(Barcelona, segle XV – després 1467)
Fill i hereu de Ramon Desplà i Cavaller i de Magdalena, i germà de Pere Joan Desplà i de Ramon Desplà i Bussot.
Fou propietari de galeres i de part de la lleuda de Mediona, i tingué una llarga i densa carrera a la casa de la ciutat, on es distingí per la seva bona voluntat tractant de reconciliar la Busca i la Biga, grup al qual s’adherí plenament durant la guerra civil.
(Barcelona, 1473 – 1552)
Vice-canceller de la corona catalano-aragonesa (1546-54). Ciutadà honrat de Barcelona, matriculat el 1510, fou doctor en drets.
Regent de la cancelleria, el 1504 fou encarregat d’exercir d’investigador a Mallorca per pressió dels jurats, en absència d’Aimeric, governador de l’illa. El 1516 pagà la portada de l’església de Sant Miquel de Barcelona, obra de René Ducloux.
Regent de la cancelleria del Regne de Nàpols (1521), es relacionà allí amb el cercle del poeta Luigi Tansillo. A Nàpols féu construir el seu sepulcre (1536) i també un grup escultòric de la Dormició de la Mare de Déu (1537) per a l’església de Sant Miquel.
El 1546 succeí Miquel May com a vice-canceller.
(Berga, Berguedà, segle XIV – Barcelona ?, segle XIV)
Escrivà de l’ofici de mestre racional de la casa reial en temps de Pere III el Cerimoniós. Jurà el càrrec de notari a Barcelona el 1380.
Fou ajudant de Bernat Descoll en la redacció de cròniques, probablement en la personal del rei, el 1382.
Hom el troba testimoniat almenys fins al 1386.
(Catalunya, vers 1626 – Barcelona, 1707)
Noble. Senyor de Catllà, castlà de Rocabruna i marquès de Besora, títol que li fou concedit per Carles II el 1697.
Fill de Lluís Descatllar i Desbac, fou protector del braç militar i partidari del rei-arxiduc Carles III, que el 1707 li atorgà el títol de gentilhome de cambra; el mateix any li foren conferides les dignitats de mestre racional i de batlle general de Catalunya, en les quals, després de la seva mort, fou succeït pel seu fill Joan Descatllar i de Cartellà.
(Claramunt, Anoia, s X – Barcelona, 1029)
(o Deusdedit) Bisbe de Barcelona (1010-29). Era fill del noble Donuç i de Sesegunda i nebot de l’ardiaca Sunifred Llobet. Ell mateix fou també ardiaca.
La seva activitat s’adreçà a la consolidació del patrimoni de la seu barcelonina, la construcció dels edificis entorn de la catedral -dormitori, refetor, celler, campanar i palau episcopal-, d’esglésies -com la de Sant Cugat del Rec o del Camí, de l’hospital d’en Guitard- i de defenses -com la torre de la Granada-, i a la restauració de la disciplina regular, no solament a la canonja de Barcelona sinó també a Girona i Urgell.
Fomentà els estudis amb l’adquisició i la còpia de llibres.
Durant el seu govern el comte Ramon Borrell I s’ingerí amb la seva autoritat civil en afers del bisbat.
(Barcelona, 20 maig 1862 – 28 gener 1946)
Autora teatral i pintora. Muller de Santiago Rusiñol.
Escriví Els caçadors furtius (1931), Una vengança com n’hi ha poques (1931) i unes quantes sarsueles, de les quals ella mateixa compongué la música.
(Tarba, Gascunya, França, 1830 – Barcelona, 1867)
Fonedor de campanes. Hereu d’una tradició familiar que es remuntava al segle XV.
Establert a Barcelona des del 1855, fongué campanes per a Barcelona, Madrid, Montserrat i, sobretot, una de monumental per a Tàrrega.
La casa, una de les més prestigioses d’Europa, s’extingí amb el seu fill Pere Dencausse i Cominal (Barcelona, 1877-1930).
(Barcelona, 13 agost 1867 – 13 maig 1912)
Actriu. Filla i deixebla de l’actriu Carlota de Mena. Debutà al teatre català de molt jove.
Es casà, la segona vegada, amb Enric Borràs i treballà com a primera actriu en la companyia d’aquest; hi estrenà, entre d’altres, les obres: La pecadora, Aigua que corre, El camí del sol i Mossèn Janot (1898), d’Àngel Guimerà; Els primers freds, La mare eterna i Els vells (1903), d’Ignasi Iglésias; i L’heroi i El místic (1903), de Santiago Rusiñol.
Es retirà del teatre en passar-se definitivament el seu marit al teatre castellà.
Fou germà seu Carles Delhom i de Mena (Barcelona, 1872 – 1941) Actor. Treballà en la majoria de teatres de Barcelona i en les companyies d’Enric Borràs, Margarida Xirgu, Josep Santpere, etc, i assolí una gran popularitat. Conreà, també, la poesia.
(Santo Domingo de la Calzada ?, Castella, segle XV – Barcelona, 15 desembre 1478)
Eclesiàstic i polític. Quan el 1458 fou elegit abat de Poblet, era abat comendatari de Sant Salvador de Breda i ja havia acomplert diverses missions diplomàtiques a Itàlia per encàrrec d’Alfons IV el Magnànim.
Des del 1460 actuà intensament al servei de Joan II el Sense Fe i de la generalitat (embaixada reivindicativa a Joan II arran de l’empresonament de Carles de Viana, negociacions de Vilafranca del Penedès, etc), però en produir-se el trencament entre les dues parts (1462) seguí al monarca, mentre que la comunitat de Poblet es mantenia fidel a la generalitat.
La divisió entre el cenobi i el seu abat durà fins que Joan II s’emparà del monestir (1464).
Morí abans d’acabar el trienni de govern (1476-79) com a diputat eclesiàstic de la generalitat.
(Barcelona, 1864 – 1893)
Naturalista. Fill del quart baró de Vilagaià. Estudià a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1887). Es doctorà el 1890.
Dirigí el laboratori i la “Revista Científica” de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Escriví Poesías (1895), algunes de les quals en català.
Dades dels Països Catalans 