Arxiu d'etiquetes: Barcelona (morts a)

Bertran i d’Amat, Felip

3 Respostes

(Barcelona, 3 desembre 1835 – 26 juny 1911)

Jurisconsult i historiador. Fill de Josep Bertran i Ros. Fou president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1870-71), de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1902-03) i de l’Acadèmia de Bones Lletres (des del 1907).

Diputat a les corts el 1863, sota la restauració milità en el partit liberal conservador de Cànovas i el 1902 ingressà en el senat.

Entre els seus treballs jurídics cal esmentar Memorias sobre expropiación forzosa por causa de utilidad pública (1889), Asociaciones, sociedades, personas jurídicas y vida corporativa de los pueblos (1893), i d’altres escrits dirigits a la conservació i defensa del dret català.

Bertran i Tintorer, Marc Jesús

6 Respostes

(Barcelona, 4 setembre 1872 – 4 gener 1934)

Musicòleg, crític musical i escriptor. Fill d’Eduard Bertran i Rubio, i germà de Pau Maria. Exercí durant quinze anys la crítica musical de “La Vanguardia” i més tard la d’“El Día Gráfico”.

Inicià a Barcelona un Museu del Teatre i de la Música, del qual fou conservador.

És autor, entre altres composicions, de Los maestros cantores de Nuremberg (1905), La danza en el teatro (1908), Entre el telar y el foso (1910), La tonadilla y la danza (1915) i El Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1926), i escriví, en castellà, novel·les i obres teatrals.

Bertran, Andreu

Deixa un comentari

(València, segle XIV – Barcelona, 15 juliol 1433)

Bisbe de Barcelona (1416-20 i 1431-33) i de Girona (1420-31). D’origen jueu, convertit al cristianisme per Vicent Ferrer, prengué part a la disputa de Tortosa del 1414.

Almoiner i penitencier de Benet XIII, aquest el féu canonge de València. L’acompanyà a Peníscola (1416) i dirigí al resistència al decret de sostracció d’obediència a Benet XIII, publicat el 1416 per Ferran I d’Antequera.

Després de l’elecció de Martí V (1417) aconsellà a Benet XIII la renúncia i rebé el legat del nou papa; aquest el nomenà bisbe de Girona.

El 1431 fou de nou bisbe de Barcelona a la mort del bisbe Francesc Climent. Hom el considera autor d’un ofici en vers sobre la pasió de Jesús.

Bertran -bisbe Barcelona, 1086/95-

1 Resposta

(Provença ?, França, segle XI – Barcelona, 1095)

Bisbe de Barcelona (1086-95).

Fou abat del monestir agustí de Sant Ruf, a Provença. Més tard fou nomenat bisbe de Barcelona, on succeí Umbert de Cervelló.

En 1093 convertí en monestir dels agustins l’església de Sant Adrià de Besòs, que pertanyia a la canonja de Barcelona. El primer prior del nou establiment fou Oleguer, futur prelat i sant.

Consta que Bertran es deixà arrossegar per les pràctiques simoníaques pròpies de l’època. Vengué l’ardiaconat de Barcelona a Berenguer de Montcada.

Fou succeït a la diòcesi per Folc de Cardona.

Bernis i Galtés, Albert

Deixa un comentari

(Molins de Rei, Baix Llobregat, 1850 – Barcelona, 20 agost 1911)

Empresari teatral.

Als divuit anys era ja empresari del teatre Novetats, de Barcelona, i després del Principal, en el qual utilitzà l’electricitat ja l’any 1874, i on formà una companyia dramàtica amb Teodora Lamadrid, Elisa Boldum, Rafael Calvo i Emili Mario.

De resultes d’haver-se incendiat el teatre Principal (1876), se n’anà a l’Havana i a Mèxic.

En retornar a Barcelona (1882) es féu càrrec de l’empresa del Liceu i amb breus interrupcions la regí fins a la mort. Hi donà a conèixer òperes d’Isaac Albéniz i d’Enric Morera; introduí la major part del repertori wagnerià i, per primera vegada, la tetralogia completa Der Ring des Nibelungen (1910).

