(Lleida, 28 desembre 1889 – Barcelona, 30 setembre 1974)
Advocat i polític. Diputat per Lleida a corts (febrer 1936) com a membre de l’Esquerra Republicana de Catalunya.
Fou fiscal del tribunal de cassació durant la guerra civil, càrrec que dimití per la seva amistat amb el ministre de justícia Irujo.
S’exilià el 1939; posteriorment féu estades a França i a Barcelona.
(Barcelona, segle XIII – segle XIV)
Escriptor hebreu. És autor de diverses obres, una d’elles sobre el joc d’escacs.
Féu una campanya reeixida perquè fos derogada la llei de 1304, la qual fixava als jueus una edat mínima per a estudiar filosofia.
Era anomenat el Ciceró hebreu.
(Tours, França, segle XV – Barcelona ?, segle XVI)
Fuster i imatger. Actiu a Catalunya ja el 1509.
Treballà a la catedral de Barcelona i al palau de la Generalitat, la Casa de la ciutat i la Llotja.
Col·laborà en nombroses obres de diversos artistes, entre els quals Martí Díez de Liatzasolo.
(Barcelona, gener 1774 – 30 agost 1840)
Economista i religiós agustí. Fou liberal en política i economia, però no en afers de comerç exterior.
L’any 1814 li fou encarregada la càtedra d’economia política creada per la Junta de Comerç, i la regentà quan fou agregada a la Universitat de Barcelona, un cop restaurada (1822), fins al 1823, privat de continuar per les seves idees liberals.
L’any 1820 s’havia fet càrrec de la càtedra de dret constitucional, i el 1833 de la d’economia aplicada als obrers industrials, fundada per l’Acadèmia de Ciències i Arts. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i assessor del grup de pressió patronal Junta de Fàbriques.
Assentà els principis teòrics del proteccionisme català a Rudimentos de economía política (1836), on polemitzava amb el gran lliurecanvista asturià Flores Estrada. La seva principal obra política, Curso elemental de Derecho Público (1836), és radicalment constitucional.
(Barcelona, 17 octubre 1896 – 9 octubre 1945)
Músic. Fill de la pianista Júlia Obradors. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Dirigí l’Orquestra del Liceu, l’Orquestra Simfònica de Ràdio Barcelona i, més tard, la Filharmònica de Gran Canària.
Autor de sarsueles, com Angelus (amb text d’Emili Vendrell), La comèdia del diable i unes Canciones clásicas españolas per a cant i piano.
Fou conegut també com a Ferran J. Obradors.
(Saragossa, Aragó, 1321 – Barcelona, 15 novembre 1347)
Comte d’Urgell (1328-47), vescomte d’Àger i baró d’Alcolea del Cinca, Entença i Antillón (1328-47). Tercer fill d’Alfons III de Catalunya i de Teresa d’Entença, comtessa d’Urgell.
Quan el seu pare cenyí la corona reial, li cedí el comtat d’Urgell i el vescomtat d’Àger (1328); en prengué possessió l’any 1334.
Va casar-se amb Cecília de Comenge (1335), filla del comte Bernat VIII, a la mort del qual (1336), reivindicà, sense èxit, els drets de la seva muller al comtat; foren pares de Pere II d’Urgell i d’Elisabet d’Aragó.
Quan el seu germà Pere III el Cerimoniós va heretar la corona, fou nomenat procurador general dels regnes (1336-45), càrrec que li fou retirat quan s’enemistà amb Pere a causa d’haver nomenat hereva la seva filla Constança d’Aragó (1347) en lloc d’ell.
Va anar a Saragossa i ressuscità la Unió aragonesa, que defensava els furs i privilegis d’Aragó, i després, també, la de València. En aquestes lluites l’ajudaren els seus germanastres Ferran d’Aragó i Joan d’Aragó. A despit d’això, acudí a Barcelona a les festes del segon matrimoni del rei.
Quan ell morí, l’infant Ferran va heretar les seves pretensions a la successió.
(Manresa, Bages, segle XIX – Barcelona, 1881)
Economista. Era fundador de l’Institut Industrial i membre destacat de la Junta de Fàbriques.
Fou un dels impulsors de l’Exposició de Barcelona de 1850 i de l’Exposició General Catalana de 1871.
Destacà com un dels homes més actius de les tendències proteccionistes.
(Barcelona, 19 novembre 1880 – 1942)
Advocat i escriptor. Estudià a Anglaterra i a Bèlgica, on publicà assaigs a “L’Art Public” sobre el modernisme català (1909).
A la “Revista Jurídica de Catalunya” estudià el dret català, especialment el fideïcomís.
Intervingué en la fundació del diari “El Matí”, pertangué a la Penya de l’Ateneu i, influït per Xènius, publicà Les doctrines de Georges Sorel (1917).
Fou el pare d’Enric Jardí i Casany.
(Barcelona, 19 novembre 1924 – 20 octubre 1998)
Assagista i historiador. Fill d’Enric Jardí i Miquel. Es llicencià en dret i fou fundador de la revista “Ariel”.
Dedicat a l’assaig, sobretot a l’artístic, la seva bibliografia comprèn títols com La responsabilitat civil derivada de l’acte il·lícit (1958), Nonell i altres assaigs (1958), Antoni Puigblanch. Els precedents de la Renaixença (1960), Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (1963), Eugeni d’Ors (1963), El doctor Robert i la seva època (1969), Història d’Els Quatre Gats (1972); les monografies d’art Tres diguem-ne desarrelats (1966), Nonell (1969), Torres García (1973), Joaquim Mir (1975) i Pau Klee (1990).
Altres títols de la seva extensa producció són Prat de la Riba, home de govern (1973), en col·laboració amb Josep M. Ainaud, Puig i Cadafalch, arquitecte, polític i historiador de l’art (1975), Història del Cercle Artístic de Sant Lluc (1976), Mil famílies catalanes (1977), El Noucentisme (1980), Els moviments d’avantguarda a Barcelona (1983), Nou converses amb Jordi Mercade (1985), tres estudis sobre Macià –Francesc Macià, el camí de la llibertat (1977), Francesc Macià, president de la Generalitat (1980) i Francesc Macià, president de Catalunya (1982)- i dos sobre Companys –Lluís Companys, president de la Generalitat (1991) i Companys i el sis d’octubre (1997).
(Tivissa, Ribera d’Ebre, 13 novembre 1881 – Barcelona, 5 juny 1972)
Físic i matemàtic. Fou professor de l’Escola d’Electricitat de la Universitat Industrial (1917) i catedràtic de la Universitat de Barcelona (1930-51). Col·laborà amb Eduard Fontserè en el Servei Meteorològic de Catalunya i a la secció sísmica de l’Observatori Fabra.
Inventà el pluviòmetre d’intensitats del seu nom, usat arreu del món, i un anemòmetre d’aspiració (1913). És autor d’unes 30 publicacions.
Fou membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans (1926-31).
Dades dels Països Catalans 