(Barbens, Pla d’Urgell, 20 desembre 1875 – Barcelona, 7 novembre 1920)
(Ramon Gener i Isant) Religiós caputxí (1891) i professor de filosofia i teologia.
Publicà una Introductio pathologica ad studium theologiae moralis pro confessoriis (1917) i unes altres obres sobre temes psicològico-morals, com també diversos articles a “Estudios Franciscanos”.
(Barcelona, segle XIV – abans 1397)
Mercader. El 1374 era oïdor de la generalitat de Catalunya.
Traduí per primera vegada al català el Corbatxo de Boccaccio, força defectuosa i amb molts italianismes de lèxic i sintaxi.
En fou feta una edició a Barcelona el 1498, però no se’n conserva cap exemplar. Actualment hi ha una còpia del manuscrit a la Biblioteca Nacional de Madrid, que fou editada el 1935 per Francesc de B. Moll.
(Lécera, Saragossa, Aragó, 22 gener 1913 – Barcelona, 2 gener 1993)
Metge llicenciat a Barcelona el 1939. Cap de la secció de bacteriologia de l’Hospital del Mar (1949) i de la Clínica Mèdica A de la facultat de medicina, fou nomenat expert de l’OMS en la lluita contra la brucel·losi (1959).
Catedràtic de microbiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (1969), membre de la Reial Acadèmia de Medicina (1977), és autor d’un gran nombre de treballs, principalment en el camp dels diagnòstics serològics, el diagnòstic bacterià i les resistències en el tractament amb antibiòtic.
(Barcelona, 1929 – 9 febrer 2021)
Metge. Es llicencià (1954) i es doctorà (1965) a Barcelona.
Ha estat nomenat professor de patologia general de la Universitat Autònoma de Barcelona (1973), catedràtic a la de La Laguna (1979) i catedràtic a la UAB (1980).
Ha estat president (1971-73), de l’Associació d’Endocrinologia i Nutrició de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i director de les revistes “Endocrinología” (1977) i “Medicina clínica” (1983). Ha estat designat membre de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1985).
Ha publicat més d’un centenar de treballs sobre qüestions de medicina interna, preferentment d’endocrinologia.
(Barcelona, desembre 1903 – 23 febrer 1937)
Aviador. Fou professor de l’Escola del Treball i periodista.
Impulsor del vol sense motor i a vela a Catalunya (grup Falziots, 1931), va participar en les Setmanes de Vol sense Motor (Puigcerdà, 1932; Montseny, 1933, i Sabadell, 1934).
Aquest darrer any féu un nou rècord d’Espanya de permanència a l’aire, i el 1936 esdevingué tècnic dels Serveis Aeronàutics de la Generalitat.
Morí a Barcelona, on va ésser traslladat urgentment quan fou ferit de mort a Belchite (Aragó) el 19 d’octubre de 1936).
Va escriure Resum d’aviació (1934), primer llibre sobre aquesta matèria publicat a Catalunya.
(Barcelona, juny 1834 – 25 octubre 1904)
Arquitecte. Mestre d’obres el 1855, esdevingué arquitecte a Madrid el 1860.
Membre de la Societat Econòmica d’Amics del País (1877), tingué càrrecs importants, com el de president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya.
És ben conegut el seu projecte per a la xarxa de clavegueres de Barcelona (1884). A més d’alguns edificis com les Escoles Pies de Sant Antoni (1866), la soledat d’Igualada, etc.
Publicà Tratado de la policía y obras públicas urbanas (1872).
Fou el pare de Juli Maria Fossas i Martínez.
(Barcelona, 12 abril 1868 – 1945)
Arquitecte (1890). Fill de Modest Fossas i Pi. Ocupà diversos càrrecs municipals a Barcelona, Malgrat de Mar, el Masnou i Arenys de Mar.
En les seves obres, que es mouen dins el corrent modernista, s’observa, sovint, la influència de Gaudí com la casa de veïns del carrer de Llúria núm. 80, a Barcelona (1907), d’una altra casa al mateix carrer núm. 129 (1907), i de la vil·la Sant Rafael de Tarragona (1912), d’un modernisme més contingut.
(Barcelona, 12 maig 1946 – 9 febrer 2024)
Nedador i jugador de waterpolo del Club de Natació Barceloneta.
Gran velocista, detingué diverses vegades els rècords d’Espanya dels 100 i 200 metres llisos i dels 200 metres estils.
El 1969 obtingué un premi especial pel fet d’haver estat al primer nedador espanyol a aconseguir més de cent participacions en competicions internacionals.
(Barcelona, 1796 – 1860)
Polític i hisendat. Cap de la milícia de cavalleria durant el Trienni Constitucional.
El 1834 comandà un dels tres batallons de la milícia nacional de Barcelona. Representà Barcelona a la diputació provincial (1845) i fou senador.
Es casà amb Teresa de Sant-romà i de Guàrdia, senyora d’Almacelles, de Marmellar i la Saida, i foren els pares de:
Carles de Fortuny i de Sant-romà (Mataró, Maresme, 1815 – Catalunya, segle XIX) Baró d’Esponellà, pel seu matrimoni (1837) amb Bernarda de Carpi.
(Barcelona, 1898 – 1 juliol 1989)
Arqueòleg. Baró d’Esponellà. Fill i successor de Carles de Fortuny i de Miralles. Obtingué el títol d’enginyer agrícola a l’Escola Superior de la Mancomunitat de Catalunya i perit agrícola de l’estat el 1920.
A més de nombrosos càrrecs estatals, fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1940) i del Foment Nacional d’Horticultura (1930).
Com a arqueòleg destacà el seu treball a les excavacions ibèriques de Montjuïc (1946) i a les d’una vil·la romana a la seva propietat de Sant-romà (Tiana). Fou responsable de la secció d’arqueologia i de prehistòria de “La Vanguardia”.
Dades dels Països Catalans 