Bernic, Francesc

5 Respostes

(Collbató, Baix Llobregat, vers 1680 – Barcelona, 1719 ?)

Coronel. Capitost dels miquelets del Rosselló.

El 1718 es posà al costat dels francesos en la guerra contra Felip V de Borbó; organitzà i comandà al Rosselló uns 10.000 homes, i amb uns 5.000 (anomenats miquelets de França o dragons) envaí la Garrotxa i el Bages.

En les seves incursions va apoderar-se també de Sant Boi de Llobregat i de Vilafranca del Penedès.

Va ésser fet presoner pels borbònics prop de la Llacuna (Anoia) i empresonat i confinat a la ciutadella de Barcelona, mentre que el seu lloctinent Bartomeu Pollina es reunia amb el Carrasclet.

Bernat i Colomina, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 abril 1925 – 26 maig 1992)

Compositor de sardanes, director de cobla i tractadista.

Guardonat en diversos certàmens, entre les seves sardanes cal esmentar: Un racó de claustre, Amor entre runes, Dedicatòria, Vallarnau, Os de Balaguer, Maria Teresa, Scala Dei, La balada dels cingles, etc.

També escriví una Suite i una Simfonia, per a dues cobles i timbales.

Bernal i Garcia, Fèlix

Deixa un comentari

(Madrid, 1920 – Barcelona, 7 desembre 2010)

Veterinari. Llicenciat el 1944, exercí de veterinari municipal de Barcelona (1946), fou un científic pioner en el primer Centre d’Inseminació Artificial de Catalunya (1948), membre fundador del Seminario de Ciencias Veterinarias de Barcelona (1951) i president de l’Asociación de Veterinarios Especialistas en Pequeños Animales -AVEPA- (1961).

Ha destacat en les activitats científiques de control sanitari i bromatològic dels peixos, tasca realitzada al Mercat Central del Peix de Barcelona (1951-78). Ha estat cap de secció a l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Barcelona (1960-73). El 1978 fou nomenat director adjunt de la Unitat Operativa d’Higiene dels Aliments i Zoonosis de l’Ajuntament de Barcelona.

Bernades i Viusà, Vicenç

1 Resposta

(Barcelona, 3 juny 1896 – 15 octubre 1976)

Periodista i polític. Cronista esportiu d’“El Poble Català” (1912), fou redactor de “La Publicitat” (1922) i de “La Humanitat” (1932). Fou fundador de “Catalunya Esportiva” (1918) i codirector de “L’Esport Català” (1925-27).

Fou redactor de les agències d’informació Havas i Fabra i regidor de Barcelona per l’Esquerra Republicana (1934-36).

Ha publicat Macià no ha traït (1931), Perspectives econòmiques (1935), Estampes de l'”Uruguai”, la presó flotant (1935) i Les finances municipals en 18 mesos de guerra (1938).

El 1939 s’exilià a Cuba i tornà a Barcelona el 1957. Col·laborà, amb pseudònim, a la premsa barcelonina.

Deixà inèdita una biografia de Ramon Pintó, català, heroi nacional de la independència cubana.

Bermejo, Bartolomé

3 Respostes

(Còrdova, Andalusia, vers 1440 – Barcelona, vers 1498)

(o de Cárdenas, o el Itinerante)  Pintor. Les primeres notícies el citen con a ciutadà de València (1468), on pintà Sant Miquel (col·lecció Wernher, a Anglaterra, procedent de Tous).

Després anà a Aragó (des del 1474) i després a Catalunya (des del 1486), on signà la gran pintura sobre fusta la Pietat (Barcelona, 1490), encarregada per l’ardiaca Lluís Desplà per a la catedral de Barcelona.

També a Barcelona féu el cartó per al vitrall de la capella de les fonts baptismals de la catedral (1495), les quatre escenes de la vida de Crist (dues al Museu d’Art de Catalunya i dues a l’Institut Amatller).

El seu estil, influït pels flamencs, revela un profund coneixement de la tècnica d’emprar transparències i contrastos cromàtics. Influí poc en la pintura catalana, ja decadent, dels darrers anys del segle XV.