(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1850 – Barcelona, 24 juliol 1922)
Religiosa. Fundadora, amb F.X. Butinyà, de l’orde de les josefines. En fou superiora general (1898-1912).
Per dificultats internes de la fundació en sortí el 1913. Va ésser rehabilitada el 1963.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 14 octubre 1896 – 1987)
Escriptor. Alcalde de la Bisbal (1931-34), hi dugué a terme obres importants.
És autor de La Bisbal en la història i el record (1959), Antologia de poetes bisbalencs de la Renaixença (1965), Un segle de vida bisbalenca (1969) i La Bisbal. Anys enrera (1900-1939) (1974).
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 18 març 1785 – Girona, 10 setembre 1858)
Heroïna de la guerra del Francès. Era germana de Jaume i Manuel.
Casada amb l’irlandès Latino Fitz-Gerald, tinent de les forces que defensaven Girona el 1808.
Es distingí en la defensa d’aquesta ciutat durant el setge del 1809 i fou comandant de l’esquadra de Sant Narcís de la companyia de Santa Bàrbara.
(Besalú, Garrotxa, 1764 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1827)
Marí. Publicà una Memòria sobre les fortificacions costaneres catalanes.
Assaltà Toló en la Guerra Gran (1793) i el fort de caputxins de Mataró en la guerra del Francès. Acabada la guerra, reorganitzà el material naval abandonat pels francesos.
Fou nomenat cavaller i noble (1819) i comandant militar de marina de Palamós (1824).
(Peralada, Alt Empordà, 1821 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 18 maig 1884)
Compositor. Estudià dret, a Bolonya, i música amb Josep Barba a Barcelona.
Compongué nombroses obres religioses, de les quals destaquen dues misses de rèquiem, dues de glòria i un Stabat Mater (1873). Escriví una òpera en dos actes (Guidita) i una sarsuela (Una broma pesada). També és autor de Primera fantasia (1843), d’una simfonia per a orgue i una Simfonia fúnebre, per a quatre mans.
Era fill de la cinquena marquesa de Puerto Nuevo. Li fou concedida la baronia de Ferrer.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 7 octubre 1890 – Barcelona, 1951)
Ebenista i orfebre. Residí a Girona.
S’especialitzà en la fabricació de cofrets i capses artístiques, a les quals donava títols decadentistes, i les decorava amb un barroquisme personal, amb aplicacions de pedres, ferros i metalls.
Assolí grans èxits en les exposicions que realitzà a Barcelona, Tarragona, Bilbao, París i Buenos Aires.
(Oix, Garrotxa, 1909 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1964)
Ceramista i pintor. Deixeble de Joan Colom, inicià la seva activitat artística com a pintor paisatgista.
Fou premiat a la Biennal de Venècia (1941) i a l’Exposició Internacional de Canes (1955).
Des del 1950 s’instal·là a la Bisbal d’Empordà, on es dedicà a la producció de ceràmica artística, inspirada en formes tradicionals catalanes.
Té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 11 maig 1890 – 27 setembre 1919)
Ceramista, pintor i escultor.
El 1908 fou presentat a Girona juntament amb Ricard Guinó i amb l’arquitecte Rafael Masó, amb qui feu, des d’aleshores, la part més considerable de la seva obra.
Fou director de l’Escola d’Arts i Oficis de Palafrugell (1912-17).
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà)
Poble (75 m alt) i antic municipi (5,28 km2), agregat el 1972 a l’actual, situat a la dreta del Daró.
La parròquia (Sant Martí) és esmentada el 1101; l’actual església és de mitjan segle XVI.
Pertangué al comtat d’Empúries, a la frontera històrica amb el de Girona, el comte Ponç V hi bastí (1300) una força, coneguda amb els noms de Castellempordà i de casal dels Margarit, oposat al castell veí de la Bisbal (2 km al sud), de la mitra gironina. En féu donació a Guillem de Vilaragut, els descendents del qual el mantingueren durant el segle XIV.
El 1413 passà als Santfeliu i, per matrimoni (1421), als Margarit, que en foren senyors fins al segle XIX.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 16 agost 1905 – Barcelona, 11 octubre 1991)
Advocat i polític. Milità a la Lliga Catalanista, de la qual fou secretari de la junta directiva. Fou col·laborador i marmessor de Francesc Cambó fins al 1939.
Després de la guerra civil intervingué en l’organització del mutualisme laboral i fou director de la Caixa de Jubilacions i de Subsidis de la Indústria Tèxtil (1946-49).
Tinent d’alcalde de Barcelona (1960), va ser president del F. C. Barcelona (1968-69), de la Caixa de Pensions (1972-80) i de l’Instituto Catalán de Cultura Hispánica (1966), així com procurador del terç familiar per Girona a les Corts (1967-71).
Dades dels Països Catalans 