Municipi de la Safor (País Valencià): 59,93 km2, 25 m alt, 26.782 hab (2014)
Situat al peu de les serres Gallinera i Mostalla, al sud-est de Gandia, s’estén fins a la costa mediterrània, que, en uns 11 km de longitud, és ocupada per marjals.
La plana, que ocupa el centre del terme entre la muntanya i la platja, és la zona de conreu de regadiu i la més rica. Els conreus de secà (garrofers, oliveres) ocupen els terrenys més accidentats, però hi prepondera l’agricultura de regadiu -la qual és possible gràcies als regatges per mitjà de pous i les derivacions de la sèquia de Rebollet i d’Oliva, amb aigües procedents del riu d’Alcoi-, que es destina al conreu dels tarongers i, en menys importància, d’hortalisses. Hi predomina la petita explotació. Avicultura, Té importància la fabricació de materials per a la construcció, seguida de les indústries derivades de l’agricultura (conserves vegetals) i de la fusta. Àrea comercial de Gandia.
La població s’ha més que duplicat des del 1900 (llavors, 7.956 hab), però ha oscil·lat durant tot el segle XX.
La ciutat és al sector de l’horta de Gandia, als peus de les restes de l’antic castell d’Oliva; l’església parroquial de Santa Maria és obra del segle XVIII; el palau dels comtes d’Oliva és un edifici gòtic del segle XV amb elements renaixentistes; l’església parroquial de Sant Roc fou erigida el 1532 al Raval d’Oliva; hi ha moltes restes d’època romana: resta l’església del convent franciscà erigit el segle XV, on és venera la imatge de la Mare de Déu de Rebollet.
El municipi comprèn, a més, el barri de la Platja d’Oliva, les caseries o llogarets d’Elca, Santa Anna d’Oliva, les Hortes, la Bomba, Aigüesblanques, la posada de Sant Jaume i el despoblat de Rafalatar.
Municipi del Vinalopó Mitjà (País Valencià): 75,7 km2, 241 m alt, 26.292 hab (2014)
Està situat al sector sud-oriental de la comarca i a la riba dreta del Vinalopó. El sector nord-est del terme és accidentat pels estreps de la serra del Sit, i també ho és el sector occidental. Més d’una tercera part del terme municipal és ocupat per bosc (pins) i matoll.
Agricultura, amb conreus de secà (cereals, olivera) i regadiu (hortalisses). Un altre conreu important fou el de safrà, introduït a la comarca durant el primer terç del segle XIX (1825) i del qual Novelda arribà a produir el 80% del total espanyol; avui el conreu ha desaparegut, però la comarca continua essent un dels principals centres internacionals del comerç del safrà. Ramaderia (bestiar oví i cabrum) i avicultura. Explotació de pedreres de marès calcífer i de marbre, que donen lloc a unes petites indústries artesanals derivades. La riquesa industrial ha assolit més importància que l’agricultura, gràcies, principalment, al desenvolupament de la indústria del calçat. Altres indústries són l’alimentària (conserves vegetals, licors), tèxtil (cotó), química (perfums i colònies) i de la construcció. Àrea comercial d’Alacant.
La població s’havia mantingut estacionada, amb tendència a disminuir, durant la primera meitat del segle XX, però a partir dels anys 1960 i 1970 es va produir un important creixement, gràcies a l’afluència d’emigrants procedents de Múrcia i la Manxa.
La ciutat està situada a la dreta del Vinalopó i sota el castell de la Mola i del santuari de la Magdalena. L’església parroquial està dedicada a sant Pere.
El municipi comprèn, a més, el barri de l’Estació de Novelda, els llocs i caseries de les Cases de Sala, Cucuc, el Duaime, la Forna, Lèdua, Montagut, Moratxell i Beties i el balneari de les Salinetes.
Municipi i capital de la comarca dels Ports (País Valencià): 413,54 km2, 984 m alt, 2.638 hab (2014)
Ocupa una gran extensió al centre del massís muntanyós dels ports de Morella, a la capçalera dels rius de Bergantes (o riu de Morella) i de Calders, a l’est, fins a les terres d’Aragó. El relleu és accidentat per les serres de Llècua, al sud, i les de Palanques i de Xiva, al nord, amb altures que superen els 1.200 m, amb abundància de pinedes i pastures.
