(Barcelona, 1872 – 1931)
Escriptor, baró d’Esponellà.
Escriví obres diverses, divertides i costumistes, com les novel·les Daltabaix (1907), Després del ball (1908), En Poudor (1908) i Miratges (1915), i d’altres com Fantasies. Aplec d’impressions (1905), Els catalans a Bascònia (1906), Pro Pàtria. Estudis polítics i sociològics (1907), Del meu carnet. Gent coneguda (1907) i Aristocràtiques (1910).
Fou el pare d’Epifani de Fortuny i de Salazar.
(la Selva del Camp, Baix Camp, 11 abril 1908 – Barcelona, 1979)
Escriptor i erudit. Fou un dels primers promotors de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus i de la restauració del monestir i el suport de la col·lecció “Analecta Selvatana”.
Va publicar nombrosos llibres d’erudició i de divulgació sobre aquest monestir i de l’anàlisi del passat del seu poble (més de cinquanta títols), a més d’extensos treballs erudits en revistes. Escriví també poesia.
De la seva extensa bibliografia, cal destacar Santes Creus. Notes històriques i descriptives (1930), El beat Claret i l’arquebisbe de Tarragona (1949), Margarida de Prades (1960), El llibre de Valldossera (1968), Santes Creus de l’exclaustració ençà (1972), El senyoriu de Santes Creus (1973), El llegendari de Santes Creus (1974), Ramon Muntanyola, testimoni de reconciliació (1977), Ventura Gassol, un home de cor al servei de Catalunya (1979) i Sant Bernat Calbó, abat de Santes Creus i bisbe de Vic (1979).
Publicà volums de la sèrie “Episodis de la Història”, sota els pseudònims d’Artemi Folch i de Francesc A. Miquel.
Fou el pare de Xavier Fort i Bufill (Barcelona, 1940 – ) Escriptor. Ha publicat una biografia de Prat de la Riba (1967).
(Tortosa, Baix Ebre, segle XIX – Barcelona, segle XIX)
Militar. Combaté al costat de Prim contra els carlins i a la guerra d’Àfrica.
A la batalla de Tetuan prengué el comandament dels voluntaris catalans quan caigué mort llur cap, Victorià Sugranyes. També destacà, al front de les mateixes forces, a la batalla de Wad-Ras.
(Barcelona, 7 gener 1791 – 28 novembre 1859)
Farmacèutic. Cursà estudis de medicina al Col·legi de Cirurgia, i es doctorà en farmàcia al col·legi de Sant Victorià de Barcelona (1817), i aquell mateix any hi obtingué una càtedra per oposició.
Posteriorment, del 1821 al 1823, ensenyà a l’Escola Especial de la Ciència de Guarir, fins que el govern absolutista de l’època li prohibí la docència (1824-30).
A partir d’aquest darrer any reprengué la seva tasca com a professor i fou catedràtic de química orgànica i farmàcia químico-operatòria a la Facultat de Farmàcia, fins al 1854.
Presidí, a partir del 1839, l’Acadèmia de Ciències i Arts, on des del 1817 havia fet nombroses comunicacions.
Va escriure Tratado de farmacia operatoria (1841), el qual tingué una gran difusió.
(Lleida, 8 desembre 1915 – Barcelona, 7 maig 1967)
Pintora. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona.
Conreà, preferentment, la pintura de paisatges i natures mortes, d’una palesa inspiració fauvista.
És dedicà també a la il·lustració.
(Hostalric, Selva, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)
Metge. Fou catedràtic de prima de la Universitat de Barcelona.
En el període 1713-14 era membre del Consell de Cent i capità de la companyia d’estudiants de medicina, filosofia i teologia de la Coronela. Tingué un paper destacat en diversos fets bèl·lics.
El 1720 fou comissionat per l’ajuntament per anar a França a estudiar la pesta de Marsella. Publicà el resultat dels seus estudis a Tractatus de peste, praecipue gallo-provinciali et occitanica grassanti… (1725).
(Rosselló, segle XVI – Barcelona, 1555)
Pintor. Estigué actiu a Perpinyà des de l’any 1516 fins al 1527 i, posteriorment, s’establí a Barcelona.
És autor del retaule de Santa Peronella, a la seu de Perpinyà (1524), el de Sant Quirze de Colera (1531), el de la parròquia de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat, el de Santa Agnès de Malanyanes (1535-36, Museu Diocesà de Barcelona), el de Sant Vicenç de Malla (1553) i probablement de l’antic del Vinyet de Sitges (1544), avui a l’hospital de la vila.
El seu estil és plenament renaixentista, amb uns trets arcaïtzants que el fan més popular.
Fou el pare de Jaume Forner (Catalunya, segle XVI) Pintor. Decorà, sol o en col·laboració, nombrosos temples del país.
(Barcelona, 24 octubre 1887 – 7 juny 1962)
Violinista i compositor. Germà d’Andreua. Deixeble d’Antoni Nicolau i de Lluís Millet.
És autor d’una cinquantena de sardanes i, entre altres obres, de la composició coral La vaca cega (premi Joaquim Serra), i de l’obra escènica La mel als llavis.
Harmonitzà també cançons tradicionals catalanes i deixà transcripcions de música dels segles XVII i XVIII.
(Barcelona, 30 juny 1890 – 18 octubre 1967)
Soprano. Germana de Francesc. Estudià amb Antoni Nicolau i Lluís Millet a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’on fou professora a partir del 1915.
Destacà en el camp del lied i de l’oratori i fou solista de l’Orfeó Català.
Participà en l’estrena a Barcelona de la Passió segons Sant Mateu, de J.S. Bach, el 1921.
(Barcelona, 10 febrer 1895 – 4 abril 1950)
Dirigent obrer anarcosindicalista. Secretari de la federació local de sindicats de Barcelona el 1918, figurà entre els membres moderats de la CNT.
Redactor de “Solidaridad Obrera”, de Barcelona (1930-31), trentista, fou un dels fundadors (juny 1932) de l’Ateneu Sindicalista Llibertari, que presidí.
Expulsat el 1932 de la CNT, passà als Sindicats d’Oposició i formà part de la Federació Sindicalista Llibertària. Posteriorment s’uní al Partit Sindicalista, fundat per Ángel Pestaña el 1934, dirigí l’Institut Pedagògic Cultura.
Resident a Sabadell, fou el cap, durant la guerra civil, de l’organització regional catalana d’aquest partit.
Finalment, encapçalà, a l’exili (1941), un cert intent d’acostament a la CNT.
Dades dels Països Catalans 