Arxiu d'etiquetes: Barcelona (cult)

Jocs Paralímpics de Barcelona

(Barcelona, 3 setembre 1992 – 14 setembre 1992)

IX Jocs paralímpics. Hi participaren 4.000 esportistes d’alt nivell, amb diversos graus de discapacitats físiques o sensorials, en representació de 82 països. Foren organitzats pel Comitè Organitzador Olímpic Barcelona ’92 i tingueren un pressupost de 9.000 milions de pessetes, amb una gran col·laboració per part de l’ONCE, que hi aportà 4.000 milions. La seva mascota, Petra, fou creada per Xavier Mariscal, i el logotip fou dissenyat per Josep Maria Trias.

La Vila Olímpica s’adaptà per als discapacitats, eliminant-ne les possible barreres arquitectòniques. Tingueren una gran acceptació popular, hi col·laboraren 7.000 voluntaris i hi foren acreditats 900 periodistes i 29 cadenes de televisió. Els quinze esports oficials foren: atletisme, basquetbol, boxa, esgrima, ciclisme, futbol-7, golbol, halterofília, judo, natació, tennis, tennis de taula, tir amb arc, tir olímpic i voleibol. Les categories dels participants eren establertes per una qualificació mèdica, amb relació al tipus i el grau de discapacitat que patien.

Quant a la classificació final, l’encapçala l’equip dels Estats Units d’Amèrica, amb 176 medalles, en segons posició quedà Alemanya amb 169 medalles, i el tercer lloc fou per a la Gran Bretanya amb 126 medalles; l’equip espanyol aconseguí la cinquena posició, amb 106 medalles, i els millors esportistes dels Països Catalans foren els nedadors Jesús Iglésias (de Barcelona, amb una medalla d’or, dues d’argent i tres de bronze) i Xavier Torres (de Palma de Mallorca, amb una medalla d’or, dues d’argent i dues de bronze).

Jocs Olímpics de Barcelona

(Barcelona, 25 juliol 1992 – 9 agost 1992)

XXV Jocs olímpics d’estiu. Escollida com a seu olímpica el 1986 a Lausana, enfront de les candidatures d’Amsterdam, Belgrad, Birmingham, Brisbane i París, Barcelona projectà la seva candidatura a principi dels anys 1980 com a proposta de Narcís Serra, en aquell temps batlle de la ciutat. Era el cinquè intent de fer Barcelona seu olímpica, després dels de 1924, 1936, 1940 i 1972. El suport de les institucions, la gran quantitat de voluntaris olímpics previstos i les infraestructures projectades, que ajudarien a modernitzar Barcelona, va propiciar-ne l’elecció.

El 1987 es constituí el Comitè Organitzador Olímpic Barcelona’92 (COOB’92), que, a part de gestionar els 170.000 milions de pessetes de pressupost, escollí com a logotip un disseny de Josep Maria Trias i com a mascota olímpica, Cobi, que representava un gos d’atura segons la interpretació de Xavier Mariscal, un disseny molt polèmic que volia trencar amb la imatge Disney de les edicions anteriors.

Entre les instal·lacions i els edificis construïts per als jocs destaquen l’Anell Olímpic, que comportà la remodelació del vell Estadi Olímpic de Montjuïc, construït el 1929 per aspirar als Jocs del 1936, o el Palau Sant Jordi, obra d’Arata Isozaki.

Els jocs s’iniciaren el 25 de juliol, després que el jugador de bàsquet J.A. San Epifanio Epi fes l’últim relleu a dins l’Estadi i encengués la punta de la fletxa que llançà l’arquer Antonio Rebollo per encendre el pebeter olímpic, en un dels inicis més originals de la història olímpica. Els jocs va acollir els 25 esports del programa olímpic més tres d’exhibició: l’hoquei sobre patins, la pilota basca i el taekwondo.

Bona part d’aquests esports es desenvoluparen fora de la ciutat de Barcelona, en subseus com ara Badalona (algunes fases del bàsquet), Banyoles i Castelldefels (rem), Granollers (handbol), Mollet del Vallès (tir olímpic, tir amb arc), Sant Sadurní d’Anoia (ciclisme), la Seu d’Urgell (piragüisme), Viladecans (beisbol), Terrassa (hoquei herba), el Muntanyà d’Osona (hípica), i València i Saragossa (alguns partits de futbol).