L’economia local es basa en l’agricultura, fonamentalment de secà; els conreus més estesos són els de cereals; els conreus de regadiu, en canvi, queden circumscrits a les ribes del riu Bergantes i els principals són les patates, els tomàquets i les cebes. La ramaderia aprofita les herbes locals; són importants els ramats d’ovins i de cabres; també té una certa importància l’avicultura. L’artesania tèxtil, dedicada a la confecció de mantes, faixes i alforges, tingué durant el segle XVIII caràcter d’indústria desenvolupada, però actualment només dóna feina a petits tallers. Hi ha indústries alimentàries, de material per a la construcció i de la confecció. Àrea comercial de Castelló de la Plana.
Durant el segle XX ha perdut població.
La ciutat, declarada conjunt històrico-artístic, s’estén al peu del castell de Morella, voltada de muralles. S’hi destaquen, a més, el convent gòtic i església de Sant Francesc, seu del Museu Etnològic, i l’església arxiprestal de Santa Maria, també gòtica, entre molts altres edificis religiosos i civils.
El municipi, abundant en masos i despoblats, comprèn també els antics termes de Xiva de Morella i d’Hortells i el santuari de la Mare de Déu de Vallivana, patrona de la ciutat.
Municipi de l’Horta (País Valencià): 15,89 km2, 37 m alt, 21.906 hab (2014)
(o Moncada) Situat a la riba dreta del barranc de Carraixet, al límit amb el Camp de Túria, al nord-oest de València.
El terreny és pla i pràcticament tot conreat, amb gran predomini del regadiu, gràcies a la sèquia reial de Montcada, amb aigua derivada del Túria, i és dedicat principalment als conreus hortícoles, especialment taronges. La ramaderia (porcina i ovina), la indústria (materials per a la construcció, tèxtil, alimentària, metal·lúrgica i pirotècnia) i el sector de serveis, completen l’oferta econòmica. Àrea comercial de València. L’ascens demogràfic ha estat, sobretot els darrers decennis, notable i constant.
La ciutat és d’origen islàmic; s’hi destaquen l’església parroquial de Sant Jaume, arxiprestal, i diversos palaus del segle XVIII. Està pràcticament unida amb Alfara del Patriarca.
Dins el terme hi ha el poble de Sant Isidre de Benaixeve, el santuari de Santa Bàrbara i restes ibèriques i romanes.
Municipi del Vinalopó Mitjà (País Valencià): 152,36 km2, 341 m alt, 12.460 hab (2014)
(cast: Monóvar) A la serralada sub-bètica valenciana, amb depressions com el Fondó i el Manyar, i extensos glacis. El Vinalopó passa per l’extrem oriental del terme.
Amb l’agricultura (vinya i cereals) en recessió, la vida econòmica local es basa en la indústria (pedreres, calçat, cellers i destil·leries), que ocupa gran part de la població activa que no treballa fora del municipi. La població tendeix a augmentar, equilibrada entre l’emigració i l’immigració.
La ciutat, d’origen islàmic, ocupa una llarga solana de més d’un quilòmetre; s’hi destaquen l’església parroquial de Sant Joan Baptista, bastida el 1775, i la casa natal de Josep Martínez i Ruiz “Azorín”.
Municipi de l’Horta (País Valencià): 2,06 km2, 29 m alt, 43.281 hab (2014)
Situat a la plana al·luvial del Túria, molt a prop de València, de la qual ha esdevingut pràcticament una ciutat dormitori.
L’agricultura ha perdut terreny en benefici de l’edificació. Els regatges derivats de la sèquia de Mislata, amb aigües procedents del Túria, fan possible l’agricultura de regadiu, la qual es destina als conreus d’horta (cebes, blat de moro). Avicultura. La indústria, on destaca la paperera, la producció de la qual s’inclou al sector paperer de València i els seus entorns; segueixen després les tèxtils, les adoberes, les metal·lúrgiques, de la construcció i, en últim lloc, cal esmentar l’alimentària i la química. Àrea comercial de València. Aquest desenvolupament industrial ha estat la causa de l’important augment demogràfic del municipi.
El poble és d’origen islàmic; hi destaca l’església parroquial dels Àngels, del segle XVIII. El 1348, durant les guerres de la Unió, hi va tenir lloc la decissiva batalla de Mislata.
