(Barcelona, 27 juny 1924 – 1 abril 2016)
Ginecòleg. Doctor en medicina per la Universitat de Barcelona (1956).
Dirigí la Maternitat de Barcelona (1961-73) i l’Institut Dexeus des del 1973 fins al 1990, any en què n’ocupà la presidència.
Ha publicat obres de ginecologia i obstetricia i fou membre de diverses societats d’aquestes disciplines, tant nacionals com internacionals.
(Barcelona, 26 octubre 1740 – 10 març 1820)
Hisendat i científic. Marquès d’Alfarràs i de Llupià. Estudià matemàtiques amb Tomàs Cerdà.
Fou un dels fundadors (1764), i secretari permanent, de la Conferència Físico-Matemàtica Experimental, que l’any 1765 es digué Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la qual fou vicepresident d’ençà del 1799.
Publicà diverses obres de caràcter científic, entre les quals sobresurten: Disertación sobre los terremotos (1783), Disertación sobre los medios de perfeccionar el estudio de la meteorología, El aerómetro o pesalcores (1791).
Posseïdor d’una extensa propietat a Horta (Barcelona), hi projectà, amb el concurs de l’arquitecte D. Bagutti, els jardins del Laberint.
Exiliat durant l’ocupació francesa (1808-14), en tornar al país, fou un dels dos consellers nomenats pel capità general per a la construcció del canal d’Urgell.
Fou representant de Barcelona a les Corts de Cadis (1812), però, delicat de salut, no pogué ésser-hi present.
(Barcelona, 1917 – 24 octubre 1986)
Escriptor. Gran promotor catòlic de l’ecumenisme a Catalunya.
És autor de diversos articles i nombroses traduccions, així com de centenars de conferències. Durant el concili Vaticà II fou col·laborador del “DO-C” (Documentació del Concili) d’Holanda.
El 1963 publicà el llibre El ecumenismo en España.
(Barcelona, 1375 – 1425)
Pintor i miniaturista. Conegut amb el nom de Rafael Gregori. Fill de Ramon Destorrents. El 1405 fou ordenat sacerdot, i obtingué un benefici al monestir de Pedralbes.
És autor de la il·luminació del missal de Santa Eulàlia, considerada una obra mestra de la miniatura catalana de l’època.
Li han estat atribuïts dibuixos en tinta del rotlle de pergamí amb les figures (en alguns casos, retrats) dels comtes de Barcelona i dels reis de Catalunya fins a Martí I l’Humà, que es conserva al monestir de Poblet.
(Barcelona, vers 1415 – 19 maig 1462)
Noble i polític. Fill de Pere Destorrent i germà de Jaume. Fou un dels dirigents moderats de la Busca.
Fou batlle de Barcelona (1442) i membre del Consell de Cent. Durant les lluites amb la Biga (a mitjan segle XV), fou designat conseller tercer (1453) per Galceran de Requesens, governador lloctinent de Catalunya.
L’any 1458 esdevingué conseller en cap, però fou jutjat i executat a causa d’haver participat en un complot organitzat per la Busca per al retorn de Joan II el Sense Fe.
Fou el pare de Pere Destorrent i Sirvent (Barcelona, segle XV – segle XVI) Protegit pel seu oncle Jaume Destorrent i Casa-saja, ocupà la conselleria (1486 i 1495) i fou veguer de Barcelona (1500-03).
(Barcelona, 1804 – 1868)
Polític carlí. Marquès de Palmerola i comte del Fonollar. Fill de Ramon Despujol i de Vilalba. Fou també conegut amb el nom de Josep Maria d’Amigant (un dels cognoms de la seva mare).
Reconegué el pretendent Carles V com a rei i fou vocal de la Junta Superior de Berga (1837), de la qual se separà (1838), per disconformitat amb els crims del comte d’Espanya.
El succeí en els títols el seu fill Ignasi Maria Despujol i Dusay.
(Barcelona, 29 juny 1827 – 1881)
Fill i successor de Josep Maria Despujol i Ferrer de Sant Jordi. Marquès de Palmerola i comte del Fonollar.
Fou un dels fundadors (1851) i president (1862-66) de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Fou germà seu Josep Maria Despujol i Dusay (Barcelona, 1812 – gener 1880) Escriptor i polític. Fou regidor de Barcelona i diputat per Tortosa. És autor de la traducció castellana, en vers, del poema L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer.
(Manresa, Bages, 21 setembre 1867 – Barcelona, 30 març 1959)
Militar. Voluntari a les guerres de Filipines i del Marroc (1921), on fou cap d’estat major de la comandància de Melilla. El 1925 participà en la retirada de Xauen i en el desembarcament d’Alhucemas.
El mateix any fou governador militar de Girona i després de Barcelona, càrrec que ocupà fins a la caiguda de Primo de Rivera (1929), en què passà a ocupar el govern civil de Barcelona.
Ascendit a tinent coronel, fou capità general de Catalunya (1930-31), i es retirà de l’exèrcit el 1932 amb la llei Azaña.
El 1936, s’adherí a l’alçament.
(Barcelona, 1732 – Palmerola, Ripollès, 6 juny 1809)
Baró de Montclar i primer marquès de Palmerola (1767). Estudià filosofia a les universitats de Cervera, Osca i Tolosa (Llenguadoc) i es doctorà en dret a la d’Osca, on fou catedràtic de filosofia suarista i rector del Colegio Imperial de Santiago.
Tornà a Barcelona, on fou regidor honorari de l’ajuntament i comandant d’un batalló de voluntaris durant la Guerra Gran.
Fou elegit president de la Junta de Defensa de Barcelona el 1795 i nomenat gentilhome de cambra per la seva actuació en defensa de la ciutat.
El seu epistolari és un conjunt documental interessant per a l’estudi de la societat barcelonina del seu temps.
En el marquesat el succeïren els seus fills:
Manuel Despujol i de Vilalba (Barcelona, segle XVIII – segle XIX) Succeí al seu pare en el marquesat de Palmerola. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1791).
Ramon Despujol i de Vilalba (Barcelona, 1772 – vers 1848) Succeí al seu germà en el marquesat de Palmerola. Fou defensor de Tortosa contra les forces napoleòniques del general Suchet (1811) i regidor perpetu de Barcelona. Fou el pare de Josep Maria Despujol i Ferrer de Sant Jordi.
(Barcelona, 1444 – 6 febrer 1524)
Eclesiàstic. Fou ardiaca major de la catedral de Barcelona, rector de l’església dels Sants Just i Pastor i de les parròquies d’Alella, Argentona, Badalona i Vilassar, i prepòsit de València.
Fou proposat com a bisbe de Barcelona (1505), però hi renuncià. Defensà aferrissadament els privilegis eclesiàstics, fet que li valgué enemistats. Diputat, presidí la Generalitat (1506-09).
Nomenat ardiaca de la seu de Barcelona, convertí la Casa de l’Ardiaca en un palau (avui Arxiu Històric de la Ciutat), i hi reuní una notable col·lecció de monuments romans.
Conseller de Joan II el Sense Fe i Ferran II el Catòlic, que el féu visitador de les obres del monestir de Montserrat i féu restaurar la capella de Sant Julià de Montjuïc.
Dades dels Països Catalans 