Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Elias i Boada, Carme

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 gener 1951 – )

Actriu de cinema, teatre i televisió. Ha protagonitzat, entre altres, pel·lícules com Massa vell per a morir jove (1988), Pont de Varsòvia (1990), La flor de mi secreto (1995), Manos de seda (1998), Morir (o no) (2000) i Las razones de mis amigos (2000).

En teatre ha treballat sota les ordres de destacats directors en obres com El dret d’escollir (1987), El Misantrop, Lorenzaccio o Els gegants de la muntanya (1999).

En televisió ha participat en sèries com Anillos de oro, Pepe Carvalho, Turno de oficio, Arnau (1994) o Dones d’aigua.

Duran i Ventosa, Lluís

13 Respostes

(Barcelona, 24 desembre 1870 – 18 desembre 1954)

Polític, advocat i periodista. Fill de Manuel Duran i Bas, i germà de Raimon, Manuel i Claudi.  Doctorat en lleis el 1891, fou redactor de política de “La Renaixensa” d’ençà del 1888.

Establí relació amb Prat de la Riba des de la presidència a la secció de dret del Centre Escolar Catalanista (1889-90). Fou secretari de la Lliga de Catalunya i, després, del consell permanent de la Unió Catalanista.

Passà, amb el grup de “La Veu de Catalunya”, a formar el Centre Nacional Català (1899); després a la Lliga Regionalista (1901), de la qual fou secretari i, posteriorment, membre destacat de la Comissió d’Acció Política. Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona (1906-10 i 1916-20). Com a diputat provincial (1913), i al costat de Prat de la Riba, contribuí al moviment per la Mancomunitat, de la qual fou conseller de Foment.

Fou alcalde provisional de Barcelona el 1917, durant l’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general d’agost, i fou senador durant el període 1919-21 i l’any 1923. Durant la República, fou diputat del Parlament català (1932), i novament regidor de Barcelona el 1933. Fora del país durant la guerra civil, tornà per exercir l’advocacia.

A part de la seva producció jurídica, hom pot esmentar-ne les obres Regionalisme i federalisme (1905), Els polítics (1927) i La esencia de los nacionalismos (1939).

Duran i Reynals, Francesc

7 Respostes

(Barcelona, 5 desembre 1899 – New Haven, EUA, 27 març 1958)

Metge i investigador. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Estanislau, Eudald i Raimon. Deixeble a Barcelona d’August Pi i Sunyer i col·laborador de Ramon Turró.

Treballà al Laboratori Municipal de Barcelona. En veure les penúries econòmiques que passava la institució, aprofità una beca de la “Junta para la Ampliación de Estudios” i se n’anà a l’Institut Pasteur de París (1925) i al Rockefeller Institute (1926). Més endavant s’instal·là a la Universitat de Yale, on fou catedràtic i director d’investigacions.

Aconseguí d’aïllar la hialuronidasa, factor de difusió infecciosa anomenat factor de Reynals, a partir de la qual continuà les seves recerques sobre l’etiologia vírica del càncer i adquirí fama mundial.

Duran i Bas, Manuel

19 Respostes

(Barcelona, 28 novembre 1823 – 10 febrer 1907)

Jurisconsult i polític. Entrà en la vida universitària com a professor de dret romà (1850) i en la política municipal com a secretari de l’ajuntament (1852-54), càrrec del qual dimití a l’adveniment del Bienni Progressista (1854-56).

Durant aquest període col·laborà al conservador “Diario de Barcelona”, on exposà les línies fonamentals del seu pensament jurídic, social i econòmic, influït per les doctrines de l’escola històrica de Savigny (fou el creador de la “Fundació Savigny” a Madrid) i entroncat amb l’escola jurídica catalana a través dels ensenyaments de Martí d’Eixalà.

