbà de la cultura talaiòtica, durant els primers segles del domini romà a l’illa tingué categoria de ciutat federada, segons Plini.
Prop del lloc de les ruïnes han estat trobades, per atzar, dues inscripcions en bronze del tipus dit tabula patronatus. Segons una, datada l’any 10 aC, la ciutat prenia com a patró Marc Cras, que cal identificar amb Marc Licini Cras, cònsol de Roma l’any 14 aC. A la segona, de l’any 6 aC, prenia com a patró Marc Atili Vern.
Després d’aquestes dates la ciutat decaigué i tingué una vida efímera, probablement per la competència de Pollentia (Alcúdia), fundació directa romana, que es convertí en l’única ciutat important del nord de l’illa de Mallorca durant tota l’època romana.
Municipi, cap de la comarca del Rosselló i de la Catalunya Nord: 68,07 km2, 30 m alt, 120.489 hab (2012)
Administrativament és capital del departament francès dels Pirineus Orientals. Situat a la confluència de la Tet amb el seu afluent, la Bassa, enmig de la plana i a la zona de contacte del Riberal (de la Tet) amb la contrada veïna de la Salanca. El terme s’estén a banda i banda del riu, a les terres al·luvials de la Tet.
Gran part del terme municipal és conreat, sobretot amb conreus de regadiu, que aprofiten les aigües del canal de Perpinyà; els principals conreus són la vinya, les hortalisses i els fruiters. Malgrat això, el sector agrícola es troba en regressió a causa de la major rendibilitat del terreny destinat a la construcció. La major part de la població activa està ocupada en els sectors secundari i terciari; l’activitat industrial és més aviat escassa (indústries derivades de l’agricultura, papereres, de materials de la construcció i de joguines, fonamentalment); és molt important, en canvi, l’activitat comercial i l’exercici de funcions de concentració i redistribució de productes. El sector terciari és el preeminent, ja que concentra l’administració del departament, els bancs i organismes de prèstec i un gran nombre d’activitats liberals i de funcions culturals. Universitat (1979). És un important centre de comunicacions, nus de carreteres i ferrocarrils que canalitza tot el trànsit entre Catalunya i el Llenguadoc.
LA CIUTAT.- El primer desenvolupament urbà tingué lloc durant l’edat mitjana; al segle XII es construí el primer recinte murallat entorn de la parròquia, el qual fou ultrapassat a mitjan segle XIII en ésser construïda una vila nova extramurs, la qual, en iniciar-se el segle XIV, fou envoltada per un nou cinturó defensiu. Els segles XIV i XV foren de gran esplendor, i són d’aquell temps els principals edificis històrics de la ciutat. Durant l’edat moderna el creixement demogràfic i urbanístic fou pràcticament nul; només a mitjan segle XVII (1659) Vauban millorà el sistema de defenses, i inclogué dins les muralles el raval de Nostra Dama. Un nou creixement urbanístic s’inicià a mitjan segle XIX (1856), com a conseqüència de l’arribada del ferrocarril, que provocà l’expansió en sentit oest (barris de l’estació), però fins al primer quart del segle XX no foren derruïdes les muralles i s’efectuà l’engrandiment modern de Perpinyà; aquest prengué dues direccions: una de radial, entorn del nucli vell, i una altra de lineal, vers el nord, seguint el curs de la Tet.
POBLACIÓ.- La població s’ha quintuplicat des de mitjan segle XIX, malgrat els saldos migratoris negatius a causa de la crisi vitícola de la fil·loxera, si bé el màxim creixement dintre del segle XX correspon al període comprès entre el 1962 i el 1968; després la població s’estengué cap als municipis circumdants. En aquest increment demogràfic tingué un paper important el creixement vegetatiu, però el factor decisiu ha estat la immigració.
HISTÒRIA.- Des que els comtes del Rosselló s’establiren a la villa Perpiniani, al final del segle IX, aquesta localitat es convertí en la capital de fet del comtat rossellonès. El Rosselló, com a comtat independent, però, desaparegué el 1172, a la mort de Girard II (1164-72), fill de Gausfred III, per cessió del darrer titular a Alfons I el Cast de Catalunya. Al cap de dos anys, Perpinyà obtingué el privilegi de celebrar fires, segurament a causa de la seva situació geogràfica i de la seva importància administrativa. El 1197 el rei Pere I el Catòlic concedí als perpinyanesos el dret d’elegir els seus magistrats municipals (cònsols).
