Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Farreras i Valentí, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 4 abril 1916 – 17 maig 1968)

Metge i catedràtic. Es llicencià a la Universitat de Barcelona i amplià estudis a Jena i Zuric. Catedràtic de patologia mèdica a Barcelona (1959-60) i a Salamanca (1960-64). Fou un destacat col·laborador del doctor Pedro i Pons: tingué una participació important en la seva Patología y clínica médica (1951).

Fundador de l’Escola d’Hematologia de la Universitat de Barcelona, on exercí un important mestratge. Presidí diverses associacions científiques, com la Sociedad Española de Medicina Interna (1966-68) i fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i d’altres entitats estrangeres.

Va traduir el clàssic Manual de medicina interna de Domarus.

Farga i Pellicer, Rafael

3 Respostes

(Barcelona, 12 agost 1844 – 14 agost 1890)

Dirigent obrer. Tipògraf de professió i parent de Josep Lluís Pellicer i d’Antoni Pellicer i Peraire. Membre de l’Ateneu Obrer de la Classe Obrera -en fou secretari el 1869-, fou un dels primers militants de l’internacionalisme hispànic i, després d’ésser un dels fundadors de la Direcció Central de Societat Obreres de Barcelona (octubre 1868), promogué la transformació del Centre Federal de les Societats Obreres en federació local de l’AIT (1870).

Assistí a les reunions que celebrà Fanelli a Barcelona el gener de 1869, i el mateix any anà al congrés de Basilea de l’AIT. Fou membre de l’Aliança de la Democràcia Socialista (1869), i creà, en ésser dissolta aquesta, un grup autònom català (abril 1870). També fou un dels organitzadors del I Congrés Obrer Espanyol, el juny de 1870, i un important dirigent de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, on figurà en la majoria de les comissions federals clandestines.

Encapçalà el 1881 el grup anarco-col·lectivista català que decidí fugir de la clandestinitat per organitzar la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. Fou el principal animador de “La Federación” (1869-74) i promogué la creació de diverses revistes i periòdics anarquistes, en especial “Acracia” (1886-88) i “El Productor” (1887).

Fou un dels autors del fullet Cuestión de la Alianza (1872) i, amb el pseudònim de Justo Pastor de Pellico, el principal autor de Garibaldi, historia liberal del siglo XIX (1882).

Fabrés i Costa, Antoni

2 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 27 juny 1854 – Roma, Itàlia, 23 gener 1938)

Pintor i escultor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, fou pensionat a Roma el 1878, aviat excel·lí en la pintura a l’oli i en l’aquarel·la. Treballà per a la casa Goupil, de París, i per a la Toot, de Londres. Col·laborà en la revista barcelonina “Arte y Letras”.

Després de residir un temps a Barcelona (1886-94), s’establí a París, i més tard, cridat per Porfirio Díaz, anà a Mèxic (1903), on reorganitzà l’ensenyament de la pintura. El 1926 tornà a Barcelona. Posteriorment s’establí a Tànger i, finalment, a Roma.

Fou un dels artistes més premiats oficialment. La seva obra fou adquirida per importants museus d’Europa i d’Amèrica. Malgrat la seva inicial preferència per l’escultura, fou eminentment un pintor, anecdotista i de tècnica minuciosa i perfecta, seguint la influència de Fortuny (Una almoina, per caritat) o Romà Ribera. Donà bona part de la seva obra als museus d’art de Barcelona el 1926.

Fabra i Poch, Pompeu

61 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 20 febrer 1868 – Prada, Conflent, 25 desembre 1948)

Gramàtic i lexicògraf. Enginyer industrial i catedràtic de química a Bilbao, es va dedicar des de jove a l’estudi de les llengües romàniques, especialment el català. Des del focus literari i intel·lectual de “L’Avenç”, va impulsar la reforma ortogràfica de la llengua catalana i va crear les bases per a fixar-ne una sistematització literària i d’ús.

Autor d’un Ensayo de gramática del catalán moderno (1891), del Tractat d’ortografia catalana (1904) i de la Gramática de la lengua catalana (1912), clara descripció de la realitat literària i dels usos de la llengua. Sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba, arran de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, va ingressar a la Secció Filològica (1911), des d’on va dirigir la redacció de les Normes ortogràfiques (1913) i del Diccionari ortogràfic (1917), precedents de la seva obra posterior.

Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima. (Pompeu Fabra)

El 1918 publicà la Gramàtica catalana, considerada des d’aleshores normativa. El 1932, amb el mecenatge de Francesc Cambó, edità l’obra de més abast i projecció de totes les que elaborà, el Diccionari general de la llengua catalana -sòlid canemàs del projectat Diccionari de l’Institut-, reconegut com a normatiu durant més de seixanta anys. Professor a la Universitat de Barcelona, va publicar també assaigs de lingüística catalana.

No podem abandonar mai la tasca ni l’esperança (Pompeu Fabra i Poch, abril de 1947)

Les seves Converses filològiques, aparegudes originalment en forma d’articles de divulgació lingüística a la premsa, foren publicades pòstumament entre 1954 i 1956 i reeditades en part modernament, com també la Gramàtica catalana de 1946 (ed. 1956).

Va morir a l’exili. La seva autoritat és unànimement reconeguda i perpetuada amb homenatges i el nom de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona.

Estivill i Pallejà, Xavier

Deixa un comentari

(Barcelona, 28 setembre 1955 – )

Metge. Especialista en hematologia i hemoteràpia. Doctor en medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en genètica per la universitat de Londres. Després d’haver realitzat l’especialitat mèdica als hospitals de Bellvitge i de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, completà la seva formació com a investigador a la universitat dels Estudis de Torí (Itàlia) i al Sant Mary’s Hospital Medical School de Londres, centre on el 1988 exercí de professor associat al departament de bioquímica i genètica molecular.

El 1989 i el 1990 fou professor d’investigació de la unitat de genètica molecular de la Fundació d’Investigació Sant Pau de Barcelona. El 1990 fou nomenat cap del departament de genètica molecular de l’Institut de Recerca Oncològica de l’Hospital Duran i Reynals, i el 1991, cap del servei de genètica de l’Hospital Clínic de Barcelona.

Amb el seu equip ha realitzat importants aportacions en el camp dels mecanismes genètics i moleculars que hi ha implicats en diverses malalties, principalment en la fibrosi pulmonar i en la síndrome de Down.

Ha rebut diversos guardons nacionals i estatals, entre els quals el premi August Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans (1989), la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic (1996) i el premi Ciència, Ciutat de Barcelona (1994).

Estasen i Pla, Lluís

3 Respostes

(Barcelona, 6 octubre 1890 – 23 juny 1947)

Excursionista i escalador. Membre del Centre Excursionista de Catalunya d’ençà del 1910. Es destacà com a esquiador, guanyant diversos campionats i inicià a Catalunya les grans travessies de cims i valls pirinencs amb esquí. La seva tasca d’escalador, publicista i preparador fou intensíssima i d’immillorables resultats per a l’acreixement de les activitats excursionistes.

El 1928 féu la primera escalada a la paret nord del Pedraforca, juntament amb Josep Rovira, J. Puntes i Jofre Vila. Col·laborà intensament en el Cinquè Congrés Internacional d’Alpinisme, celebrat a Barcelona. Promogué l’establiment d’un sistema de refugis, d’acord amb un pla ambiciós i ben establert. També féu escalades als Alps i a les Dolomites. Introduí noves tècniques i nous materials d’escalada.

Morí en el camí de Saldes a Barcelona, de resultes d’un atac de feridura, quan es dirigia a inaugurar el refugi que duu el seu nom a la jaça dels Prats al Pedraforca.

Rovira i Comas, Teresa

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 desembre 1918 – 23 setembre 2014)

Bibliotecària i escriptora. Filla d’Antoni Rovira i Virgili, en 1936-39 cursà estudis a l’Escola de Bibliotecàries, que hagué d’interrompre en exiliar-se la seva família a França. Graduada a Montpeller, el 1953 tornà a Catalunya, on treballà en diverses biblioteques i fou, durant un temps, cap de les biblioteques de Barcelona.

Especialitzada en literatura infantil i juvenil, és autora de Bibliografía histórica del libro infantil en catalán (1972, amb Carme Ribé), la tesi doctoral Noucentisme i literatura infantil (1973, no publicada) i Organització d’una biblioteca escolar (1981, amb altres).

El 2002 rebé la Creu de Sant Jordi i el 2008 el premi Aurora Díaz Plaja de Literatura Infantil i Juvenil per l’article El llibre per a infants i adolescents. Dels orígens a la desfeta (2008).

Espinàs i Massip, Josep Maria

4 Respostes

(Barcelona, 7 març 1927 – 5 febrer 2023)

Escriptor. Dins la generació de novel·listes de postguerra, es distingeix per la facilitat narrativa manifestada a través d’una tècnica realista o psicològica.

