Arxiu d'etiquetes: bisbat València

Borja-Llançol de Romaní i de Montcada, Joan de

2 Respostes

(València, 1470 – Fossombrone, Itàlia, 17 gener 1500)

Cardenal (1496). Fill de Jofré de Borja-Llançol de Romaní i germà del cardenal Pere Lluís. Es considerat el Borja de la cort d’Alexandre VI amb més qualitats polítiques. Protonotari apostòlic, fou bisbe electe de Melfi (1494-98) i arquebisbe de Càpua (1496-98) i de València (1498-1500).

A Perusa, de primer com a governador i després com a legat pontifici, donà proves de les seves altes condicions de governant. El 1497 acompanyà el papa a Òstia per tractar amb el futu Juli II, addicte a Carles VIII de França.

Nomenat legat de Bolonya el 1499, morí quan es dirigia a Forli a felicitar Cèsar de Borja per la conquesta d’aquella ciutat.

Borja i Cattanei, Cèsar de

9 Respostes

(Roma, Itàlia, 13 setembre 1475 – Viana, Navarra, 12 març 1507)

Prelat i militar. Fill del papa Alexandre VI i de Vannozza Catanei. Fou inicialment destinat a la carrera eclesiàstica, i gràcies a les influències del seu pare obtingué, ben d’hora, diverses prebendes importants: protonotari apostòlic (1482), bisbe de Pamplona (1491), arquebisbe de València (1492) i més tard cardenal (1493), tot i que només era un simple tonsurat. Fou nomenada diaca el 1494.

A la mort del seu germà Joan de Borja (assassinat segons sembla per instigació del mateix Cèsar), abandonà l’estat eclesiàstic i participà activament en la política diplomàtica i militar del seu pare, per al qual obtingué l’aliança amb Lluís XII de França, i ell rebé el ducat de Valentinois i el casament amb Carlota d’Albret, germana del rei consort de Navarra.

Al final del 1499, amb el seu exèrcit es posa a les ordres del seu pare i conquerí la Romanya, terres pontifícies en poder dels grans senyors italians. El 1500 fou nomenat capità general de l’exèrcit de l’Església, i el 1501 Alexandre VI li concedí el títol de duc de la Romanya.

Participà en moltes altres accions bèl·liques i fou considerat un dels condottieri més hàbils i més brillants de l’època. Miquel Àngel li construí fortaleses, i Leonardo da Vinci li preparà màquines de guerra.

Compartí la fama de crueltat i de lascívia que hom atribueix als Borja; l’acusaren d’estar al darrera de diversos homicidis i de pressumptes relacions incestuoses amb la seva germana Lucrècia Borja.

Però la seva autoritat desaparegué en pujar al tron pontifici Juli II, enemic dels Borja; el qual el feu empresonar (1503) i perdé els càrrecs castrenses de l’Església.

Perseguit, fugí a Nàpols on fou detingut i traslladat a Castella. Aconseguí d’evadir-se del castell de Medina del Campo, i s’incorporà a les forces del seu cunyat Albert, rei de Navarra, que aleshores lluitaven contra els castellans. Morí en un incident del setge de Viana.

Barrio y Fernández, Mariano

Deixa un comentari

(Jaca, Osca, Aragó, 21 novembre 1805 – València, 20 novembre 1876)

Cardenal, bisbe de Cartagena (1847-61) i arquebisbe de València (1861-76).

Féu palesa la seva posició contra les idees liberals a través dels seus escrits pastorals, s’oposà a la constitució democràtica espanyola del 1869 i polaritzà les protestes de l’episcopat contra la Constitució del 1876, que introduïa la llibertat de cultes.

Assistí al Concili Vaticà I i Pius IX el creà cardenal el 1873.

Bages, Hug de *

Deixa un comentari

Nom amb que també era conegut el bisbe de Tortosa i de València Hug de Llupià-Bages (segle XIV-1427).

Àustria, Jordi d’

Deixa un comentari

(Gant, Bèlgica, 1504 – Lieja, Bèlgica, 4 maig 1557)

Arquebisbe de València (1538-44) i bisbe de Lieja (1544-57). Fill natural de Maximilià I, emperador romano-germànic. Presentat per Carles I, el papa Pau III el nomenà arquebisbe de València, on fou ordenat prevere i consagrat bisbe el 1539.