Els jocs van suposar la participació dels professionals a l’olimpisme, i especialment significativa va ser la presència dels jugadors de l’NBA com a integrants de la selecció de bàsquet dels EUA. De forma paral·lela, es va desenvolupar la Olimpíada Cultural, un festival d’activitats artístiques que fou programat a partir del 1988.

Institut d’Estudis Catalans

(Barcelona, 1907 – )

(IEC)  Corporació acadèmica. Dedicada a la investigació científica, fou fundada per Enric Prat de la Riba. Estructurat des de 1911 en tres seccions (filològica, històrico-arqueològica i de ciències), va elaborar sota la direcció de Pompeu Fabra les Normes Ortogràfiques, publicades el 1913 i aviat reconegudes i acceptades arreu, i inicià les seves publicacions, entre les quals es destaca l’“Anuari de l’IEC”.

Va instituir un cartell anual de premis a la investigació i organitzà serveis, laboratoris i seminaris, a més de la Biblioteca de Catalunya (1914).

Institut d'Estudis Catalans (IEC)

Perseguit per la dictadura de Primo de Rivera, encara hagué de viure l’abolició oficial sota el govern de Francisco Franco; però, reconstituït clandestinament el 1942, pogué sobreviure gràcies al mecenatge fins que va ésser finalment tolerat.

El 1977, fou novament reconegut amb caràcter oficial dins l’àmbit dels Països Catalans. El 1991 el Parlament de Catalunya va reconèixer l’autoritat lingüística de l’IEC, que ha portat a la publicació (1995) del nou Diccionari, de caràcter normatiu.

Pertany a la Unió Acadèmica Internacional.

Enllaç web: Institut d’Estudis Catalans

Ilustració Catalana, La -revista-

(Barcelona, 10 juliol 1880 – 30 desembre 1917)

Revista gràfica i literària. La primera època durà fins al 31 de març de 1894, amb un total de 325 números. Fins al 1882, aparegué desenalment, dirigida per Josep Franquesa.

Adquirida per Francesc Matheu i Josep Thomas, el primer la féu quinzenal i la convertí en una gran publicació. Hi col·laboraren importants escriptors i il·lustradors de l’època, i fou fidel a l’ideari de la Renaixença.

En una segona època i amb el nom d’“Ilustració Catalana”, fou publicada a partir del 7 de juny de 1903, amb 759 números en total. Les col·laboracions també foren molt brillants, sota la direcció de Matheu. Edità el suplement “Feminal”.

L’encariment de les matèries primeres, provocat per la guerra europea, portà a transformar la revista en una una altra de més modesta, intitulada “Catalana”.

Generalitat de Catalunya, Palau de la

(Barcelona, segle XV)

Edifici públic. El nucli primitiu estava format per unes construccions de l’antic barri jueu que els diputats ocuparen al començament del segle XV i adaptaren a les noves funcions. Des del 1416 les obres foren dirigides per Marc Safont, que l’any 1418 ja havia acabat la façana gòtica del carrer del Bisbe, decorada amb gàrgoles i un medalló de Sant Jordi de l’escultor Pere Joan.

L’any 1425 Safont treballava en la construcció del pati gòtic, i entre el 1432 i el 1434 obrà la capella de Sant Jordi, ampliada posteriorment (1535). Pau Mateu i Tomàs Barsa construïren el pati dels Tarongers (vers 1532-47), que Pere Ferrer amplià del 1570 al 1591.

La façana principal, projectada per Pere Blai el 1596, és la millor mostra d’arquitectura renaixentista de Barcelona. El saló de Sant Jordi, del mateix arquitecte, fou decorat modernament, amb pintures noucentistes de Torres i García (1913-18), cobertes després amb murals pompiers i recuperades posteriorment. L’arc neogòtic que uneix el palau amb les cases veïnes del carrer del Bisbe és obra de Joan Rubió i Bellver (1928).

Fundació Cipriano García

(Barcelona, 1990 – )

(Arxiu Històric de les Comissions Obreres Nacionals de Catalunya)  Conjunt de fons documentals de procedència diversa, relatius al món del treball, els moviments socials reivindicatius i l’activitat sindical.

