(Catalunya, segle XII)
Denominació que prengué l’antic vescomtat de Barcelona -de manera molt efímera- a partir del vescomte Berenguer de Saguàrdia, almenys des del 1159, pel fet de senyorejar el castell de la Guàrdia del Bruc (o de Montserrat).
(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XV)
Reclamació presentada a les corts per actes il·legals i abusos comesos pel rei, els funcionaris reials, els senyors o les autoritats municipals, a fi d’obtenir-ne la reparació.
L’any 1409 s’acordà que, per resoldre els greuges, calien nou representants designats pel rei i uns altres nou representant els braços (jutges de greuges), però l’any 1419 aquest nombre es reduí a nou (tres de designació reial i dos per braç).
Les decisions dels jutges de greuges eren inapel·lables.
(Catalunya, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial, centrada al castell de Granollers de Rocacorba, concedida el 1379 a Pere Galceran de Cartellà i de Santvicenç, senyor de Cartellà.
Passà als Ardena de Sabastida, als Rocabruna i als Montoliu.
(Catalunya, maig 1689)
Revolta popular que esclatà al pla del Llobregat quan el duc de Noailles, que era a la frontera rossellonesa, va entrar a Catalunya; fou l’inici de la guerra amb França.
Aquesta conspiració fou motivada pel disgust creat pels abusos que es derivaren de l’estada de les tropes espanyoles de defensa i que es transformà en rebel·lió contra Barcelona.
La ciutat fou bloquejada pels revoltats, capitanejats per Antoni Soler. Les autoritats locals, però, la pacificaren. En conseqüència, s’acordà de fer pagar una subvenció en substitució dels allotjaments, i foren creades casernes a les Drassanes de Barcelona (1690) i a Vic (1692).
La revolta també fou coneguda amb el nom de commoció dels Barretines.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol, concedit per Felip V de Borbó el 1702 a Josep Agulló i Pinós, baró de Gironella.
Passà als Sentmenat, als Calvo-Encalada i als Febrer.
La senyoria plena sobre la baronia de Gironella fou donada el 1307 a Bernat Guillem de Saportella i de Lluçà i passà als Fenollet, als Pinós i als Agulló.
(Catalunya, segle IX – segle XI)
Jurisdicció del comtat de Girona. El primer vescomte en fou Guifre (vers 850).
Fins a Guiniguís, dit Mascaró (segle X), no es veu una línia successora clara. Dels cinc fills d’aquest, el succeí l’hereu Sunifred (982-1008), que fou el pare de Ramon (senyor de Lloret i ardiaca de Vic) i segurament de Guillem de Muntanyola, cap dels Montcada.
L’hereu en fou, però, Amat de Montsoriu (m v 1035), casat amb Sança. Tingueren dos fills, Sanç i Ermessenda, i aquesta es casà amb Guerau I de Cabrera; amb aquest matrimoni restaren units els casals de Girona i de Cabrera i s’inicià així una nova línia successòria derivada especialment dels Cabrera.
(Catalunya, fi segle XII – 1716)
Antiga demarcació administrativa del Principat: 43.878 h (1718).
El 1304 s’estenia des del Fluvià, entre Bàscara i Calabuig, a la mar, sota Sant Pere Pescador pel nord, fins a Caldes d’Estrac. A tramuntana limitava amb la vegueria de Besalú per Finestres, Camós, Vilavenut i el Fluvià.
A causa dels dominis de la casa Cabrera, comprenia també Viladrau, les Guilleries i el Cabrerès des del pont de Roda de Ter, encara que aquests darrers territoris revertiren des de mitjan segle XIV a la vegueria d’Osona.
Més tard en passà a dependre la sots-vegueria de Besalú, que absorbí com a agregat o annex l’Alt Empordà, excepte els llocs de Vilaür, Sant Mori i Saus, bé que amb autonomia administrativa.
A partir del 1716 esdevingué corregiment de Girona.
(Catalunya, 1833 – )
Demarcació administrativa i política: 5.910 km2, 761.627 h (2012), 222 municipis, capital: Girona.
El relleu i el paisatge participen de la majoria de les grans unitats estructurals de Catalunya: els Pirineus al nord; la Serralada Transversal a l’oest, les serralades costaneres al sud i al sud-oest; i la depressió de l’Empordà a l’est.
Al nord els massissos pirinencs baixen d’oest a est, des dels quasi 3.000 m del Puigmal a uns 1.000 m a les muntanyes més pròximes al litoral. Paral·lelament a la serralada pirinenca central, s’introdueixen per la zona occidental les alineacions pre-pirinenques que deixen pas, després de la vall del Ter, al subpirineu, amb relleus com el Puigsacalm; aquests s’interrompen a l’oest d’Olot, amb una zona volcànica i les serres transversals, entre l’Empordà i la plana de Vic. Al sud-oest, l’extrem septentrional de la serralada Pre-litoral és l’anomenat massís de les Guilleries, mentre que el de les Gavarres és, a la vora de la costa, el contrafort de la serralada Litoral.
El clima dels Pirineus permet el conreu de prats artificials, plantes farratgeres, blat de moro i cereals d’hivern (la Selva).
El bestiar boví proveeix les indústries làcties i càrniques de Camprodon, Llívia, Olot i Puigcerdà. Al Pirineu costaner hi ha vinya i olivera; ametller, vinya i olivera a la plana de l’Empordà; conreus hortícoles i fruiters i de farratges en els regadius del Ter, el Fluvià i la Muga. La indústria (36% de la població activa) és molt diversificada: en sobresurt el tradicional sector tèxtil, sobretot en les fibres artificials i en la indústria cotonera, en la qual la província de Girona és la segona de l’estat per producció. Altres indústries són: químiques, maquinària agrícola, eines, indústries del suro, indústries mecàniques i elèctriques i del moble. El 55% de la població activa restant es dedica als serveis, on té un important paper el turisme, tant costaner (Costa Brava) com pirinenc (la Cerdanya).
Enllaç web: Diputació de Girona
(Catalunya, 1416 – segle XVIII / 1978 – )
Títol del fill hereu del rei a la corona catalano-aragonesa, com a continuació del ducat de Girona.
Fou erigit per Ferran I d’Antequera a favor del primogènit Alfons (després Alfons IV) i portat per tots els hereus fins a l’adveniment de la dinastia de Borbó.
D’ençà de la Constitució de 1978 el títol de príncep de Girona tornà a ésser reconegut, com a dignitat de l’hereu de la corona espanyola.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Títol nobiliari i senyoria jurisdiccional creats pel rei Pere III el Cerimoniós el gener de 1351, i concedits al seu primogènit l’infant Joan (futur rei Joan I).
Com a senyoria, comprenia les ciutats de Girona, Vic i Manresa, les viles de Besalú, Berga, Camprodon i Santpedor, el vescomtat de Bas, Figueres i alguns altres llocs. Al febrer de 1353 el rei Pere en segregà el vescomtat de Bas i el permutà amb la vila i vegueria de Cervera, prèviament erigides en comtat.
El decret fundacional vincula el ducat de Girona a la persona del primogènit reial, i fou posseït per l’infant Joan fins al gener de 1387.
En accedir a la dignitat reial, Joan I elevà el ducat de Girona en delfinat per concedir-ho al seu primogènit, l’infant Jaume. Mort aquest per l’agost de 1388, al gener de 1394 Joan I restaurà el ducat al seu nou primogènit, l’infant Pere, que morí per l’abril del mateix any.
Ferran I d’Antequera el convertí en principat de Girona.
Dades dels Països Catalans 