La seva veritable puixança política, comercial i urbana començà tan bon punt Jaume I el Conqueridor creà per a Jaume (II), fill seu i de Violant d’Hongria, el regne de Mallorca (1262) separat dels altres estats de la corona catalano-aragonesa i formant tot un conjunt amb Mallorca, Eivissa, Montpeller, el Rosselló, la Cerdanya i el Conflent. La pugna per l’herència entre Jaume II de Mallorca i el seu germà Pere II el Gran de Catalunya, cristal·litzà a la mort (1276) del seu pare, Jaume el Conqueridor. Al cap de tres anys (1279), els dos reis, Pere i Jaume, signaven a Perpinyà un tractat pel qual el rei de Mallorca es feia feudatari del de Catalunya-Aragó.
No obstant això, a causa de la croada de Felip III l’Ardit de França, consentida per Jaume II, Pere el Gran (1285) es veié obligat a envair el regne de Mallorca; féu un atac per sorpresa al palau reial de Perpinyà, d’on el rei Jaume II fugí per les clavegueres, i ordenà la retenció dels mercaders francesos. Una altra invasió fou duta a terme per Alfons II el Liberal i també Jaume emprengué la fugida. La treva tornà amb el seu nebot Jaume II de Catalunya com a conseqüència de la pau d’Anagni (1295). El 1297 Jaume II de Mallorca rebia un altre cop totes les seves possessions, a més de l’illa de Menorca.
Des de la segona meitat del segle XIII Perpinyà esdevingué un important centre de distribució de teixits flamencs i fabricació de teixits de llana. Els privilegis atorgats per Jaume I el Conqueridor (1249) als drapers i als paraires perpinyanesos es traduïren en un augment del nombre de batans, en la importació de matèries primeres i en la creació de nous barris artesanals. L’altra indústria important era dedicada al treball del cuir. La seva situació geogràfica, les mesures econòmiques de Felip l’Ardit contra Catalunya i la decadència de les fires de la Xampanya estimularen la indústria tèxtil perpinyanesa, que estengué els seus productes per tots els pobles de la corona de Catalunya-Aragó i fins i tot a Constantinoble o Flandes. La nombrosa comunitat jueva, que es dedicà quasi exclusivament al prèstec de diners a un interès molt elevat, era un estímul financer remarcable.
Com a conseqüència d’aquesta activitat industrial i comercial, Perpinyà experimentà una gran expansió urbana: el 1276 començà la construcció del Palau Reial i l’any següent es bastiren nous barris. La immigració francesa fou molt forta. Però la invasió del regne de Mallorca (1343) per part de Pere III el Cerimoniós i les campanyes de conquesta del Rosselló (1344) tingueren com a conseqüència la caiguda de la capital, Perpinyà, la pèrdua de Montpeller per a la corona catalano-aragonesa i la mort de Jaume III de Mallorca a la batalla de Llucmajor (1349).
Del segle XIV al XV, a la crisi general d’Europa, s’afegiren les conseqüències de la pesta negra (1349), encara que la indústria tèxtil perpinyanesa es mantingué: el 1388 fou creat el Consolat de Mar amb jurisdicció sobre el Rosselló i la Cerdanya, i el 1397 es construí la llotja de comerç. El 1349 havia estat fundat l’Estudi General. Els conflictes tornaren a la segona meitat del segle XV, quan, a conseqüència de la guerra contra Joan II, el rei, pel tractat de Baiona (1462), empenyorà al rei francès Lluís XI les rendes del Rosselló i els castells de Perpinyà i de Cotlliure, que foren conquerits (1463) pel duc de Nemours. El 1475, Lluís XI tornà a ocupar Perpinyà, fins que Carles VIII (1493) tornà el Rosselló i la Cerdanya a Ferran II el Catòlic.