Fou diputat provincial (1858-62) i diputat a corts els anys 1863 i 1865, militant a la Unió Liberal d’O’Donnell. Sota la restauració milità en el partit liberal-conservador de Cánovas, fou diputat a corts els anys 1874 i 1879 i, posteriorment, senador vitalici.

Com a caracteritzat defensor del dret civil català, el 1880 fou nomenat vocal corresponent de la comissió codificadora, amb l’encàrrec de redactar una memòria de les institucions de dret català que convenia conservar en el nou codi civil. Fracassat el congrés de juristes, convocat a la universitat (1881), pels radicalismes que s’hi manifestaren, la Memoria fou obra personal seva, i monument del sistema jurídic català.

En el vessant econòmic de la seva activitat, fou proteccionista. En formar-se el ministeri Silvela-Polavieja (1899), fou nomenat ministre de gràcia i justícia; tenia la missió d’aconseguir la descentralització administrativa i l’elaboració dels apèndixs al codi civil espanyol que incorporarien els règims jurídics particulars, però dimití el càrrec al cap de poc temps a causa de l’actitud intransigent del govern envers Catalunya, i després de la protesta de Barcelona en l’anomenat Tancament de caixes.

Havia estat set vegades president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (del 1868 al 1894), així com de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1901, 1904-07), degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1885-91) i rector de la Universitat de Barcelona (1896-99), en la qual creà la càtedra de dret civil català i de literatura catalana.

De la seva vasta producció, cal esmentar el recull d’articles Estudios políticos y económicos (1856), Memoria acerca de las Instituciones del Derecho civil de Cataluña (1883), Estudios jurídicos (1888), La Escuela jurídica catalana (1891) i Estudios morales, sociales y económicos (1895).

Fou el pare de Raimon, Manuel, Claudi i Lluís Duran i Ventosa.

Dou i de Bassols, Ramon Llàtzer de

7 Respostes

(Barcelona, 11 febrer 1742 – Cervera, Segarra, 14 desembre 1832)

Jurista, polític i economista. Germà d’Ignasi de Dou. Doctorat en lleis per la Universitat de Cervera (1765), on fou deixeble de Josep Finestres. Va residir a Barcelona del 1770 al 1776 i després tornà a Cervera, on guanyà la càtedra de dret canònic i, més tard, la de dret civil (1789).

Ordenat sacerdot el 1795, fou canonge de la catedral de Barcelona. Conseller de la Universitat de Cervera (1805), dos anys més tard va iniciar la docència en el camp de l’economia política, en el qual fou contrari al lliurecanvisme.

Elegit (1810) diputat per Catalunya, fou el primer president de les Corts de Cadis (1811), on defensà els interessos de Catalunya i protestà per l’espoli a què havia estat sotmesa d’ençà del 1714.

Escriví Instituciones del derecho público general de España, con noticia del particular de Cataluña (1800-03), síntesi del dret públic de l’Antic Règim i recopilació dels drets catalans no suprimits pel Decret de Nova Planta; Memoria sobre los medios de hallar dinero para los gastos de la guerra en que está empeñada España (1810) i Equivalencia del catastro de Cataluña con las ventajas principales de Castilla (1822). Difongué també les idees de l’economista Adam Smith, del qual va publicar La riqueza de las naciones nuevamente explicada con la doctrina de su mismo investigador (1815).

Domènech i Montaner, Lluís

55 Respostes

(Barcelona, 21 desembre 1850 – 27 desembre 1923)

Arquitecte, historiador i polític. Fill de Pere Domènech i Saló, i germà d’Eduard. Un dels màxims representants del modernisme; exercí una gran influència en la difusió d’aquest estil, des de la seva càtedra de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i també amb les seves obres. Aquestes es caracteritzaren per una barreja de racionalisme constructiu i de decoració fabulosa, inspirada en l’arquitectura hispano-àrab i en la passió en el dibuix curvilini del Modern Style.

