(Catalunya, segle XII – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1198)
Prelat. El 1195 fou elegit bisbe d’Urgell, succeint a Arnau de Preixens, que s’havia retirat aleshores al monestir de Bellpuig de les Avellanes.
Renuncià a fer-se càrrec de la seu, al·legant malaltia i mantenint-se retirat al monestir de Santa Maria d’Espirà, a la diòcesi d’Elna. Més tard rectificà la seva actitud. Prengué possessió del bisbat urgellenc el 1196.
A la seva mort, fou succeït per Bernat de Vilamur.
(Catalunya, segle XVI)
Bisbe d’Urgell (1561-71).
Erigit en defensor de la fe, actuà contra els hugonots que s’introduïen a Catalunya a través de la seva diòcesi, acció que li impedí d’assistir al Concili de Trento.
El 1566 encarregà al dominicà Pere Màrtir Coma d’escriure un manual per a sacerdots dins l’esperit de la contrareforma, el qual tingué una gran difusió.
(Urgell, 1405 – Cervera, Segarra, 1 desembre 1466)
Eclesiàstic, cardenal (1461) i conseller. Bisbe de Vic (1445-59), de Girona (1459-62) i d’Urgell (1462-66), i president de la Generalitat (1443-46). Fill de Joan Ramon Folc I de Cardona i de Joana de Gandia.
Fou referendari papal, administrador de l’abadia de Solsona (1441-66) i canonge i ardiaca de Barcelona. Predicà a Barcelona en la canonització de Vicent Ferrer (1456) i en les exèquies d’Alfons IV de Catalunya (1458).
El 1459 fou un dels ambaixadors de Joan II el Sense Fe prop del rei de França per tal d’evitar que aquest ajudés Carles de Viana. Partidari del rei durant la guerra civil, sembla que la seva actitud influí en la del seu nebot Joan Ramon Folc III, llavors comte de Prades.
El 1513 les seves despulles, amb les dels seus nebots, els vescomtes Joan Ramon Folc III i Joan Ramon Folc IV, foren sepultades al monestir de Cardona.
(Tarragona, vers 1445 – Alcover, Alt Camp, 11 abril 1530)
Bisbe d’Urgell (1472-1515), arquebisbe de Tarragona (1515-30), president de la Generalitat (1482-85) i lloctinent de Catalunya (1521-23). Era fill del comte Joan Ramon Folc III de Cardona. Ingressà a l’orde benedictí. Hi exercí càrrecs diversos, com el d’abat de la Portella i el de prior de Gualter.
En 1472 fou nomenat bisbe d’Urgell. En 1497 col·laborà activament a la defensa contra els francesos de les fronteres de la seva diòcesi. Ferran II el Catòlic el féu conseller seu i governador del Principat. En 1515 obtingué l’arquebisbat de Tarragona. En 1517 hi convocà un concili provincial.
En 1521 fou nomenat, per l’emperador Carles V, primer lloctinent del Principat de Catalunya, nomenament que havia estat sol·licitat per les autoritats catalanes, sobretot pel Consell de Cent de Barcelona.
La seva governació fou inquietada per les falconades piràtiques a la costa catalana i per la guerra contra França. En 1522 rebé a Tarragona el papa Urbà VI, que hi embarcà cap a Itàlia. Cessà en el virregnat en 1523, i fou substituït per Antonio de Zúñiga, prior santjoanista de Castella.
En 1525 rebé a Tarragona el rei Francesc I de França, que havia caigut presoner a la batalla de Pavia. En aquella ocasió hagué de pagar dels seus cabals els sous endarrerits de la tropa d’escorta, que s’havia avalotat per les mesades pendents i amenaçava de posar en llibertat el captiu.
El mateix any de la seva mort es publicà, a Barcelona, el seu Ordinarium sacramentorum.
(Catalunya, vers 1040 – 1098/99)
Vescomte de Cardona. Era fill segon de Folc I i de Guisla, néta de Borrell II de Barcelona.
El seu germà gran i vescomte, Ramon Folc I, morí el 1086 lluitant contra els sarraïns al castell de Maldà. L’hereu del mort, Bremond II, caigué presoner a la mateixa acció i morí aviat, en captiveri. Folc II hagué d’assumir la governació del vescomtat, de primer com a regent i després com a hereu.
Havia seguit l’estat eclesiàstic. Devers el 1089 fou elegit bisbe d’Urgell en oposició a Guillem Arnau de Montferrer. Segons sembla, no inquietà gaire el seu rival titular ni es mogué de Cardona. El 1095, a la mort del bisbe Bertran de Barcelona, ocupà aquesta seu.
Morí aviat. Exercí el vescomtat fins a la seva mort o bé fins a la majoria d’edat del seu renebot Bernat Amat de Claramunt, fill de Deudonat Bernat de Claramunt i d’Ermessenda de Cardona, filla aquesta del difunt germà de Folc, Ramon Folc I.
El títol vescomtal de Cardona es transmeté així per línia femenina, i els Claramunt adoptaren el cognom de Cardona.
(Catalunya, segle XI – Terra Santa, 1040/42)
Prelat i vescomte de Cardona. Era fill de Ramon de Cardona i d’Engúncia.
