Arxiu d'etiquetes: Barcelona

Papitu

20 Respostes

(Barcelona, 25 gener 1908 – 7 gener 1937)

Setmanari satíric. Fundat per Feliu Elias (que signava amb els pseudònims Joan Sacs i Apa). Tenia 16 planes i alternà la caricatura política i literària amb les col·laboracions dels millors intel·lectuals catalans. Es caracteritzà per la virulència de les seves campanyes contra el catalanisme conservador, sobretot contra el grup de “La Veu de Catalunya”.

Hi col·laboraren importats il·lustradors de l’època. A partir del 1912, la direcció passà a Francesc Pujols, que donà una orientació més eròtica al setmanari. El 1936 fou expropiat pel Sindicat de Dibuixants Professionals i es convertí en un òrgan de propaganda combativa durant els primers mesos de la guerra civil.

Palau Robert

3 Respostes

(Barcelona, 1898 – 1903)

Edifici de la ciutat que pertany a la Generalitat de Catalunya i actualment n’acull el departament de Turisme.

Remodelat per l’arquitecte C. Solsona, en el palau es realitzen, des del 1980, actes institucionals; és centre de dades en èpoques d’eleccions i és també un centre d’exposicions, on s’organitzen mostres tant de temàtica general (Catalunya viva, Construïm Catalunya, Eina, vint anys d’avantguarda, etc), com de caràcter artístic i antològic (Barcelona, París, Nova York, Arranz Bravo, Els tallers de Miró, Antoni Clavé, Modest Cuixart, Primers 20 anys de Salvador Dalí).

També acull mostres de fotografia o de moda (Pertegaz) o de cartells (Art i Passió, mostra de cartells de La Passió d’Olesa de Montserrat fets per artistes catalans de primera fila com Antoni Tàpies i Perejaume, entre d’altres).

Enllaç web: Palau Robert

Palau Reial Major

27 Respostes

(Barcelona, segle XIV)

Conjunt d’edificis, que constitueixen la residència reial a la ciutat. Es conserven vestigis del primitiu palau del segle XI, residència dels comtes de Barcelona, reformat i ampliat el segle XIII, com ara les façanes exteriors, principalment la meridional, que dóna a la plaça del Rei.

Les parts més importants del conjunt són la capella reial, dedicada a santa Àgata, que essencialment construïda en temps de Jaume II el Just (1291-1327), té una sola nau i torre octagonal; en el seu altar major hi ha el retaule anomenat del Conestable, encarregat per Pere de Portugal a Jaume Huguet (1465), i el gran Saló del Tinell (1359-70), encomanat per Pere III el Cerimoniós a l’arquitecte Guillem Carbonell, que aprofità en part els murs de l’antic palau romànic.

La torre de guaita, anomenada popularment Mirador del rei Martí, és realment una obra renaixentista, deguda a Antoni Carbonell (1555).

Palau Nacional

11 Respostes

(Barcelona, 1929)

Edifici -un dels més grans de la ciutat-. Construït com a element principal del conjunt d’edificacions bastides a Montjuïc amb motiu de l’Exposició Internacional de l’any 1929. És obra dels arquitectes Eugenio-Pedro Cendoya i Enric Catà, amb la col·laboració de Pere Domènech i Roura. Fou concebut amb criteris eclèctics, i hom féu ús d’elements barroquitzants en les parts més significatives dels exteriors.

Vist frontalment ofereix una perspectiva escenogràfica i monumental, esdevinguda característica en tant que constitueix el coronament visual de tot el recinte de l’Exposició. De l’interior es destaquen el vestíbul, el gran saló i la sala de la cúpula -amb pintures de Francesc d’Assís Galí-, situats sobre l’eix principal.

Durant l’Exposició fou la seu d’actes oficials i acollí la gran mostra El Arte en España. Durant el període republicà s’hi instal·là el Museu d’Art de Catalunya (inaugurat el 1934) i, posteriorment, el Museu de Ceràmica (1966-86).

Entre 1992-96 els interiors foren sotmesos a una profunda remodelació a partir d’un projecte de l’arquitectessa Gae Aulenti per tal de condicionar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (nom que prengué el Museu d’Art de Catalunya des del 1990).

Palau Larrard

2 Respostes

(Barcelona, 1778)

Edifici del número 28 del carrer Ample. Fou construït per Francesc Fernández de Còrdova i Cardona d’Aragó, duc de Sessa, virrei de Catalunya i descendent del Gran Capità.

El 1772 fou aprovat el projecte de l’arquitecte Josep Ribas i Margarit i fou començada l’obra, que finalitzà el 1778, amb la intervenció, en la decoració, de Josep Amadeu i Manuel Tremulles.

El 1779 fou comprat pel banquer Joan Alexandre de Larrard, cònsol de Dinamarca, que canvià l’escut dels Sessa pel seu.

El palau té la bellesa i simplicitat de les construccions barcelonines de la segona meitat del segle XVIII, bé que la porta i el balcó de la façana estan enriquits amb profusa ornamentació escultòrica rococó, de Carles Grau. A l’interior cal esmentar, per la seva amplitud, el pati i l’escala. Hi són també notables els treballs de fusteria.

Palau Episcopal de Barcelona

10 Respostes

(Barcelona, segle XII)

Edifici del carrer dels Comtes, tocant a la plaça de Sant Iu. Fou la primera residència dels bisbes de Barcelona. Fou venut a Jaume II el Just el 1316 per a l’ampliació del Palau Reial Major.

Al final del segle XII o al començament del XIII fou edificat un nou palau a l’actual carrer del Bisbe, d’un sol cos, adossat a la muralla romana. Als segles XIII, XIV i XV sofrí diverses reformes.