En el restaurant del parc de la Ciutadella de Barcelona (1888), avui Museu de Zoologia, ja ofereix solucions que s’anticipen al seu temps (estructures de ferro i rajoles visibles), que desenvolupà més endavant al Palau de la Música Catalana (1908), amb un innovador recobriment de mosaic, ceràmica i vitralls policroms. Les mateixes característiques es donen en els seus grans conjunts arquitectònics de l’hospital de Sant Pau de Barcelona (1902-10) i l’Institut Pere Mata de Reus (1897-1919). Unes altres obres seves a Barcelona són l’editorial Montaner i Simon (1881-85), la casa Montaner (1893) i la casa Thomas (1895-99).

Com a polític, tingué una activitat remarcable durant el primer temps del catalanisme. Militant del Centre Català, l’abandonà amb motiu de l’escissió del 1887, i passà a la Lliga de Catalunya, grup més conservador, de la qual fou president. Quan fou creada la Unió Catalanista (1892) en fou nomenat president, com també de la primera assemblea d’aquesta entitat, que establí les anomenades Bases de Manresa (1892).

Nomenat president de l’Ateneu Barcelonès per al curs 1897-98, participà en el moviment d’adhesió al programa de Polavieja, que volia la descentralització administrativa (1898). Havent fracassat, entrà al Centre Nacional Català (1899) i, quan desaparegué, a la Lliga Regionalista (1901).

Fou elegit diputat a corts per Barcelona l’any 1901 i el 1903. Amb Josep M. Cornet i Ildefons Sunyol se separà de la Lliga (1904) i fundà el setmanari “El Poble Català”, que esdevingué diari el 1906. Apartat de la vida política, fou encara reelegit president de l’Ateneu Barcelonès l’any 1911 i el 1913.

Fou el pare de Pere i de Fèlix Domènech i Roura.

Domènech i Casanova, Amand

Deixa un comentari

(Barcelona, 1920 – 2002)

Grafista, il·lustrador i cartellista. Format a l’Escola d’Arts i Oficis amb Domènec Soler i Gili, fou membre de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya (1946-63). Els anys 1960-62 féu una estada a Suïssa.

Ha participat en múltiples manifestacions internacionals de gràfica publicitària i ha obtingut diversos premis. S’ha identificat sobretot amb temes de grans manifestacions barcelonines.

Fou membre fundador de Grafistes Agrupació FAD (1961), la direcció de la qual assumí el 1967, i membre de l’Associació Tipogràfica Internacional i president del Col·legi de Dissenyadors Gràfics. Fou professor de plàstica publicitària a l’Escola Massana (1964-67) i a l’Escola Oficial de Publicitat (1968-70). Ha col·laborat amb articles a diverses publicacions professionals.

Cuixart i Tàpies, Modest

8 Respostes

(Barcelona, 2 novembre 1925 – Palafrugell, Baix Empordà, 31 octubre 2007)

Pintor. Membre fundador del grup Dau al Set (1948). Inicià la seva obra dins una atmòsfera surrealista i màgica a base de signes gairebé taquigràfics i símbols i imatges en un dens clima cromàtic; després evolucionà cap a un dibuix detallista i oníric. Cap al 1955 es decantà cap a informalisme i començà a experimentar amb els materials i introduí en els seus quadres signes esotèrics de gran força expressiva.

L’any 1960 preparà, per a Roger Planchon, els decorats i el vestuari del muntatge de l’obra de Brecht Terror i misèries del III Reich, i creà, també, una suite de personatges brechtians. L’any 1962 introduí en la seva obra el collage d’objectes naturals prèviament treballats i transformats per l’artista. Aquesta manera d’entendre el pop-art el dugué (1965) a una mena de realisme crític molt personal, que més endavant ha dirigit cap a una intencionalitat més lírica.

