Arxiu d'etiquetes: Catalunya (bio)

Cardona, Ramon de -segle XIV-

15 Respostes

(Catalunya, vers 1290 – vers 1340)

Almirall. Senyor de Torà, fill de Ramon-Amat de Cardona i de Pinós i d’una portuguesa.

Casat amb Beatriu d’Aragó, filla natural de Pere II el Gran, era cunyat del rei Jaume II el Just. Representà aquest darrer en l’arbitratge de l’Algarve entre els reis de Castella i Portugal (1312).

Més tard, renyit amb l’infant Alfons, passà al servei del rei de Nàpols Robert d’Anjou (1319). En fou almirall (1320) al cap d’una flota angevino-pontificia que participà al blocatge de Gènova. Fou derrotat per l’almirall genovès Corrado Doria.

Continuà després com a capità general del papa en les lluites contra els gibel·lins al nord d’Itàlia. Fracassà al setge que posà a la ciutat de Milà (1323) i, més tard, fou fet presoner (1324).

Alliberat i reconciliat amb el rei Alfons III el Benigne, nebot seu, fou nomenat governador de Sardenya (1329), on lluità coratjosament contra els atacs dels genovesos. Fou rellevat vers el 1336.

Fou el pare d’Elisenda de Cardona i d’Aragó  (Catalunya, segle XIV) Dama. Fou abadessa de Santa Clara de Coïmbra.

Cardona, Ramon de -segle XII-

2 Respostes

(Catalunya, segle XII)

Personatge. De situació genealògica desconeguda però de consaguinitat manifestada amb el vescomte Ramon Folc III.

El 1151 féu un testament amb el seu germà Guillem, en el qual ambdós es declaraven recíprocament hereus en cas de mort sense fills legítims. Testà altra vegada el 1156.

Pel segon testament sabem que era casat amb una Elisenda i que tenia una germana anomenada Dolça. Posseïa els castells de Fals, Calonge, Castelltallat i la Molsosa.

És conjecturable que podria tractar-se d’un Ramon Folc, documentat ja el 1097, fill d’Ermessenda de Cardona i de Deudonat Bernat de Claramunt.

Deixava hereu principal el vescomte Ramon Folc II de Cardona.

Cardona, Ramon de -segle XI-

10 Respostes

(Catalunya, segle X – 1015)

Vescomte de Cardona. Fill de Guadall II, vescomte d’Osona, i d’Ermetruit. Germans seus foren Ermemir, que heretà el vescomtat d’Osona, i Arnulf, bisbe de Vic.

Mort Ermemir devers el 1009, sense successió, el succeí Ramon. Aquest fou el primer a vincular el títol vescomtal al nom de Cardona.

Es casà amb Engúncia. Fills seus foren Bremond I i Folc I, que serien successivament vescomtes de Cardona, i Eribau, bisbe d’Urgell i també vescomte.

Cardona, Pere de -governador, 1543/93-

5 Respostes

(Catalunya, segle XVI)

Noble. Fill de Pere de Cardona i Enríquez i nét de Joan Ramon Folc IV de Cardona.

Fou nomenat governador de Catalunya (1543-93), com el seu pare. Tot seguit hagué de col·laborar amb el duc d’Alba a la defensa del Rosselló. Era nebot del duc Ferran I de Cardona i cosí de la duquessa Joana I de Cardona.

El 1564, a la fi del virregnat de García Álvarez de Toledo, s’encarregà de la persecució dels bandolers fins a l’arribada del nou virrei Diego Hurtado de Mendoza, príncep de Mèlito.

El 1570 tingué un paper destacat a la defensa del Rosselló contra els francesos. Devers el 1579 es trobava en forta discòrdia amb els consellers de Barcelona.

Cardona, Pere de -eclesiàstic, s. XIV-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV)

Eclesiàstic. Era un dels fills legitimats del vescomte Ramon Folc VI de Cardona i de la concubina d’aquest Flor de Pontiac.

El 1319 era canonge de la seu de Barcelona. Administrà el 1317-22 la pabordia vacant de Solsona, que era pretesa pel seu germà Berenguer. Tenia dominis a la Figuerosa.

Sostingué litigis amb el bisbe de Vic, fet que li atragué, arran del concili de Tarragona (1330), una excomunió que no li seria alçada sinó quatre anys després.

Cardona, Joana Folc de

5 Respostes

(Catalunya, segle XVI)

Filla d’Alfons d’Aragó i de Portugal i de Joana I de Cardona.

Per mort del seu germà Francesc, ella heretà el considerable patrimoni d’Alfons i, també, el vast conjunt de títols i possessions que corresponien a la seva mare. Per aquesta causa fou sempre anomenada Joana Folc de Cardona, usant, amb valor de composició al cognom, un segon nom amb molts precedents a la família.

Per aquest temps, els seus altres parents també s’anomenen Folc de Cardona, creant una deformació del cognom familiar, que esdevindrà definitiva.

Es casà amb Diego Fernández de Córdoba, definint ja un procés de descatalanització del seu llinatge.

Cardona, Joan Ramon Folc III de

15 Respostes

(Catalunya, 9 gener 1418 – 18 juny 1486)

Quart comte de Cardona (1471-86), sisè comte de Prades i vescomte de Vilamur per renúncia dels seus pares, baró d’Entença, almirall d’Aragó i capità general de Catalunya.

Fill de Joan Ramon Folc II de Cardona i de Joana de Prades. El 1445 es casà amb Joana d’Urgell, filla de Jaume II el Dissortat.