Durant la guerra franco-espanyola, Perpinyà hagué de sofrir (1542 i 1543) el setge de les tropes franceses fins que el duc d’Alba aconseguí per dues vegades de fer-les fora. El 1570 foren els hugonots els que hi posaren setge. En aquesta època es constatà un intens corrent d’immigració francesa vers el Rosselló, on foren particularment greus les conseqüències de les epidèmies esdevingudes en 1591-92 i en 1629-31. La vida econòmica del país sofrí un procés d’afebliment que coincidí amb l’increment de l’autoritarisme castellà i amb els perjudicis econòmics provocats per l’acantonament de forces militars estrangeres. A l’empara de la guerra dels Segadors, durant la qual Perpinyà fou bombardejada i saquejada per les tropes filipistes, Richelieu aconseguí ocupar el Rosselló, que afermà amb la conquesta de Perpinyà (setembre 1642).
La pau dels Pirineus (1659) consagrà la partició de Catalunya amb l’annexió a França d’aquelles comarques. L’administració francesa marcada amb un exacerbat centralisme afeblí l’antiga autonomia municipal i provocà la resistència i la lluita armada dels angelets, els guerrillers anti-francesos (1667-75). Amb això n’hi hagué prou per forçar bona part de la burgesia, del clergat i de la noblesa a emprendre el camí cap a les terres catalanes de la Península, encara que aquesta pèrdua de població es veié compensada per l’emigració procedent del Principat. El procés d’afrancesament fou indeturable sobretot a partir del 1700, data en què s’imposà per decret l’ús de la llengua francesa per a tots els actes públics i oficials. Sota el nou règim la indústria tèxtil perpinyanesa decaigué ràpidament a favor d’una economia eminentment agrícola.
El govern francès es posà tot seguit a fer grans obres de construcció: la ciutadella fou reforçada (1689) i la ciutat fou sotmesa a millores urbanístiques. L’obra de remodelació urbana iniciada el 1776 per l’intendent Raymond Saint-Severs féu atenció especialment a la conducció d’aigües, el sanejament i la millora de carrers i vies. El 1760 s’havia començat la construcció de la nova universitat sota els cànons borbònics. Com a conseqüència de la Revolució Francesa (1789) Perpinyà es convertí en la capital del departament dels Pirineus Orientals. En aquest període s’enregistraren nombroses execucions de persones no addictes al nou règim revolucionari, així com també el tancament d’esglésies i estatges religiosos. El 1793 el Rosselló fou envaït pels exèrcits espanyols comandats per general Ricardos, però la seva escomesa fou aturada per Jaume Josep Cassanyes i pel general Dagobert. A partir d’aquesta feta tingué lloc una altra gran emigració vers Catalunya d’elements contraris a la Revolució.
Per fer front a la crisi econòmica, agreujada per l’escassetat de queviures i per l’alça de preus, la municipalitat de Perpinyà creà moneda pròpia (1792) i un sindicat de flequers. Tot aprofitant la guerra franco-anglesa, molts especuladors acapararen grans fortunes, però el conflicte bèl·lic de fet provocà un veritable estancament econòmic. Mentrestant, la ciutat es convertí en centre d’un important mercat de productes agrícoles: la viticultura i l’horticultura incrementaren l’àrea de conreu fins a la crisi del final del segle XIX. Les males collites de 1846-47 i la decadència del comerç contribuïren a palesar el descontentament popular, que contribuí a l’esclat de la Revolució del 1848. Durant el Segon Imperi (1852-70) la profunda transformació agrícola del país anà acompanyada d’un gran avenç en les comunicacions, especialment per la introducció del ferrocarril, cosa que obrí el mercat francès als productes rossellonesos: el 1858 fou oberta la línia Narbona-Perpinyà. De tota manera, la política lliurecanvista del govern imperial arruinà els conreus tradicionals, dels quals només se salvà la vinya.
Ciutat de forta convicció republicana, el març de 1871 Perpinyà intentà de proclamar la Comuna però l’intent fou esclafat per la intervenció militar. Durant tot aquest període la ciutat havia experimentat un fort increment demogràfic que alhora produí una expansió urbana, consolidada a inici del segle XX. Lloc de pas per a molts dels refugiats de la guerra civil espanyola (1939), fou afectada per la Segona Guerra Mundial de forma considerable. A partir de 1977, amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya, les relacions entre Perpinyà i el Principat han experimentat un significatiu avenç, sobretot a nivell econòmic, que ha repercutit també en la recuperació de la personalitat catalana de la ciutat.