La seva primera novel·la fou Com ganivets o flames (1954, premi Joanot Martorell 1953), continuada amb Dotze boomerangs (1954), El gandul (1955), Tots som iguals (1956), L’home de la guitarra (1957), L’últim replà (1962, premi Sant Jordi), La collita del diable (1968) i Vermell i passa (1992).

Ha publicat llibres de viatges, reportatges, guies geogràfiques, etc: Viatge al Pirineu de Lleida (1957), Carrers de Barcelona (1961), Viatge al Priorat (1962), Festa Major (1969), Cafès de Barcelona (1970), Viatge a la Segarra (1972), Vuit segles dels carrers de Barcelona (1974), Quinze anys de cafès de Barcelona, 1959-1974 (1975), El llibre de la diada (1978), Comarques del Principat (1978).

El 1989, encetà la publicació d’una sèrie de llibres de viatges a peu, dedicats, entre d’altres contrades, a la Terra Alta, la Llitera, l’Alt Maestrat, la Matarranya, l’Alt Camp, etc; dins d’aquesta sèrie aparegué el 1999 A peu per Castella.

Dedicat al periodisme, ha col·laborat en diverses publicacions, com la revista “Destino” i, sobretot, al diari “Avui” d’ençà de la seva fundació fins al 1999, any en què passà a col·laborar amb “El Periódico”, i part dels seus articles es troben recollits en llibres, com A la vora de… l’Avui (cinc volums publicats), Del rebost i de la taula (1975), Els nostres objectes de cada dia (1981).

És autor també de diverses biografies, del llibre testimonial El teu nom és Olga (1986), dedicat a la seva filla deficient, i d’Identitats (1985-86), recull de les entrevistes que va fer a TV3. Aconsegueix un estil i una força de narrador també en els contes: Varietés (1959), Combat de nit (1959) i El jove i els altres (1960).

Membre fundador dels Setze Jutges, va ésser un dels pioners i impulsors principals de la Nova Cançó.

Escofet i Alsina, Frederic

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 juliol 1898 – 27 març 1987)

Militar. Va lluitar al Marroc i el 1926 tornà a Catalunya amb el grau de capità. El 1930 passà al cos de Mossos d’Esquadra i, amb la moderna reinstauració de la Generalitat, va ésser ajudant de Francesc Macià i de Lluís Companys quan ocuparen la presidència de la Generalitat.

Durant els fets del 6 d’octubre de 1934, fou nomenat comissari general d’ordre públic i, en fracassar la revolta, fou condemnat a mort per un consell de guerra, si bé la pena li va ésser commutada per la de presó perpètua. Després del triomf del Front Popular (febrer 1936), tornà a ocupar el mateix càrrec.

Com a comissari general d’ordre públic, aconseguí de dominar a Catalunya l’alçament militar del 19 de juliol de 1936. Va fer la guerra civil com a comandant al front d’Aragó i després ocupà de nou l’ajudantia de Companys, i s’exilià amb ell el 1939 i va anar a Brussel·les.

Va publicar unes memòries Al servei de Catalunya i de la República (1973), i el 1975 fou nomenat comandant honorari dels Mossos d’Esquadra.

Elias i Bracons, Feliu

19 Respostes

(Barcelona, 8 octubre 1878 – 7 agost 1948)

“Apa”  Pintor, crític i historiador de l’art. Germà de Francesc i Lluís. Artista prolífic, va popularitzar el pseudònim d’Apa, amb què signava les seves caricatures a les millors publicacions catalanes del primer terç del s XX, com “Cu-cut!”, “Picarol”, “Mirador” o “Papitu”, la qual també va dirigir (1909-10).

Com a escriptor, sovint amb el pseudònim de Joan Sacs, publicà entre altres el llibre de contes Vida i mort dels barcelonins (1929). Va exercir també la crítica d’art i va escriure diverses monografies sobre altres artistes com Benet i Mercadé (1921), Simó Gómez (1923), Joan Brull (1924), Soler i Rovirosa (1931) i Xavier Nogués (1929). També publicà La pintura francesa moderna fins al cubisme (1917), L’escultura catalana moderna (2 volums, 1926-28), El moble de la Xina (1927), De l’ensenyament de les Belles Arts (1932), així com també el llibre de dibuixos Kameraden (1917), de caricatures de la Primera Guerra Mundial.

Com a pintor conreà una tècnica neorealista d’acurada factura.