El 1784 fou acabat el pati i construïda, dins l’estil barroc, la façana de la plaça Nova. El 1823 varen quedar separades les torres de la Porta Bisbal, en ésser destruït l’arc que les unia, i la més propera al Palau va deixar de pertànyer a la Casa de l’Ardiaca i passà al Palau Episcopal.

En el seu interior s’ha trobat la porta romana més antiga de Barcelona, així com unes galeries romàniques.

Palau de la Virreina

6 Respostes

(Barcelona, 1772 – 1778)

Edifici rococó situat a la Rambla. Construït pel virrei del Perú i marquès de Castellbell, Manuel Amat i de Junyent. Mort prematurament, el palau fou habitat per la seva vídua, i per això li fou posat el nom que du.

No se sap qui fou l’autor del projecte -es conserven els plànols del 1770-, però les obres, que varen començar el 1772, foren dirigides per l’arquitecte i escultor Carles Grau. El 1778 era acabada tota l’obra, que pertany a l’estil Lluís XIV, bé que amb nombrosos elements interpretats segons el gust barroc català.

Cal esmentar el repertori decoratiu i la fantasiosa decoració d’algunes sales interiors.

Enllaç web:  La Virreina

Palau de la Música Catalana

32 Respostes

(Barcelona, 1905 – 1908)

Edifici de Lluís Domènech i Montaner, construït com a sala de concerts de l’Orfeó Català, dins l’estil modernista, s’aixeca en el lloc que ocupà el claustre renaixentista del convent dels Mínims, desaparegut el 1835, al barri de Sant Pere. L’exterior és de maó vist amb revestiments de mosaic ceràmic; a l’interior són àmpliament utilitzats materials policroms, com ara mosaics i vidres de color amb temes decoratius de tipus floral.

A l’exterior cal esmentar, al xamfrà, el grup escultòric de Miquel Blay, representant la cançó popular; a l’interior, les figures de l’escenari amb cos de mosaic i bust en relleu d’Eusebi Arnau, l’al·legoria de la cançó catalana de Pau Gargallo a l’esquerra de l’escenari i, a la dreta, el bust de Beethoven i les Valquíries.

Declarat monument nacional el 1977, entre 1985 i 1989 s’hi realitzaren obres de reforma, segons un projecte dels arquitectes Òscar Tusquets i C. Die.

Enllaç web:  Palau de la Música Catalana

Palau de Justícia de Barcelona

6 Respostes

(Barcelona, 1911 – )

Edifici al passeig de Lluís Companys. Seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i de l’Audiència Provincial de Barcelona. És un edifici projectat per Enric Sagnier i J. Domènech i Estapà el 1887, en estil modernista; fou acabat el 1911.

És una obra en pedra de Montjuïc, imponent com a massa arquitectònica; a l’interior cal esmentar el Saló dels Passos Perduts, cobert amb volta de ferro, que té tres naus separades per columnes de pòrfir. Són notables les pintures murals de Josep Maria Sert, en oli sobre tela.

Orfeó Català

43 Respostes

(Barcelona, 15 setembre 1891 – )

Societat coral fundada per Lluís Millet i Amadeu Vives. Ha esdevingut una de les institucions més representatives de Catalunya. Pot considerar-se conseqüència i culminació dels cors de Josep Anselm Clavé a la darreria del segle XIX.

Objectiu seu ha estat difondre la cançó popular o tradicional i incorporar la música clàssica a la vida cultural catalana. El seu exemple ha influït en el moviment orfeònic i coral català fins al moment present.

Millet en fou el primer director. Sota el seu impuls, no solament acomplí fidelment l’esperit fundacional contingut en l’article primer dels estatuts (“L’Orfeó Català és una associació que té per objecte la mútua instrucció artística dels seus socis i el foment i enaltiment de l’art musical català”), sinó que estimulà tota la vida musical catalana, amb la inclusió en el seu repertori dels grans compositors de l’època, principalment alemanys i francesos, i dels clàssics de la polifonia vocal.

Al costat de les grans obres de la música universal, ha difós bàsicament la cançó popular catalana. Ha organitzat concursos musicals (les cèlebres Festes de la Música Catalana, a semblança dels Jocs Florals) i ha estimulat la creació d’obres noves. En el seu extens repertori hi ha obres dels compositors catalans més destacats.

Edità durant molts anys (1904-36) la “Revista Musical Catalana” i s’edificà una seu apropiada: el Palau de la Música Catalana (1908), màxim exponent del modernisme català i obra cabdal de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que ha esdevingut una de les més importants sales de concerts d’Europa. L’Orfeò Català ha portat el seu missatge musical a molts indrets de Catalunya i d’Espanya, i ha actuat a nombroses ciutats estrangeres.

A la mort de Millet (1941) fou nomenat director Francesc Pujol. Des del 1946 el dirigí el fill del fundador, Lluís Maria Millet i Millet, que el 1977 deixà voluntàriament la direcció artística i fou nomenat director honorari; li succeí el seu fill Lluís Millet i Loras, que dimití el 1981 i fou succeït per l’anglès Samuel Johnson, que restà en el càrrec fins al 1988, excepte en el període 1983-84, en què fou substituït per Salvador Mas. Jordi Casas en fou el director des del 1988.

L’any 2009 la institució entra en una greu crisi en fer-se públic un presumpte frau continuat i de grans proporcions comès pel president de l’entitat, Fèlix Millet i Tusell i part dels seus col·laboradors.

Enllaç web: Orfeó Català