ART.- En temps dels comtes independents del Rosselló, que hi varen tenir la residència, Perpinyà s’engrandí a recer de l’església romànica de Sant Joan i s’abrigà darrera un recinte fortificat que al final del segle XII fou engrandit i, a partir d’aquesta època, enclogué les actuals parròquies de Sant Jaume, la Reial i Sant Mateu. La capella de Nostra Senyora dels Còrrecs, oberta a la catedral, és part de Sant Joan el Vell –la nau meridional- i el monument religiós més vell de Perpinyà on es venera la Verge dels Còrrecs, bella imatge del segle XI. El màxim esclat artístic de Perpinyà correspon a l’època dels reis de Mallorca, en què fou capital del regne (1276-1344); en aquest moment varen ésser començats els monuments més significatius de la ciutat, com la Catedral de Perpinyà, iniciada el 1324. Altres esglésies importants són la de Santa Maria de la Reial (segle XIV), d’una nau amb capelles laterals; la de Sant Jaume, començada al segle XIII i acabada al segle XVIII, que té una sola nau i dos absis i conserva interessants retaules; i les del Carme, Sant Mateu i Sant Andreu.
L’edifici civil més important és el Palau dels Reis de Mallorca, construït a partir del 1276 per allotjar la cort de Jaume II. De l’antiga muralla subsisteix la porta i les torres del Castellet (segle XIV), convertit després en presó i actualment seu d’un interessant museu. El Palau de la Diputació (segle XV) i la Casa de la Vila (segle XIII a XVII) són interessants exemples d’arquitectura local rossellonesa; al pati d’aquesta última (segle XV) hi ha una de les més belles obres de Maillol: Mediterrània. La Llotja és del tipus semioberta: fou començada el 1397 i decorada en gòtic flamíger el 1540, i ha sofert nombroses transformacions.
Municipi del Baix Maestrat (País Valencià): 78,97 km2, 46 m alt, 7.457 hab (2014)
(cast: Peñíscola) Situat al litoral, al sector sud de la plana de Vinaròs, accidentat per la serra d’Irta, que forma, dins la mar, el penyal de Peníscola, al sud del terme, ocasionant una costa alta i rocosa, mentre al nord la costa és baixa i sorrenca. De nord a sud hi ha una sèrie de barrancs, com els Pitxells, Sant Antoni, Volant, Moles i Irta, que desemboquen a la mar. La meitat del territori és ocupat per muntanya improductiva.
L’agricultura de secà és formada per conreus de ametllers, vinya, cereals i oliveres; el regadiu és ocupat per hortalisses i arbres fruiters. La pesca és també una activitat important. Les platges i el pintoresquisme del nucli, així com la seva situació, fan de la ciutat un centre turístic i d’estiueig, factors que han fet desenvolupar les indústries hotelera, de la construcció i dels serveis. Àrea comercial de Castelló de la Plana.
La ciutat s’ha eixamplat modernament per l’istme i s’escampa costa endins, prolongada per les urbanitzacions. L’antic nucli urbà bastit sobre el penyal, és voltat de muralles, perfectament conservades, que denoten un ús militar fins a la fi del segle XIX; es conserven diverses cases senyorials, la casa de la ciutat fou reconstruïda al segle XVIII; església parroquial de la Mare de Déu dels Socors (gòtica-barroca); hi ha també l’església de Santa Anna i el santuari de l’Ermitana.
El castell de Peníscola, que ja existia en època islàmica, fou edificat pels templers i fou la residència i estudi papal en l’època que hi residí el papa Benet XIII fins a la seva mort (1422). Esdevingué centre de la governació de Peníscola.
El municipi comprèn, a més, els quarts d’Irta, de Poatx, de la Redonda i la caseria del Port Blau.
Municipi dels Serrans (País Valencià): 58,84 km2, 120 m alt, 2.932 hab (2014)
Situat a l’àrea de parla castellana del País Valencià, al límit amb el Camp de Túria, a l’oest de Llíria, a la vall del Túria, el terme s’estén a banda i banda del riu.