La seva entrada a l’arxidiòcesi fou memorable a causa de l’absència dels bisbes predecessors. Passà la major part del temps al Villar de Benaduf (Serrans), que canvià el nom pel de Villar de l’Arquebisbe.

Escriví Les instructions e ordinacions per als novament convertits del regne de València (1566 i 1594).

Renuncià a l’arxidiòcesi el 1544, en ésser nomenat bisbe i príncep de Lieja.

Albalat, Andreu d’ -bisbe València, s. XIII-

1 Resposta

(País Valencià ?, segle XIII – Viterbo, Itàlia, 25 novembre 1276)

Bisbe de València (1248-76). Dominic. Confessor de Jaume I el Conqueridor.

Fenollet i de Canet, Hug de

5 Respostes

(Catalunya Nord, segle XIV – València, 1356)

Prelat i jurista. Fill de Pere de Fenollet i d’Urtx, i germà de Pere. Estudià lleis a Lleida i després en fou professor a la mateixa ciutat.

Essent canonge d’Elna figurà entre els partidaris de Pere III el Cerimoniós, del qual aviat fou conseller (1344-54), contra Jaume III de Mallorca. Reconegué, a instàncies del rei, la primogenitura de la infanta Constança (1347).

Fou nomenat bisbe de Vic (1346-48) i de València (1348-56), on combaté les doctrines dels beguins. Reuní un sínode (1350) i presidí un consell reial (1354-55), quan Pere III era a la campanya de Sardenya.

Fou senyor de Puçol. Llegà notables obres d’orfebreria a la catedral de Vic.

Un altre germà seu fou Ponç de Fenollet i de Canet  (Catalunya Nord, segle XIV)  Canonge de Vic.

Despont, Ramon

Deixa un comentari

(Fraga, Baix Cinca, segle XIII – Tarragona, 13 novembre 1312)

Eclesiàstic. Era bisbe de València. el 1294 fou un dels nuncis del papa Celestí V als territoris de la corona catalano-aragonesa. Jaume II el Just el nomenà canceller seu.

Amb Guillem de Na Montaguda anà d’ambaixador a Sicília a la primeria del 1297. L’ambaixada arribà a Messina, amb escorta de quatre galeres, l’11 de febrer. No fou possible d’evitar el penós trencament entre el rei Jaume i el germà d’aquest, Frederic II de Sicília.

El 1303 fou nunci apostòlic a Sardenya i Còrsega, per tal que aquestes illes acceptessin Jaume II com a rei, en virtut de la investidura papal que li havia estat atorgada. L’any següent fou un dels jutges de les sentències de concòrdia pronunciades a Torrelles per resoldre els conflictes amb Castella, endegats pacíficament a les vistes de Campillo d’aquest any.

Acompanyà el monarca a l’expedició de croada a Almeria del 1309.

Botonac i de Castellnou, Jaspert de

5 Respostes

(Rosselló, segle XIII – València, 1288)

Eclesiàstic i jurista. Segurament germà de Pere Arnau de Botonac.

Fou abat de Sant Feliu de Girona (1272), sagristà de la seu de Girona (1273 i 1276) i bisbe de València (1276-88). Celebrà sínode el 1278 i hi promulgà algunes constitucions.

Conseller del rei Pere II el Gran, efectuà una missió diplomàtica prop del rei Felip III de França (1284), per tal d’evitar la seva intervenció en la lluita contra els angevins.

Alexandre VI

58 Respostes

(Xàtiva, Costera, 1 gener 1431 – Roma, Itàlia, 18 agost 1503)

(Roderic de Borja)  Papa (1492-1503). El 1456 fou nomenat cardenal.

El seu oncle Alfons de Borja, elegit papa amb el nom de Calixt III, el nomenà el 1455 vicecanceller de l’Església i bisbe de València. Va obtenir la conversió de València en arquebisbat. Fou elegit papa en successió d’Innocenci VIII.

Tingué nombrosos fills amb la seva amant Vanozza Catanei i els enriquí servint-se dels béns eclesiàstics. Durant el seu pontificat lluità contra Carles VIII de França. En canvi, s’alià amb Lluís XII.

El 1493 promulgà una butlla que establia una ratlla imaginària (línia alexandrina) que delimitava les zones d’expansió reservades a les explotacions de Portugal i Castella.

Tant ell com els seus fills, entre ells els famosos Cèsar i Lucrècia Borja, parlaven i escrivien en català.