Arxiu d'etiquetes: Barcelona

Publicitat, La -1922/39-

59 Respostes

(Barcelona, 1 octubre 1922 – 23 gener 1939)

Diari en català. Procedia de la transformació de l’antic diari en castellà “La Publicidad” arran de la seva adquisició pel partit polític Acció Catalana. Inicialment fou dirigit per Lluís Nicolau i d’Olwer (amb Carles Capdevila com a redactor en cap), fins que fou obligat a exiliar-se per la Dictadura de Primo de Rivera; successivament el dirigiren Martí Esteve (1924-29), Carles Capdevila (1929-38) i Antoni Vilà i Bisa (1938-39).

Esdevingué el principal òrgan del catalanisme intel·lectual, i hi col·laboraren els millors escriptors dels Països Catalans, com Carles Soldevila (que popularitzà, amb el pseudònim Myself, els seus cèlebres Fulls de Dietari), Pompeu Fabra (que hi publicà les seves Converses filològiques, aplegades més tard en volums), etc, a més d’articles ocasionals dels més destacats polítics, historiadors, crítics literaris i especialistes científics catalans.

El diari aconseguí de mantenir el seu to catalanista durant la Dictadura de Primo de Rivera, però fou suspès arran dels fets del Sis d’Octubre (1934). Fou substituït per un diari titulat “Mirador”, sota la direcció nominal de Víctor Hurtado.

Durant la guerra civil de 1936-39 els seus tallers foren destruïts pel bombardeig del 18 de març de 1938 i traslladats a un local de la Rambla de Catalunya. L’entrada a Barcelona de les tropes de Franco suposà la seva desaparició definitiva.

Publicidad, La -1878/1922-

31 Respostes

(Barcelona, 25 febrer 1878 – 1 octubre 1922)

Diari en castellà. En fou director Eusebi Corominas i Cornell (1878-1906). Era alhora informatiu i polític, dins el camp republicà possibilista. Es féu cèlebre per la campanya que hi menà Jacint Verdaguer arran del seu conflicte amb la jurisdicció eclesiàstica, campanya a la qual el diari, anticlerical, tenia interès a fer costat.

Es mostrà contrari al catalanisme, especialment des que Alejandro Lerroux hi publicà articles, secundats pels d’Adolf Marsillach i Lleonart; el diari caigué sota el control del partit radical i, el 1906, n’esdevingué director Emili Junoy i Gelabert, lloctinent de Lerroux a Barcelona, però tant aquest com la majoria dels redactors del diari abandonaren els radicals i se sumaren al moviment de Solidaritat Catalana.

El 1907 Romà Jori i Llobet n’esdevingué redactor en cap. Poc després, Lluís Companys i Laureà Miró intentaren de posar el diari al servei del partit reformista de Melquíades Álvarez, però l’adquirí el navilier Antoni Tayà (1915), que en confià la reorganització a Amadeu Hurtado. Aquest nomenà Romà Jori com a director, i assegurà la col·laboració d’importants periodistes, que donaren al diari un to catalanista i defensor de la classe obrera.

Però el 1921, per dificultats econòmiques, la família Tayà vengué el diari a la Federació Patronal, que en modificà l’orientació, però no pogué sostenir-lo. Adquirit al cap d’un any pel nou partit Acció Catalana, fou gradualment convertit en un diari en català. Completat aquest procés, el diari prengué el nou nom de “La Publicitat”.

Poble Català, El

45 Respostes

(Barcelona, 11 maig 1906 – 14 abril 1918)

Diari polític. Òrgan del Centre Nacionalista Republicà. Publicat amb un total de 4.603 números, ocupa el segon lloc en durada a la història de la premsa en català. Fundat com a setmanari el novembre 1904, com a portaveu d’una dissidència de la Lliga, tingué llavors com a director Joan Ventosa i Calvell. Eugeni d’Ors hi assajà el Glosari i el pseudònim Xènius, i hi col·laboraren d’altres escriptors.

Transformat en diari, dirigit per Francesc Rodon, tingué una jove i brillant redacció. Encomanada la direcció (1909) a Pere Coromines, cap del partit de la Unió Federal Nacionalista Republicana, continuador del CNR, el pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes provocà una forta crisi al diari i en sortiren els principals redactors i col·laboradors, que explicaren la seva decisió en el full titulat “La Bandera” (25 abril 1914).