La principal riquesa és l’agricultura; s’hi conreen més de tres quartes parts del territori. Els conreus bàsics són la vinya i els tarongers, aquests últims a les terrasses de la vora del riu, riques terres de regadiu; també hi ha conreus d’horta (cebes), cereals i oliveres. Cooperativa vinícola. La ramaderia és molt secundària. Petita indústria tèxtil. Àrea comercial de València.
La vila, que rebé el títol de ciutat el 1927, és a l’esquerra del Túria. Església parroquial de Santa Maria, barroca (segles XVII-XVIII). Fou centre de la baronia de Pedralba, se’n conserva el palau senyorial.
Municipi i capital de Mallorca i de les Illes Balears: 213,55 km2, 24 m alt, 399.093 h (2014).
Situada a la costa sud-occidental de l’illa, al fons de la badia de Palma, a l’extrem occidental de la plana central mallorquina; és accidentada, a l’oest, per la serra de na Burguesa (que pertany a la serra de Tramuntana) i a l’extrem est per la de sa Marina de Llucmajor.
ECONOMIA – El turisme, la indústria i els serveis són avui les funcions urbanes predominants, mentre que l’agricultura, que havia estat l’activitat més important, juntament amb la pesca, ha quedat molt malmesa per la pressió urbanística i turística; predominen, però, els conreus herbacis i d’arbres fruiters de secà (ametllers). Per altra banda, el sector pesquer compta amb una petita flota de barques amb un total de captures pròxim a les 2.000 tones anuals. Pel que fa al sector secundari, les tradicionals indústries del calçat, el cuir i el tèxtil, malgrat les contínues i greus crisis, subsisteixen amb d’altres més modernes dedicades especialment a la metal·lúrgia, la química, la fusta (mobles) i les alimentàries.
El sector turístic, però, és el gran motor de l’economia de la ciutat, convertida en un dels centres no només d’atracció turística nacional sinó també internacional. Palma compta amb una extensa oferta hotelera i de serveis turístics que s’estén al llarg de la badia pels nuclis de s’Arenal, la Platja de Palma (dins el terme municipal) i, fins i tot, més enllà del seu àmbit municipal, ja que està íntimament relacionada amb els nuclis de Palmanova i Santa Ponça, al municipi de Calvià. Comercialment és centre d’una àrea que comprèn en la seva totalitat l’illa de Mallorca. El port, emplaçat entre la punta de Sant Carles i l’antiga desembocadura de sa Riera, manté línies regulars amb els ports de Maó, Eivissa, València i Barcelona. Compta, a més, amb un dels aeroports més importants pel nombre de passatgers, no tan sols d’Espanya sinó de tot Europa.
POBLACIÓ – Pel nombre d’habitants Palma és la primera ciutat de l’arxipèlag, i concentra el 40% de la població de la comunitat. El creixement demogràfic ha estat molt important durant el segle XX, derivat d’un important creixement vegetatiu i d’una forta immigració. Fou a partir de principis i meitat del decenni del 1980 quan la tendència demogràfica al creixement s’aturà definitivament i es registraren saldos migratoris negatius, a més d’una inenterrompuda baixada de les taxes de natalitat. Dins la història demogràfica de la ciutat cal destacar l’important gir que suposà l’arribada d’immigrants; aleshores es rejovení l’envellida estructura de població derivada de la minva de les taxes de natalitat i de la reducció de la mortalitat de principis del segle XX. El 80% de la població es concentra al nucli urbà.
LA CIUTAT – Encara que d’origen romà, tingué el seu primer desenvolupament en el moment de la dominació musulmana, quan foren construïts diversos recintes murallats a partir de l’Almudaina (segles IX-X); el caràcter pròpiament urbà, però, arrencà de la Reconquesta cristiana, quan suplantà en la capitalitat de l’illa a la ciutat d’Alcúdia i es convertí en un ric empori comercial malgrat la inadequació del seu port, poc protegit.