Participà activament en les corts del 1449 al 1455. Al servei, a Itàlia, d’Alfons IV de Catalunya, fou ambaixador seu prop del papa. A l’inici de la revolució del 1461 fou membre del Consell del Principat i negociador de la proclamació del príncep Ferran com a primogènit, però la seva rivalitat amb el comte de Pallars, nebot seu, i la seva inclinació vers Joan II el Sense Fe l’apartaren del moviment i, poc abans de començar la guerra, es posà al costat del rei (maig 1462).

Capità general dels exèrcits reialistes, fou la màxima figura militar de la guerra civil catalana, i el seu nom va unit al de totes les grans accions favorables a Joan II: Rubinat, Calaf, Cervera, Berga, Sabadell, Sant Cugat, Martorell i la campanya empordanesa del 1472.

El 1467 casà el seu hereu, Joan Ramon Folc IV, amb Aldonça Enríquez, germanastra de la reina Joana.

Comte de Cardona (1471), com a marit d’Elisabet de Cabrera, la seva segona muller, ocupà les rendes dels vescomtats de Cabrera i de Bas en morir el seu sogre Bernat Joan de Cabrera (1466), bé que hagué de renunciar-hi per complaure Joan II, que les repartí entre Joan Sarriera i Bertran d’Armendaris per comprar llur defecció (1471). A canvi, el rei el féu un dels tres arrendataris de la generalitat.

La seva fortuna li permeté de fer prèstecs freqüents al monarca. Acabada la guerra, acompanyà el príncep de Girona, Ferran, a la campanya del Rosselló (1473) i fou ambaixador, amb Bernabé Assam -que li dedicà el seu Tractat de cavalleria-, prop de Lluís XI de França; aquest, faltant als pactes, retingué els ambaixadors fins el 1475.

Fou una gran figura de les corts del 1475 al 1477, any que passà a Itàlia acompanyant la infanta Joana, i fou fet virrei de Sicília (1477-79), on dirigí la repressió de la revolta de Lleonard Alagó i d’Arborea a Sardenya.

El 1479 tornà a Catalunya i fou l’home de confiança del nou rei Ferran II, el qual acompanyà uns quants anys per Castella i Extremadura. El 1484 el rei li confià la direcció, com a capità general, de la campanya contra el comte de Pallars, i després dirigí també la lluita contra els remences de Pere Joan Sala. A les negociacions de la sentència de Guadalupe representà la tendència més reaccionària.

Cardona, Jaume de -baró Sant Mori-

3 Respostes

(Catalunya, segle XV – segle XVI)

Noble. Iniciador de la línia il·legítima dels barons de Sant Mori. Fill bastard del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Urgell.

Contragué matrimoni amb Caterina de Rocabertí, la qual li aportà les baronies de Sant Mori, Vilaür, Bellcaire d’Empordà i la Tallada d’Empordà. Per aquest fet els descendents es cognominaren de Cardona i de Rocabertí.

Verges, Bellcaire i la Tallada retornaren a la corona el 1587.

Fou l’avi de Bernat de Cardona-Rocabertí i de Queralt.

Cardona, Hug II de

31 Respostes

(Catalunya, 15 octubre 1328 – Cardona, Bages, 2 agost 1400)

Vescomte de Cardona (1334-75), primer comte de Cardona (1375-1400). Fill i successor d’Hug VI d’Empúries i de Beatriu d’Anglesola.

Acompanyà Pere III de Catalunya a Morvedre (1342), defensà la Cerdanya contra Jaume III de Mallorca (1347) i participà en l’expedició de Sardenya del 1354 i, més tard, en la defensa de les fronteres d’Aragó contra la invasió castellana.

Fou molt amic de l’infant Ferran d’Aragó, marquès de Tortosa, i enemic declarat del privat reial Bernat II de Cabrera, a la caiguda del qual contribuí. El 1375 Pere III l’elevà a la categoria de comte.

Engrandí el seu patrimoni, gràcies al seu oncle matern Ramon d’Anglesola, amb el vescomtat de Vilamur (1381) i les baronies de Bellpuig (1386) i de Juneda.

Els darrers anys del regnat de Pere III en fou un dels consellers predilectes, i conservà aquesta privadesa durant el regnat de Joan I el Caçador, malgrat la seva amistat amb la reina Sibil·la de Fortià. El 1364 fou investit amb l’almirallat de la corona catalano-aragonesa, títol que restà vinculat a la família.

Havia estat estretament emparentat amb la família reial pels seus successius matrimonis amb Blanca d’Empúries, filla de l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries, i amb Beatriu de Luna.

A l’època de la seva màxima esplendor, entre el 1393 i el 1400, Andreu Febrer compongué el panegíric de les dames de la seva casa.

Cardona, Guillem I de

18 Respostes

(Catalunya, segle XII – 12 juliol 1225)

Vescomte de Cardona (1177-1225). Segurament fill de Ramon Folc II de Cardona, regí el vescomtat a la mort del seu germà Berenguer I de Cardona. Aquest mateix any era també procurador del comtat d’Urgell.

Lluità a Muret (1213) i fou un dels barons que persistiren en la lluita contra els croats de Simó de Montfort després de la desfeta.

Conseller del jove Jaume I de Catalunya, intervingué molt activament en les lluites del comtat d’Urgell.

Fou elogiat pel trobador Ramon Vidal de Besalú i conegut a la seva època per En Guillem lo ric.