ECONOMIA.- Els conreus ocupen quasi el 50% del terme; agricultura principalment de secà (cereals, farratge i llegums); a més, gràcies als regatges per mitjà de pous, hi ha conreus de regadiu (verdures) per a consum local. Hi té més importància la ramaderia, amb predomini dels bovins, dels quals s’aprofita sobretot el cuir i la llet; també hi és considerable el bestiar porcí i el de llana. El port, d’interès general i excel·lent refugi, es destina al cabotatge, transport de mercaderies (exportacions: sabates, bijuteria, bestiar, formatge; importacions: primeres matèries, productes alimentaris, pinsos) i de passatgers i té, a més, una activitat pesquera. La indústria tradicional més notable és la del calçat (de cuir, i sobretot de goma vulcanitzada). És important la indústria alimentària: derivats de la llet (formatges, iogurts), aiguardents (gin), ensaïmades, farina; cal esmentar, a més, la bijuteria, la fabricació de materials per a la construcció (pedra artificial, pretensats de formigó), i les indústries mecàniques, tèxtils (gèneres de punt) i de la fusta (mobles). El turisme s’ha anat desenvolupant tot al llarg del segle XX, i ha beneficiat a d’altres ja relacionades, com ara l’alimentària, la de la construcció o la del calçat.
POBLACIÓ.- Actualment acusa el màxim demogràfic, però ha oscil·lat durant tot el segle XX. És el principal centre comercial i nucli de població de l’illa, amb funcions de capital (Consell Insular), les quals ha alternat, al llarg del temps, amb Ciutadella. L’aeroport de Menorca, a causa de l’afluència turística, ha experimentat un gran creixement pel que fa al nombre de passatgers. Centre de l’àrea comercial.
HISTÒRIA.- Als textos antics el nom del municipi apareix en les formes Magon i Magó, i s’assenyala tradicionalment que aquest nom prové de l’estada que hi féu el general cartaginès Magó el 205 aC. El seu port va ésser un lloc de pas obligat per a la navegació en les relacions del sud-est hispànic (cultura argàrica) amb Sardenya i les costes itàliques, i també per als navegants grecs i fenicis. A l’època romana fou un municipi important pel seu port i era anomenat Municipium flavianum Magontanum. En temps dels sarraïns minvà la seva importància en passar el centre polític insular a Ciutadella.
Alfons II el Liberal desembarcà al port de Maó el 5 de gener de 1287 per conquerir l’illa; no obstant això, la capital continuà essent Ciutadella. El setembre de 1535 fou presa pel pirata turc Barba-rossa per traïció dels seus dirigents, després d’un setge de quatre dies; com a conseqüència, la ciutat quedà gairebé despoblada, ja que Barba-rossa la saquejà, s’endugué molts captius i part de la població restant emigrà a Ciutadella. Durant la guerra de Successió fou ocupada per tropes angleses (1708) i començà la dominació britànica de Menorca, reconeguda pel tractat d’Utrecht, durant la qual s’hi instal·là el governador anglès i durant tot el segle XVIII augmentà la valoració militar i comercial del port maonès, on tingué molta importància el corsarisme; convertida en la capital, fou també el focus cultural de l’illa. Ocupada pels francesos (maig 1756) després de la batalla naval de Maó, tornà als britànics pel tractat de París (1763), i el 1783 una esquadra franco-espanyola hi restablí la sobirania espanyola, excepte en el període 1798-1802, de nou sota domini britànic. L’activitat comercial del port fou molt important durant el segle XIX. Durant la guerra civil restà en mans republicanes fins al 1939
ART.- A les proximitats de la ciutat hi ha els interessants conjunts megalítics de Trepucó i Talatí. La importància del Maó romà es manifesta en les nombroses restes arqueològiques d’aquesta època. Del període medieval cal assenyalar l’església de Santa Maria (1287), reconstruïda el 1772, d’una sola nau. Ja del segle XVIII, són importants les de Sant Francesc i el Carme. Entre els edificis civils destaca l’Ajuntament, del començament del segle XVII, que va ésser reformat al XVIII. El terreny de l’antic raval fou urbanitzat durant la dominació britànica i es convertí en el barri de Georgetown (1711), actualment Es Castell, imitat posteriorment a Barcelona i al Ferrol. Hi ha restes del castell de Sant Felip Neri (segle XVIII).