Les muralles medievals foren construïdes als segles XI-XII; tancaren una superfície aproximada de 123 ha, i el traçat va ésser respectat en la construcció de les posteriors fortificacions (segle XVI); abans del 1850 no hi havia cap barri extramurs important, però a partir de la segona meitat del segle XIX la ciutat registrà un important creixement demogràfic, com a conseqüència d’un fort augment vegetatiu i de l’atracció de la població forana cap a les indústries incipients, cosa que donà lloc a una densitat de l’ordre dels 400 h/ha, a la creació de barris allunyats del centre (la Soledat, Son Espanyolets, ets Hostalets, Santa Caterina, etc) i a la necessitat d’abatre les muralles. L’any 1895, després de superar nombroses dificultats, foren demolides, i començà l’expansió de la ciutat en tots sentits, dins una absoluta anarquia urbanística, malgrat l’existència, ja l’any 1901, d’un notable pla d’Eixample (pla Calvet); en línies generals el creixement s’estengué pels sectors costaners de la badia, on es concentren els barris residencials, mentre que els barris de veïnat es desenvolupen cap a l’interior i ultrapassen el límit municipal en alguns casos. L’eix comercial continua essent l’antiga rambla (es Born), dessecada i convertida en avinguda, i els carrers adjacents de la ciutat vella.
HISTÒRIA – Fundada per Q. Cecili Metel després de la conquesta romana de Mallorca (vers 123 aC), les restes arqueològiques fan pensar que la primitiva ciutat estigué situada una mica a l’est de l’actual emplaçament. Al segle V sofrí la invasió dels vàndals, i més tard fou conquerida pels bizantins (534) i pels musulmans. Pertanyé a la taifa de Dénia (1031-91), fins que se n’independitzà, i més tard, el 1114-15, fou breument conquerida i saquejada per una expedició catalano-pisana. Reconquerida i repoblada immediatament pels almoràvits, passà després a formar part de l’imperi almohade (1203). A mitjan segle XII era un port mediterrani important, i els seus vaixells viatjaven fins a Síria a la recerca de les mercaderies de les caravanes asiàtiques.
Reconquerida per Jaume I el 1229, la ciutat quedà vinculada a la corona catalano-aragonesa, i a la mort d’aquest rei es convertí en la capital (juntament amb Perpinyà) del Regne de Mallorca, que fins al 1343 no fou reintegrat a la corona catalano-aragonesa per Pere III el Cerimoniós. Pel seu pes demogràfic i la seva activitat comercial, la vila, anomenada Ciutat de Mallorca, monopolitzà la vida econòmica, política i cultural de les illes als segles XIII-XIV. L’organisme de govern de l’illa era el Gran e General Consell de Mallorca, on la representació ciutadana era el triple que la del camp (forans). La debilitat de la representació camperola féu que se subordinessin els interessos del camp als de la ciutat.
El canvi de conjuntura econòmica a mitjan segle XIV, amb la depressió demogràfica produïda per la pesta i la disminució de la riquesa comercial, obligà els ciutadans a cercar nous recursos econòmics, basats en l’explotació dels camps, als quals s’augmentà la pressió tributària. Les tensions entre camp i ciutat es van incrementar i el 1391 els camperols es precipitaren contra Ciutat de Mallorca. Una hàbil maniobra dels ciutadans féu que la revolta es dirigís contra els jueus del call. El 1450 es produí novament un intent de revolta camperola, a la qual s’afegí l’artesanat urbà de les principals viles mallorquines, i que acabà amb una dura repressió. Durant el segle XVI la ciutat participà en la infructuosa revolta de les Germanies, aixecament urbà organitzat a través dels gremis i fidel aliat de les reivindicacions camperoles (1520-21). La derrota dels agermanats sumí la ciutat en la decadència; el segle XVII fou presidit per les lluites senyorials entre els canamunts i els canavalls. Després de l’entronització dels borbons a Espanya, fou dissolt el Gran e General Consell, i la ciutat recuperà l’antic nom romà de Palma.
Durant el segle XVIII recuperà la vitalitat demogràfica i la normalitat econòmica. El 1728 començà a comercialitzar amb les colònies americanes, i el 1787 s’hi fundà la Societat Econòmica d’Amics del País. Al final d’aquest mateix any, la població representava una quarta part dels habitants totals de l’illa. Durant el segle XIX la migració interna concentrà a Palma quasi la meitat de la població mallorquina, cosa que féu possible la recuperació econòmica. Així, la ciutat comptabilitzava la major part dels vots de l’illa durant el règim constitucional censatari, pes polític accentuat encara per l’absentisme dels propietaris del camp.
