(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 30 gener 1901 – Barcelona, 1980)
Escriptora i conferenciant.
Autora d’obres sobre el matrimoni, de concepció tradicional i de gran difusió: L’etern femení (1933) i L’etern masculí (1957).
Ha escrit també teatre: L’amor té cops amagats (1954).
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 6 octubre 1869)
Enfrontament durant la revolta federalista. Entre les tropes del governador militar de Girona i una forca republicana de 2.000 homes que s’havien fet forts a la ciutat.
Aquests, en llur majoria menestrals de la indústria surera, procedien de Sant Feliu de Guíxols, de Palamós, de Palafrugell, de Castell d’Aro, de Llagostera i de la Bisbal mateix, i havien constituït una junta revolucionària, dirigida pel diputat Pere Caimó, la qual havia proclamat dos dies abans la República Democràtica Federal. La lluita, des de les barricades aixecades, cessà aviat en caure presoner Caimó.
Davant l’anunci de l’arribada de reforços governamentals des de Barcelona, els revoltats es dispersaren.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 6 octubre 1856 – Barcelona, 22 abril 1921)
Poeta i periodista. Fill de Bonaventura Bassegoda i Mateu, i germà de Bonaventura i de Joaquim.
Fundà el setmanari “La Llar” (1874); col·laborà a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber” i “Revista de Gerona”.
Els seus versos foren publicats en els reculls Breviari d’amor (1883), Idil·li (1884), Quatre versos (1892), reeditats els anys 1903 i 1905, i Pedres augustes, que l’any 1917 va reunir en un volum sota el títol Poesies completes.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 16 setembre 1854 – Barcelona, 13 agost 1938)
Arquitecte. Fill de Bonaventura Bassegoda i Mateu i germà de Bonaventura i de Ramon Enric.
Publicà diversos estudis, com La catedral de Gerona (1889).
Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres, presidí la de Ciències i Arts i fou director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 7 octubre 1846 – Espolla, Alt Empordà, 21 març 1915)
Pedagog. Fou mestre de primer ensenyament a Espolla del 1868 al 1907. Tingué en aquest poble una actuació docent de caràcter molt renovador, la qual influí poderosament en els medis de l’ensenyament.
Dedicà també part del seu temps a estudis d’història natural i d’arqueologia.
(Vulpellac, Baix Empordà, 4 novembre 1863 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 13 gener 1939)
Poetessa. Nascuda en una família de la petita noblesa rural i de formació autodidàctica, conreà una poesia, tant en castellà com en català, de temes religiosos i patriòtics de gust renaixentista.
La seva obra ha estat recollida a Trinidad Aldrich. Su obra y su mundo (1969).
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 6 març 1821 – Barcelona, 10 desembre 1897)
Pintor. Deixeble de Carlos Luis de Rivera, va rebre la formació de l’escola natzarena.
El 1858 es traslladà a París, on conegué l’obra de David i confirmà aquell esperit clàssic característic de la seva pintura (La translació del cos de sant Francesc). Cronològicament, és un dels primers pintors catalans dits d’història.
Cap al 1870 tornà a Barcelona i pintà, quasi exclusivament, quadres de temes religiosos, històrics i retrats, modalitat que conreà amb encert (La senyora Anita).
La majoria de les seves obres són concebudes com a grans composicions murals classicistes, en les quals domina una paleta de grisos i blancs que accentuen el dibuix.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 8 setembre 1862 – Barcelona, 1936)
Escriptor i compositor. Era rellotger d’ofici i dirigí les publicacions periòdiques “El Bisbalense”, “L’Olotí”, “El Menestral” i la revista tècnica “La Voz del Género de Punto”, que ell mateix havia fundat.
Poeta de ploma fàcil, floralesc, bucòlic i verdaguerià, publicà Notes del cor (1900), La vida al camp (1910), editat set vegades i traduït a cinc llengües, i Coses de l’Empordà (1916). Escriví dos llibres en castellà i edità Els Jocs Florals, En defensa de mossèn Jacint Verdaguer, Dictats del bon català i Manifest del bon sentit.
Fou compositor de cançons i sardanes que esdevingueren populars.
(Girona, 7 setembre 1828 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 19 desembre 1900)
Professor de música. Deixeble d’Antoni Vidal i de Josep Barba, fou nomenat mestre de capella a Girona (1851-60), on fundà una acadèmia de música, i hi estrenà l’òpera Rosamunda in Ravenna, i a Madrid Il rinnegato i l’oratori Los pastorcillos.
S’establí a la Bisbal d’Empordà el 1880, on fou organista i mestre de capella de la parròquia, i des d’on organitzà la vida musical de la comarca.
La seva producció és molt àmplia, especialment en el camp religiós (Missa per a tres cors i orquestra, 1852). Formà una notable col·lecció d’instruments musicals i una valuosa biblioteca de documents i llibres musicals, que fou adquirida per la diputació de Barcelona i catalogada per Felip Pedrell.
Municipi i cap de la comarca del Baix Empordà (Catalunya): 20,62 km2, 39 m alt, 10.742 hab (2016)
(ant: Fontanet) Situat a l’àrea de contacte entre els contraforts de les Gavarres i la plana de l’Empordà. És drenat pel Daró i els seus afluents, la riera de Vilar i el rec del Molí. La part muntanyosa, al sud, és coberta de boscs d’alzines sureres, en explotació.
L’activitat econòmica del municipi és molt diversificada i es reparteix entre l’agricultura, bàsicament de secà (gra, farratges, vinya i olivera), una mica de regadiu (hortalisses i patates), que aprofiten aigua de pous, la ramaderia (bestiar boví i porcí estabulat, i petites 
explotacions avícoles). La indústria tapera, que al principi del segle XX, era molt important, actualment resten dues empreses. També fou important la fabricació de terrissa. La població ha experimentat un notable creixement durant els segles XIX i XX, a causa de la immigració, a partir dels anys 1970 ha anat minvant i darrerament s’ha aturat.
La ciutat, vila fins al 1906, s’estén a la dreta del Daró (la vila vella), on destaca el castell de la Bisbal, antic palau episcopal declarat monument històrico-artístic. També són remarcables l’església parroquial de Santa Maria, del segle XVII, el conjunt porticat de les Voltes i el Pont Vell sobre el riu Daró. Durant el segle XIII tingué call jueu. Té mercat els divendres per concessió de Jaume II el Just (1322).
Al segle XIV la vila fou emmurallada. Al segle XVII fou el centre de la batllia de la Bisbal. Al segle XIX fou un dels nuclis del republicanisme federal (Foc de la Bisbal). Entre les entitats, destaca la cobla sardanista La Principal de la Bisbal, que és l’oficial de la Generalitat.
El terme comprèn, a més, el poble de Sant Pol de la Bisbal, el veïnat del Vilar, l’antic llogaret dels Perduts i l’antic municipi de Castell d’Empordà, que li fou agregat el 1975.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme
Dades dels Països Catalans 