(Barcelona, 1913 – 26 febrer 1993)
Pintor. Estudià dibuix i pintura a l’Escola de Llotja de Barcelona.
Dedicat principalment a la pintura de paisatges, el seu impressionisme inicial ha evolucionat vers un llenguatge que denota la influència fauve.
Després de la seva primera exposició, a la galeria Syra de Barcelona (1934), ha exposat en aquesta ciutat en nombroses ocasions, algunes amb temàtica marroquina. També ha exposat a diverses ciutats espanyoles i a altres països.
(Barcelona, 1864 – 1945)
Escriptora. Germana d’Ignasi.
És autora de la monografia El monasterio de Vallbona de las Monjas (1924) i d’una Crónica de un viaje a Roma, Padua, Asís i Loreto (1925).
(Barcelona, 1869 – 1919)
Escriptor i advocat. Fill de Josep Erasme de Janer i de Gironella i germà de Maria dels Àngels. Secretari de l’ajuntament de Barcelona (1908).
Fou genealogista i heraldista remarcable. Col·leccionà més de 400 edicions de La imitació de Crist (actualment a la Biblioteca de Catalunya) i publicà la monografia El patriarca don Juan de Aragón. Su vida y sus obras (1904).
(Barcelona, 10 juny 1791 – 19 març 1862)
Comerciant. Nét d’Erasme de Gònima.
President de la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó (1821), membre de la primera junta de la Societat Econòmica d’Amics del País (1822), alcalde de Barcelona (1846) i un dels fundadors de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851).
Fou el pare del polític carlí Josep Erasme de Janer i de Gironella.
(Barcelona, 1833 – 1911)
Polític. Fill d’Erasme de Janer i de Gònima.
Fou cap del partit carlí al Principat. Patí algunes persecucions i sacrificà la seva fortuna als seus ideals.
Foren fills seus Maria dels Àngels i Ignasi de Janer i Milà de la Roca.
(Sant Celoni, Vallès Oriental, 1604 – Barcelona, 1678)
Eclesiàstic. Cosí de Joan Gaspar Roig i Jalpí. El 1632 es doctorà a Roma en dret civil i canònic. Obtingué el priorat de Meià (1633); rebé tot seguit l’hàbit benedictí.
Fou partidari de Felip IV durant la guerra dels Segadors i objecte de persecució per part dels francesos i de la generalitat de Catalunya.
El 1652 fou nomenat canceller de Catalunya i president de la Congregació Claustral Tarraconense; el 1652 fou elegit per a l’abadiat de Cuixà, del qual no pogué prendre possessió, a causa del tractat dels Pirineus.
Compilà les Constitucions noves de la Congregació, edità les sinodals del priorat de Meià i escriví llibres de devoció, com Romeria del paradís i una Relació de les coses del gloriós sant Jordi, màrtir en Catalunya, i les seves memòries.
(Barcelona, vers 1250 – 1330)
Metge i traductor jueu. Era nét de Jafuda de Cavalleria i fill d’Astruc Bonsenyor, tots dos amb càrrecs a la cort de Jaume I de Catalunya. El seu germà Bondavid Bonsenyor fou alfaquí i ambaixador de Jaume II el Just.
El 1294 li fou concedida la facultat de redactar documents públics en àrab. El 1333 traduí de l’àrab al català, a sou de Jaume II, un llibre de medicina d’al-Zahräwï, avui perdut.
Als vint anys havia compost, per encàrrec del mateix rei, Paraules de savis e de filòsofs, recull de 753 proverbis i sentències morals i pràctiques, traduïdes de llibres en àrab. Llur agrupació en capítols temàtics molt desiguals (De mort, D’enveja, De fembres, etc) fa pensar que hi elaborà una antologia personal, intercalant-hi dites populars.
(Camprodon, Ripollès, 1752 – Barcelona, 1808)
Religiós augustinià i pensador il·lustrat. Format al col·legi de Barcelona, fou prior de sant Agustí i vicari provincial.
Pertanyia al corrent il·lustrat, i sobresortí com a predicador.
És autor de diversos escrits de filosofia, religió, política i medallística, entre els quals destaquen Philosophiae. Libri quinque publicae arenae expositi (1786), El amigo de los hombres (1797) i El justo elogio (1803).
(Viguera, Castella, segle XVI – Barcelona, després 1557)
Humanista. S’establí a Barcelona, on fou professor de fills de famílies benestants, divulgà els nous mètodes pedagògics de Nebrija, sobretot en l’edició d’obres d’altri, la majoria en llatí.
Escriví De prosodia (1514) i alguns poemes llatins.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 16 febrer 1893 – Barcelona, 14 febrer 1977)
Anarco-sindicalista. Treballador del suro.
Membre del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (1920-21 i 1931-36), durant la guerra civil fou conseller de Defensa de la Generalitat (desembre 1936-maig 1937).
Fou un dels fundadors, a Perpinyà, del Moviment Llibertari Espanyol (març 1939).
Tornà de l’exili el 1976.
Dades dels Països Catalans 