Ocupada pel bàndol franquista des dels inicis de la guerra civil, a partir del 1950 s’inicià amb gran força la recuperació econòmica de Palma, motivada sobretot per l’extraordinari auge del turisme. Convertida en un dels centres turístics més importants d’Europa, amb gran repercussió sobre el tràfic aeri, la immigració hi produí a més un molt destacat augment de la població. Capital de la comunitat autònoma de les Illes Balears (1983), el govern municipal fou ocupat després de les primeres eleccions democràtiques (1979) pel socialista Ramon Aguiló, reelegit el 1983 i 1988.
ART – Pertanyen al període de dominació musulmana la porta de l’Almudaina, resta de l’antiga fortificació, i els banys àrabs, possiblement del segle XI, formats per tres sales, de les quals una és quadrada i amb el peristil interior de quatre columnes per banda, i coberta amb una cúpula semicircular. El castell de l’Almudaina, residència dels valís de l’illa, va ésser transformat a la fi del segle XIII en el Palau Reial per Jaume II de Mallorca; en dirigí les obres Pere Salvà, i consta de quatre torres ammerletades situades als angles de l’edifici; a l’interior hi ha la capella de Santa Anna.
El monument religiós més important de la ciutat és la catedral, mostra del gòtic català, començada el 1230 sobre l’emplaçament de la principal mesquita de la ciutat. Consta de tres naus (la central més alta) sostingudes per catorze pilars prismàtics i per arcs boterells basats sobre contraforts, culminats per pinacles, que li donen l’aspecte exterior característic. Al segle XIII va ésser edificada l’església de Santa Eulària, d’estil gòtic i amb planta de tres naus, i el convent de Sant Francesc, la basílica del qual, d’una sola nau i amb amplis finestrals, té una bella portalada d’estil plateresc. La Llotja, construïda per Guillem Sagrera, és del final del gòtic, amb influències anglesa, flamenca i del gòtic espanyol. Un altre dels edificis importants és l’ajuntament, amb una façana de finals del Renaixement. Domina la ciutat el castell de Bellver (segle III) amb la seva característica forma circular.
Municipi i capital comarcal del Baix Segura (País Valencià): 365,44 km2, 23 m alt, 83.417 hab (2014)
(cast: Orihuela) Està situat al sector occidental de la comarca, de la qual comprèn quasi la meitat. El terme, constituït per la vall del Segura, és pla, i només és accidentat al nord per la serra d’Oriola i al sud per la d’Escalona; el territori s’estén fins a la Mediterrània, on presenta una costa alta i rocosa en els seus 15 km de longitud.
La riquesa és bàsicament l’agricultura, centrada en la rica horta del Segura, que n’aprofita les aigües mitjançant un sistema de sèquies. El regadiu és dedica al conreu d’hortalisses i de tarongers; també s’hi conreen altres arbres fruiters i alfals. Al secà es conreen oliveres, ametllers i garrofers. Té també una certa importància la ramaderia de llana. Avicultura. L’activitat industrial va estretament lligada a l’agricultura: indústries alimentàries (de conserves) i d’embalatges, i indústria tèxtil. És centre de la subàrea comercial, dependent de Múrcia,
LA CIUTAT.- És al peu de la serra d’Oriola, coronat per les restes de l’antic castell d’Oriola. Conserva nombrosos monuments, com la catedral, començada al segle XIV, quan era col·legiata (bisbat d’Oriola), l’església de Santiago, el col·legi de Sant Domènec, l’antiga Universitat d’Oriola (construïda en 1522-1688), el palau del marquès de Rafal, etc.
HISTÒRIA.- Durant l’època visigòtica fou cap d’un dels vuit ducats en què Leovigild dividí la Península. En temps de la invasió sarraïna era governada pel duc Teodomir, que convertí el comtat en un petit regne gòtic i es mantingué sobirà durant 60 anys (cora de Tudmir). Quan formava part del regne de Múrcia fou conquerida i repoblada per Jaume I el Conqueridor, el qual la cedí a Castella. Jaume II el Just la recuperà (1304) per a la corona catalano-aragonesa. Durant les guerres amb Castella de Pere III el Cerimoniós fou assetjada i presa per Pere el Cruel. Dins el regne de València, en l’etapa foral, s’administrà amb força autonomia, i fou capital de la governació d’Oriola. Durant les Germanies tingué lloc la batalla d’Oriola.