L’últim director fou I. Ribera i Rovira, que accentuà la col·laboració amb el partit radical. El diari (1906-10) publicà una biblioteca literària amb el mateix nom (19 títols).

A l’exili, hom publicà a París (1939) un setmanari amb el mateix nom, reprès a Mèxic (1942-47) com a òrgan de la comunitat catalana. Adoptà el mateix nom una efímera publicació de Tolosa de Llenguadoc (1944).

Pi, el -Barcelona-

28 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antic barri de la ciutat, a l’oest de l’antiga ciutat romana, entre les primitives muralles i la Rambla.

Des del 965 s’esmenta el pla o palma de Santa Maria del Pi; aviat s’hi formà un barri, amb una segona església (Sant Joan del Pi) prop de l’antic camí del Llobregat, habitat per pagesos i envoltat d’hortes (els hortolans tingueren la seva capella a l’església del Pi).

Es convertí en barri suburbial, amb bordells i amb la residència del botxí, i aviat prengué un marcat caire comercial, que encara conserven els carrers compresos entre els de la Portaferrissa, de la Boqueria, dels Banys Nous i la Rambla.

L’església de Santa Maria del Pi, que des de la fi del segle X tenia els altars de Sant Climent i Sant Pancraç, on es juraven molts testaments sacramentals fins el 1283, fou renovada a partir del 1319 i consagrada el 1453, amb el cànon sever del gòtic català. La parròquia de Santa Maria del Pi, erigida al segle XIII, s’intitulà també de Santa Maria dels Reis.

El barri conserva cases notables com la de la confraria de la Sang, del segle XVII, a la plaça del Pi, i la del gremi dels revenedors. La plaça de Sant Josep Oriol, ocupada abans per l’antic cementiri, recorda el sant que fou beneficiat del Pi.

Pedrera, la -Barcelona-

10 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

(o Casa Milà)  Conjunt de dues cases de veïns. Edificades per Antoni Gaudí en 1906-10, per encàrrec de Pere Milà i Pi.

pedrera2És una de les construccions més interessants de Gaudí, per les innovacions d’ordre plàstic i de distribució d’espai intern que suposa.

Les línies, tant de la façana com dels murs interiors o del plafons, són ondulades. Els ferros presenten una riquesa ornamental d’excepció i figuren entre els treballs més excel·lents de l’art de la forja del segle XX. Les xemeneies del terrat són úniques en el gènere; tenen forma helicoïdal i són revestides de trossos de ceràmica i de vidre. A la decoració dels interiors participaren l’arquitecte Jujol i el pintor Iu Pascual.

Enllaç web:  la Pedrera

Pedralbes, palau de

4 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Finca de la ciutat, situada al barri de Pedralbes. Era coneguda amb el nom de Can Feliu fins que la comprà Joan Güell i Ferrer, que passà a dir-se torre Güell. El seu fill, Eusebi Güell i Bacigalupi, encarregà a Antoni Gaudí la construcció de la reixa i la porteria. Jacint Verdaguer li donà el nom de Satalia.

pedralbes_palau2Els germans Güell i López donaren part del terreny i la torre, la qual, ampliada pels arquitectes Francesc de P. Nebot i Eusebi Bona (1920-25), esdevingué palau reial, ofert a Alfons XIII de Borbó per a la seva residència barcelonina. Aquest el cedí a Barcelona, i durant la Segona República fou Museu d’Arts Decoratives, destí que se li ha tornat a donar el 1995.

Els jardins, planejats per Rubió i Tudurí, foren convertits en parc públic durant la República. Fou residència del cap d’estat en l’etapa franquista. S’hi han celebrat importants exposicions artístiques. És seu del Gabinet de les Arts Gràfiques, del Museu Tèxtil i d’Indumentària (des del 2008) i de la Unió per a la Mediterrània (des del 2010).