Els seus objectius són la recuperació, el tractament arxivístic i la difusió del patrimoni documental generat per les actuacions reivindicatives del món del treball durant la Dictadura i el període de transició democràtica (1939-78) i dels fons posteriors a la legalització del sindicat, generats pel mateix sindicat o rebuts en donació.

Forma part de la Xarxa d’Arxius Històrics de la Confederació Sindical de Comissions Obreres, juntament amb arxius d’Andalusia, Galícia, Astúries, el País Valencià i la Fundació Primero de Mayo, de Madrid.

Els seus fons, a més de Comissions Obreres, procedeixen d’organitzacions sindicals de treballadors, òrgans de representació obrera en les empreses, assessories i advocats laboralistes, organitzacions polítiques, moviments socials i cristians, i associacions i col·legis professionals.

Disposa d’una hemeroteca de més de 2.500 títols de premsa sindical i política (majoritàriament clandestina) i d’una biblioteca especialitzada en el món del treball, la història del sindicalisme i els moviments polítics del segle XX, a més d’un important fons gràfic, un arxiu fotogràfic, pel·lícules i vídeos, i un arxiu sonor o col·leccions de fons orals formades per les entrevistes fetes a militants sindicals.

Enllaç web: Fundació Cipriano García

Foment de les Arts Decoratives

(Barcelona, 1903 – )

(FAD)  Entitat. Formada per un grup d’industrials i gent d’ofici. El 1936 es va establir a la cúpula del Coliseum i des del 1972 té local propi a la part alta de la ciutat.

De les múltiples activitats que ha dut a terme es destaquen el certamen de la Taula Parada (1933), el saló monogràfic Hogarotel (que després va prendre el nom d’Expohogar), el concurs municipal d’arquitectura i interiorisme (premis FAD) i el premi Sebastià Gasch de circ i music-hall. De les diverses agrupacions que acull en destaca, des del 1960, l’ADI-FAD, de disseny industrial.

Enllaç web:  Foment de les Arts i del Disseny

Federació Sardanista de Catalunya

(Barcelona, 1990 – )

Associació cultural. Fundada en una sessió celebrada al Palau Marc, de Barcelona, amb l’assistència de representants de més de 150 entitats sardanistes d’arreu de Catalunya. Actualment té unes 250 entitats afiliades.

Els seus objectius principals són aglutinar les entitats, grups, colles, cobles i col·lectius diversos del món de la sardana per tal d’assessorar-los en tots els aspectes i representar-los, així com fomentar la sardana com a fet cultural en totes les seves manifestacions. Els anys 1992 i 1993 organitzà el I Congrés del Sardanisme.

Enllaç web: Som Sardana

Europa, Club Esportiu

(Barcelona, 5 juny 1907 – )

Entitat esportiva. Fundada per a la pràctica del futbol i radicada a l’antiga vila de Gràcia, on és molt popular. Si bé en fundar-se la lliga espanyola de futbol (1928) l’equip va jugar les tres primeres temporades a la primera divisió, actualment ho fa a la tercera. El 1923 va guanyar el campionat de Catalunya.

Des del 1920 l’equip posseeix un camp al carrer de Sardenya, en què, després d’una profunda transformació en part forçada per l’ordenament urbanístic, s’hi instal·là gespa artificial (1995).

Els jugadors vesteixen samarreta blanca amb escapulari blau i pantaló blau.

Enllaç web: Club Esportiu Europa

Esquella de la Torratxa, L’

(Barcelona, 16 gener 1879 – 6 gener 1939)

Setmanari humorístic republicà i anticlerical. Tingué una gran incidència política i molta influència popular. Creada per substituir “La Campana de Gràcia”, prohibida pel govern.

Aparegué l’any 1872 però el mateix any desaparegué per primera vegada. Tornà a publicar-se el 1874 i una altra vegada desaparegué el mateix any. El 1879 inicià la tercera i definitiva etapa, pràcticament sense interrupció fins al 1939 (fins al número 3.097).

Va esdevenir una de les publicacions més populars de la ciutat i fou l’expressió de la petita burgesia barcelonina enfront de la política local, regional i nacional. Va esdevenir una de les publicacions més populars de la ciutat.

En van ésser directors Josep Roca i Roca, Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, entre altres, i hi van col·laborar els millors dibuixants i destacats escriptors de tres generacions. Apel·les Mestres i Santiago Rusiñol, sobretot, hi van deixar la seva empremta.