Mort sense fills el seu germà Bremond I (1029), n’heretà el vescomtat el seu altre germà Folc I, per bé que compartint les seves funcions amb ell.
Eribau fou nomenat bisbe d’Urgell el 1036, ocupant la seu vacant per la mort de sant Ermengol. El nou càrrec no impedí que continuessin les seves activitats vescomtals. L’any 1038 assistí a la consagració de l’església de Girona. El 1040, assassinat el seu germà Folc I, Eribau exercí tot sol el vescomtat durant uns mesos.
Morí mentre feia un viatge a Terra Santa.
Fou succeït al vescomtat pel seu nebot Ramon Folc I, fill de Folc I, i al bisbat per Guillem de Cerdanya, germà de l’arquebisbe Guifré de Narbona, dels bisbes Oliba de Vic i Berenguer d’Elna, i del comte Ramon I de Cerdanya.
(València, 1529 – Sanaüja, Segarra, 22 setembre 1609)
Bisbe d’Urgell (1588-1609). Entrat a la Companyia de Jesús (1545), es doctorà en teologia a Alcalá de Henares i fou rector del col·legi de València. El 1570, tanmateix, professà a la cartoixa de Scala Dei.
Fou successivament prior de Portaceli (1574), d’Escaladei (1575 i 1584-86), on introduí una impremta, d’El Paular (1576), de la cartoixa de Nàpols (1579) i de la de Milà (1571-84). Fou visitador apostòlic per a la reforma de la congregació claustral benedictina (1587) i dels canonges regulars de sant Agustí a Catalunya-Aragó.
En recompensa Felip II el proposà per a bisbe d’Urgell a la primeria de 1587, però no prengué possessió fins al desembre de 1588 per trobar-se ocupat als treballs de reforma de l’orde benedictí.
Tingué a Josep de Calassanç com secretari del capítol urgellenc. Hagué d’ocupar-se de contenir la penetració d’hugonots per les fronteres de la seva diòcesi i fundà a la Seu d’Urgell un col·legi de la Companyia i un seminari.
Les seves obres Libro de oración (1577) i el Manual de consideraciones y exercicios espirituales (1575), tingueren una gran difusió i foren traduïdes al llatí, al francès, a l’alemany i a l’italià, i reeditades nombroses vegades.
Publicà en català Sermons dels diumenges i festes (1593-94).
(Catalunya, segle XII)
Prelat. Fou elegit bisbe d’Urgell el 1142, com a successor de Pere Berenguer.
El comte Ermengol VI d’Urgell no acceptà el seu nomenament i el féu empresonar amb els canonges electors. El cas produí la intervenció del papa Innocent II, el qual excomunicà el comte i aquest cedí en la seva actitud.
El 1145 ja governava la diòcesi en llibertat. El 1149 assistí a la presa de Lleida, on obtingué donacions per al bisbat.
Poc després hagué de defensar-se de l’acusació d’haver estat afegit amb simonia, fet que cal relacionar segurament amb l’oposició inicial del comte urgellenc.
A la seva mort fou succeït per Bernat Roger.
(València, 29 desembre 1864 – Madrid, 14 febrer 1926)
Cardenal, administrador apostòlic de Solsona (1901-06), bisbe d’Urgell (1906-19) i arquebisbe de Burgos (1919-26). Nomenat cardenal el 1921.
Ordenat sacerdot el 1888, ocupà càrrecs pastorals a Almàssera (Horta) i a València, on ensenyà humanitats i metafísica. Fou nomenat vicari general de Segòvia (1900) i bisbe titular d’Hermàpolis (1901).
Durant el pontificat a Urgell, i com a copríncep d’Andorra, promogué les obres públiques (carretera fins a Andorra la Vella i canalització del Segre); també fundà l’Institut Obrer.
Traslladat a Burgos, recollí la idea del canonge Villota i convertí el Colegio Eclesiástico de Ultramar y de Propaganda, fundat per aquest (1899), en el Seminario de San Francisco Javier para Misiones Extranjeras (1920).
(Pallars, 1408 – la Seu d’Urgell ?, Alt Urgell, 16 agost 1461)
Prelat. Era fill del comte Hug Roger II i de Blanca de Foix-Castellbó, i germà, per tant, del comte Roger Bernat.
En 1420 era ardiaca d’Empúries, doctor en ambdós drets i canceller del rei Alfons IV el Magnànim. Fou bisbe d’Urgell del 19 de juliol de 1436 fins a la seva mort. Participà activament a les Corts de 1446-48. En 1454 era a Itàlia amb Alfons IV.
Assistí als convenis de pau que foren signats amb els ambaixadors de Castella. En 1455 fou nomenat ambaixador a Roma, per visitar-hi al nou papa Alfons de Borja. Assolí l’alta dignitat de patriarca d’Alexandria.
En 1458 fou missatger de Ferran I de Nàpols, prop de Carles de Viana, per tal d’aclarir la posició d’aquest davant els projectes de destronar Ferran. L’any següent fou membre de l’ambaixada tramesa al concili de Màntua. En 1460 intervingué a la concòrdia entre el príncep Carles i el pare d’aquest, el rei Joan II el Sense Fe.
Dades dels Països Catalans 