(Girona, 26 juliol 1935 – 17 febrer 2006)
Polític i assagista. S’ha destacat en les seves campanyes i accions per la defensa dels drets nacionals de Catalunya.
Ha publicat, entre altres treballs, La persecució política de la llengua catalana (1985) i, en col·laboració amb F. Cruañas, Els drets lingüístics dels catalans.
A partir del 1977 ha estat repetides vegades senador per Girona en les llistes del Partit dels Socialistes de Catalunya i també diputat al Parlament de Catalunya per ERC.
(Barcelona, 29 març 1883 – 7 març 1955)
Assagista. De formació autodidàctica, fou professor de l’Escola Industrial i bibliotecari del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat.
Seguí l’esperit i el gust de Xènius i col·laborà de “La Veu de Catalunya” i “La Revista”, entre d’altres. Defensà l’europeisme cultural a Catalunya i la pervivència de l’humanisme clàssic.
De la seva obra, desigual, cal destacar La renovació del teatre (1917), Lletres a una amiga estrangera (1920), Diàlegs crítics (1926), Homes, coses, polèmiques (1930) i Política espiritual (1935).
Traduí al català Plató, Shakespeare, Swift i Flaubert, entre d’altres.
(Barcelona, 24 juliol 1879 – 9 agost 1927)
Assagista i dibuixant, conegut pel pseudònim de Brand.
Personatge polèmic i d’esperit revolucionari, suscità molts recels i controvèrsies, reflectits sovint a la premsa.
Director de “Justícia Social”, on explicità el seu socialisme.
El seu llibre més conegut fou Carnet d’un heterodox (1926). Escriví també els assaigs El Xagai (1924), El bon doctor (1924), L’ànima trista (1925) i L’oci d’un filòsof (1928).
(Manresa, Bages, 23 maig 1909 – Barcelona, 27 juliol 1984)
Assagista i crític literari. Professor de literatura espanyola, fou Premi Nacional de Literatura el 1936 i membre de la Real Academia de la Lengua (des del 1967).
Seguidor i divulgador de l’obra d’Eugeni d’Ors i també preocupat per divulgat el seu pensament estètic, produí una abundant bibliografia, entre la qual figuren Modernismo frente al Noventa y ocho (1951), Papers d’identitat (1959) i Literatura y contorno social (1978).
També són importants els estudis sobre literatura catalana: L’avantguardisme a Catalunya i altres notes de crítica (1930), Cartes de navegar (1935), De literatura catalana. Estudis i interpretacions (1956), Papers d’identitat (1959), Viatge a l’Atlàntida i retorn a Ítaca (1962) i La defenestració de Xènius (1967).
(l’Armentera, Alt Empordà, 20 setembre 1903 – Figueres, Alt Empordà, 27 desembre 1978)
Assagista. Llicenciat en farmàcia i en química.
Fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (1933). El 1939 s’exilià a Montpeller i hi estudià art.
En L’Empordà, bressol de l’art romànic (1962) i Catalunya, origen de la pintura medieval (1963) intentà de demostrar que l’art romànic tingué l’origen a Catalunya, i en Matemàtica de la història (17 volums, i un resum del mateix títol) elabora una teoria sobre els cicles històrics.
(Barcelona, 7 octubre 1921 – Vilabella, Alt Camp, 9 agost 2000)
Dramaturg, poeta i assagista. Fou monjo de Poblet i després ingressà al clergat tarragoní.
Treballà com a escenògraf i figurinista, també creà grups de dansaires i cantaires sobretot a Vilabella, on fundà un esbart, així com el Museu del Camp.
S’inicià en la poesia amb Poemes d’Adam (1967). Bon coneixedor de la literatura grega, ha publicat nombroses reelaboracions dramàtiques dels mites grecs aplegades en tres volums sota el nom Variacions sobre mites grecs (1977-78).
Les obres obres dramàtiques (Peces breus, 1981-82) deixen oberta la possibilitat d’un muntatge decantat cap a l’expressionisme. Com assagista ha escrit obres de síntesi i divulgació històrica com Iniciació a Catalunya (1975) i El pi de les tres branques (1977) sobre els Països Catalans.
(Barcelona, 14 agost 1914 – 14 desembre 1987)
Escriptor, crític i assagista. Estudiós de la llengua i literatura catalanes.
Publicà valuosos treballs, especialment del període comprès entre Verdaguer i els noucentistes: De Verdaguer a Carner (1960), Art poètica de Maragall (1971), Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer (1986). És autor també de La correspondència comercial en català (1977) i Els grups de vocals en contacte (1977).
Com a traductor, es destacà per la traducció que féu de l’obra de Petrarca, Sonets, cançons i madrigals (1955).
(Barcelona, 13 febrer 1934 – 13 agost 2003)
Assagista i publicista. Fill de Joan Carandell i Marimon, i germà de Lluís. Estudià a Barcelona i després a Alemanya i al Japó.
Al costat d’una dilatada tasca periodística, ha publicat, en català i castellà, assaigs de divulgació, en especial de temes culturals i sociològics alemanys: Peter Weiss. Poesía y verdad (1968), Las comunas. Alternativa a la familia, 1972; Franco acorralado, 1998; poesia: Vísperas de San Juan (1978); teatre en català: Violeta i A les 20h futbol (1980); novel·la: Prínceps (1985), i diversos llibres sobre la ciutat de Barcelona: Guía secreta de Barcelona (1974), La Barcelona viva (1980), L’Eixample (1982), Salons de Barcelona (1984), El Palau de la Música Catalana (1996), etc.
(Barcelona, 1943 – )
Assagista. Després d’estudiar a la Universitat de Barcelona es traslladà a Ginebra, on es llicencià en literatura francesa.
Ha publicat assaigs sobre Baudelaire, Mallarmé i la poesia catalana: Vida i obra de Màrius Torres (1968), El jo poètic de Carles Riba i Paul Valéry (1978), Lectures de Carles Riba i Màrius Torres (1993), entre d’altres.
(Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 1 gener 1891 – 17 maig 1982)
Poeta i assagista. D’entre les obres líriques, de tendència simbolista, hom pot citar Cançons al vent (1914), El dolç repòs (1927), Les absències (1936), El vas transparent (1961).
Com a assagista és autor de La nostra expansió literària (1919), Poesia i esnobisme (1954), Carta a una poetessa (1967), Tres poetes: Maragall, Alcover, Guasch (1970) i Experiències i reflexions entorn de la poesia (1976).
Dades dels Països Catalans 