Pedralbes, monestir de

27 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Monestir de monges clarisses (Santa Maria de Pedralbes). Fundat pel rei Jaume II el Just i la seva tercera esposa Elisenda de Montcada l’any 1326 i consagrat el 1327. L’església revela la directiu estètica del gòtic oficial del segle XIV, reial i franciscà, i evidència una certa unitat estilística amb l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. És atribuïda a Berenguer de Montagut.

pedralbes_monestir2És d’una sola nau, amb capelles laterals entre els contraforts. El claustre, d’arcuacions sostingudes per capitells uniformes derivats del corinti, amb els escuts reials i de Montcada, respon al tipus clàssic català del segle XIV; de forma quadrada, té actualment tres pisos (l’últim ja del segle XVI). A l’angle sud hi ha una cisterna amb una notable bocana plateresca. La sala capitular és del segle XV i és decorada amb pintures murals de l’època.

En una de les capelles del claustre, la dedicada a sant Miquel, Ferrer Bassa deixà el conjunt més important de pintura catalana del segle XIV. Cal esmentar també el doble monument funerari de la reina Elisenda, una de les millors mostres de l’escultura gòtica del segle XIV.

Dins el conjunt del recinte del monestir, el 1993 s’inaugurà un espai dedicat a l’exposició de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, important mostra d’art medieval i renaixentista.

Enllaç web:  monestir de Pedralbes

Patufet, En

32 Respostes

(Barcelona, 3 gener 1904-desembre 1938 / 6 desembre 1968-29 juny 1973)

Primera revista infantil en català. Fundada pel grup de l’antic Foment Autonomista Català, sota la direcció d’Aureli Capmany. Comptà en una primera època amb il·lustracions de Joaquim Muntañola, però el període de més popularitat començà el 1908, amb la col·laboració i posterior direcció de Josep Maria Folch i Torres, el qual, a través de les Pàgines Viscudes, va convertir-lo en el setmanari més conegut de Catalunya.

La seva importància rau en el fet d’haver ensenyat a llegir català un públic de petits lectors de dues generacions. Comptà amb la col·laboració dels dibuixants Joan Junceda, Gaietà Cornet i Joan Llaverias. En diverses èpoques hi col·laboraren Manuel Folch i Torres, Lluís Almerich, Enric de Fuentes, Pompeu Crehuet i Ramon Suriñach i Baell.

Després d’un eclipsi de trenta anys, va reaparèixer amb el títol de “Patufet“, i els seus continuadors intentaren de connectar directament amb l’esperit tradicional de la publicació, lligat amb el didactisme moralitzant del començament del segle XX; fins que desaparegué definitivament.

Paral·lel, el

12 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Via de la ciutat entre Hostafrancs i la mar, tangent en la seva part més propera a aquesta amb el nucli antic de la ciutat. Definida ja al pla Cerdà (1855) com a límit sud-oest de la ciutat i l’Eixample previst, separa aquest conjunt del Poble-sec.

El nom de Paral·lel el va rebre de l’astrònom Comas i Solà, que va determinar que per aquest carrer passava exactament el paral·lel 41° 44′ de latitud nord, hi ha sobreviscut -es recuperà oficialment el 1980- als imposats oficialment segons les èpoques.

A la part baixa és flanquejat a una banda per la muralla medieval -porta de Santa Madrona-, i a l’altra per la central tèrmica de la FECSA, reconvertida en oficines de la mateixa companyia.

La part que s’estén d’aquí fins a l’inici de la ronda de Sant Pau és la zona d’espectacles i diversions més popular de la ciutat, de fet, de seguida es feren als marges de les amples calçades de la avinguda barracons d’espectacles i cases amb porxos que li donaren un aspecte singular.

Durant tot el primer quart del segle XX esdevingué el centre de les diversions barcelonines fins al punt que se’l batejà amb el nom del Montmartre barceloní. Al costat d’aquests teatres hi havia diferents cabarets.

La proximitat amb el Barri Xinès i l’animació dels seus cabarets i cafès atragueren escriptors estrangers que li donaren dimensió literària.

Papus, El

3 Respostes

(Barcelona, 20 octubre 1973 – 1985)

Setmanari satíric. Molt actiu en l’àmbit de la crítica política, va tenir molts problemes amb la censura franquista i el 1977 va sofrir un atemptat que costà la vida a un empleat.

Va comptar en la part gràfica amb col·laboradors com Oscar, Vázquez, Ivá, Ja, Fer, Carlos Giménez, Ventura i Nieto, i Tom i Gin, i en la part literària hi van destacar les col·laboracions de Maruja Torres, Manuel Vázquez Montalbán, Carles Pérez de Rozas i Antoni Franco.