Municipi de l’Horta (País Valencià): 19,65 km2, 52 m alt, 30.834 hab (2014)
Situat a la dreta del Túria, a la plana al·luvial que forma el riu i que limita el terme pel sud, a l’oest de València.
L’agricultura, que al final del segle XVIII ocupava la meitat de la població, avui té un caràcter subsidiari, predominen els conreus hortícoles, que són possibles gràcies als regatges derivats de la sèquia de Manises, amb aigua procedent del Túria. Hi preponderen les petites explotacions. També hi ha ramaderia. La principal activitat és la tradicional indústria de la ceràmica de Manises, on hi predomina la petita empresa i la majoria de la producció és absorbida pel mercat nacional; també hi ha indústria metal·lúrgica i alimentària. Àrea comercial de València. La població ha experimentat un creixement notable i continuat des del segle XVIII i especialment a partir del 1950.
La ciutat, d’origen islàmic, s’ha estès fins al terme de Quart de Poblet; hi destaca l’església parroquial de Sant Joan Baptista, del segle XVIII.
Municipi de Mallorca (Illes Balears): 260,22 km2, 128 m alt, 40.264 h (2014)
Situat al sector oriental de l’illa i estès des del pla fins al litoral. El relleu és en part accidentat per la serra de Llevant, la qual és relativament deprimida (llindar de Manacor), amb boscs de pi blanc. Està drenat per diversos barrancs, com el torrent de sa Vall. La costa està formada per una sèrie de cales, la cala, o port, de Manacor, és la més important.
Els principals recursos econòmics del municipi són la indústria (especialment mobles i bijuteria -perles artificials-) i el turisme (important indústria hotelera i de serveis), que han eclipsat les tradicionals activitats agrícoles de secà (arbres fruiters, llegums i cereals) i ramaderes (bestiar oví) i han estat la causa del fort creixement demogràfic dels darrers anys.
La ciutat, el nucli primitiu de la qual és aturonat, s’estén cap al pla amb nombrosos barris (Fartàritx, ses Dames, es Baix des Cós, es Barracar). Hi destaca el gran edifici neogòtic de l’església arxiprestal de Santa Maria, i també el casal fortificat de la torre de ses Puntes (segle XIV), el casal dels Puig, el convent dominic de Sant Vicent Ferrer (segle XVI) i el Museu Arqueològic Municipal, on es conserven notables mosaics de la basílica de son Peretó i objectes de la cultura dels talaiots (s’Hospitalet Vell). El folklore manacorí és especialment ric (ball dels cossiers, ball dels moretons, desfilada dels dimonis i ses beneïdes, etc).
Municipi de Mallorca (Illes Balears): 327,05 km2, 151 m alt, 37.257 hab (2013)
Situat als contraforts de la serra de Migjorn, entre el massís de Randa i la costa, a l’est de la badia de Palma. El seu terme, molt planer, està tallat per torrents i barrancs que obren cales als penya-segats de la costa amb pinedes i alzinars.
És el terme més extens de les Balears, amb una bona part dedicada al conreu de secà: cereals, ametllers, llegums, garrofers, figueres i arbres fruiters. La ramaderia consta de bestiar oví, boví, porcí i aviram. El sector primari ha estat eclipsat totalment pel boom turístic (concentrat especialment a s’Arenal, un dels complexes més importants de les Illes), per la indústria (del calçat, de la pell, l’alimentària, la tèxtil, de la fusta i les metal·lúrgiques) i pel comerç.
Paral·lelament, el creixement demogràfic, en bona part de base immigratòria, ha estat espectacular.
La ciutat, d’origen islàmic, és a l’encreuament de diversos camins; l’església parroquial de Sant Miquel és un gran edifici construït a partir del 1781. Al segle XIV fou planificat l’urbanisme de la vila emmarcada en l’anomenat Quadrat, i el nucli urbà s’ha estès en direcció als camins i sobretot vers l’antiga estació del ferrocarril.
A l’indret anomenat camp de sa Batalla va tenir lloc la famosa batalla de Llucmajor (1349), on va morir Jaume III de Mallorca. A partir del segle XVI la població hagué de suportar les freqüents incursions dels pirates turcs i berbers, i hom bastí nombroses torres a la costa.
Dades dels Països Catalans 