També ha fet les decoracions de Fando et Lys, d’Arrabal, i d’alguns ballets. En la dècada del 1970 evolucionà cap a una figuració efectista i plena de color, abandonant tot signe d’informalisme, i pintant amb freqüència retrats femenins. Ha realitzat també nombroses sèries de litografies.

Ha viscut a París, a Lió i, des del 1971, a Palafrugell, i ha exposat a Europa i Amèrica. El 1959 li fou atorgat el primer premi de pintura estrangera a la V Biennal de Säo Paulo, a on, el 1975, fou convidat d’honor. El desembre de 1991 i gener de 1992 al Palau Robert de Barcelona oferí una retrospectiva de la seva obra en la qual s’exposaren treballs dels darrers trenta-cinc anys.

El 1997 es va inaugurar a Barcelona la Pinacoteca Cuixart amb obres dels seus 40 anys de producció.

Matheu i Fornells, Francesc

12 Respostes

(Barcelona, 16 octubre 1851 – Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, 10 desembre 1938)

Editor i escriptor. Amic i deixeble de Marià Aguiló. Començà a ésser conegut als Jocs Florals de Barcelona, l’any 1873. Formà part del grup La Jove Catalunya, amb Ubach i Vinyeta i amb Bertran i Bros, entre d’altres.

Fou un dels fundadors de la societat literària La Misteriosa, associació purament literària. Fou col·laborador de “La Renaixença”, de l'”Anuari Català” i, a partir del 1879, director i finançador de “La Ilustració Catalana”.

La producció poètica original és patriòtica, i en la lírica amorosa es percep la influència de Heine: Lo Reliquiari (1878), La Copa (1883) i Poesies (1899). Contribuí a la Renaixença amb la publicació d’antologies de poetes catalans, com Lo Llibre de l’Amor (1877) i Flors de Maig (1878). L’any 1913 començà a publicar Lectura Popular, quaderns que oferien una selecció dels poetes i prosistes catalans de la Renaixença fins al primer quart del segle XX.

Dirigí la revista “Catalana” (1918-1926) i publicà les obres completes de Narcís Verdaguer, Emili Vilanova, Miquel dels Sants Oliver, Joan Alcover, Marià Aguiló i Costa i Llobera. Fou mestre en gai saber i esdevingué un dels personatges clau dels Jocs Florals de Barcelona.

Fou també un dels capdavanters del grup que s’oposà a les normes ortogràfiques de l’Institut, fins que l’any 1934 Pompeu Fabra fou nomenat mantenidor dels Jocs. Presidí l’Orfeó Català i l’Ateneu Barcelonès.

Cortada i Sala, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 21 març 1805 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 9 juliol 1868)

Escriptor i advocat. Publicà, en castellà, novel·les històriques de tipus romàntic, com Tancredo en el Asia (1833), La heredera de San Gumi (1835) i Lorenza (1837); alhora se sentí atret per les lletres catalanes en una etapa de pre-renaixença. Traduí al català l’obra en vers de Tommaso Grossi La fuggitiva, amb el títol de La noia fugitiva (1834).

L’interès per la llengua i la cultura catalanes el va dur a publicar estudis, com el treball Memoria acerca de las Cortes de Amor i Las revueltas de Cataluña  1838). L’any 1860 publicà el seu opuscle Cataluña y los catalanes, on per primera vegada el regionalisme rep una força de contingut polític. Dedicat al periodisme, col·laborà a la premsa (“Diario de Barcelona”, “La Imprenta”, “La Barretina”) amb articles de costums i crítica social.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Academia de la Historia de Madrid, i president de la Societat Econòmica d’Amics del País; a partir del 1859 formà part del grup restaurador dels Jocs Florals.

També va escriure Historia de España (1841), Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga (1868) i un llibre de Pensamientos (1838). El 1844 classificà les col·leccions de l’antic convent de Sant Joan. Els Artículos (1890), recullen textos de costums, de crítica i de política. Havia publicat, igualment, una història de Portugal (1844), en castellà.