El municipi comprèn, a més, els pobles de La Aparecida, Arneva, la Campaneta, Molins, El Mudamiento, Torremendo, Sant Bartomeu d’Almisdrà i La Marquesa, el llogaret de Rabat, les caseries de Correnties, Almoravit, Barba-roja, Bonança, Raiguero de Bonança, Escorratell, El Molino de la Ciudad, Sant Onofre, Masquefa, el Ramblar, Las Norias, les parròquies de la Matança, la Murada i Urchillo i el monestir de la Penitència.
Municipi i capital comarcal de la Vall d’Albaida (País Valencià): 125,43 km2, 382 m alt, 36.180 hab (2014)
Situat entre la serra Grossa (o serra d’Ontinyent) i la d’Agullent, que accidenten el terme, molt muntanyós. És drenat pel riu Clariano (dit també riu d’Ontinyent) i per una sèrie de barrancs. Una gran part del terme és coberta de bosc de pins.
L’agricultura de regadiu és possible gràcies a les sèquies derivades del riu, i s’hi conreen hortalisses i fruiters (melons), però preponderen els cultius de secà, dedicats principalment a cereals, oliveres i vinya. Ramaderia (bestiar porcí i aviram). Indústria tèxtil, de materials per a la construcció, alimentària, metal·lúrgica i paperera; manufactures de fusta. És un centre comarcal per als productes agraris (cítrics), amb una indústria important.
La ciutat ha triplicat la població des del 1900, amb un ritme de creixement progressivament accelerat a partir del 1940.
El nucli antic de la ciutat, conegut com la Vila, conserva l’aspecte típic, i fou declarat conjunt històrico-artístic el 1974. L’església arxiprestal de Santa Maria fou reformada al segle XVII; té una notable portalada plateresca i s’hi venera la Puríssima, popular imatge d’argent feta el 1625. També si poden trobar diverses esglésies i convents (des del segle XIV fins al XVIII), així com grans casals senyorials.
El municipi comprèn, a més, el balneari de la Salut i els despoblats de Toledo i Llombo.
Municipi de la Safor (País Valencià): 59,93 km2, 25 m alt, 26.782 hab (2014)
Situat al peu de les serres Gallinera i Mostalla, al sud-est de Gandia, s’estén fins a la costa mediterrània, que, en uns 11 km de longitud, és ocupada per marjals.
La plana, que ocupa el centre del terme entre la muntanya i la platja, és la zona de conreu de regadiu i la més rica. Els conreus de secà (garrofers, oliveres) ocupen els terrenys més accidentats, però hi prepondera l’agricultura de regadiu -la qual és possible gràcies als regatges per mitjà de pous i les derivacions de la sèquia de Rebollet i d’Oliva, amb aigües procedents del riu d’Alcoi-, que es destina al conreu dels tarongers i, en menys importància, d’hortalisses. Hi predomina la petita explotació. Avicultura, Té importància la fabricació de materials per a la construcció, seguida de les indústries derivades de l’agricultura (conserves vegetals) i de la fusta. Àrea comercial de Gandia.
La població s’ha més que duplicat des del 1900 (llavors, 7.956 hab), però ha oscil·lat durant tot el segle XX.
La ciutat és al sector de l’horta de Gandia, als peus de les restes de l’antic castell d’Oliva; l’església parroquial de Santa Maria és obra del segle XVIII; el palau dels comtes d’Oliva és un edifici gòtic del segle XV amb elements renaixentistes; l’església parroquial de Sant Roc fou erigida el 1532 al Raval d’Oliva; hi ha moltes restes d’època romana: resta l’església del convent franciscà erigit el segle XV, on és venera la imatge de la Mare de Déu de Rebollet.
El municipi comprèn, a més, el barri de la Platja d’Oliva, les caseries o llogarets d’Elca, Santa Anna d’Oliva, les Hortes, la Bomba, Aigüesblanques, la posada de Sant Jaume i el despoblat de Rafalatar.
Dades dels Països Catalans 