(Aragó, segle XIII – Catalunya, segle XIII)
Comtessa d’Empúries. Sembla que era filla del comte Fernando Núñez de Lara, senyor de Lara i Castrogeriz i alferes major de Castella, i de la seva muller, Major.
Fou la segona muller del comte Ponç IV d’Empúries, vidu de la seva germana Beneta Fernández de Lara (Aragó, segle XII – Catalunya, segle XIII) Dama del casal del poderosos senyors d’Albarrasí. Fou la primera muller del comte Ponç IV d’Empúries.
(Móra de Rubiols, Aragó, 1450 – Valls, Alt Camp, 21 novembre 1511)
Eclesiàstic. Bisbe de Barcelona (1478-90) i arquebisbe de Tarragona (1490-1511).
Estigué vinculat al servei de Joan II el Sense Fe i de Ferran II de Catalunya com a ambaixador seu a Roma i accidentalment en altres estats italians fins al 1500, que entrà a la seva arxidiòcesi.
Fou capità de la guàrdia del palau durant el conclave que elegí Alexandre VI (1492). Aquest el nomenà posteriorment governador de Roma.
Fou desmembrada l’extensió de la seva província eclesiàstica amb l’erecció de l’arquebisbat de València (1492), al qual s’incorporaren com a sufragànies Cartagena i Mallorca.
Entre el 1498 i el 1499 l’impressor Rosembach li imprimí un breviari, un diürnal, un missal i un llibre d’himnes, per a l’església tarragonina.
Fou president de la generalitat per mort del titular, el canonge barceloní Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls, elegit el 1503.
Des del 1500 residí habitualment al monestir d’Escornalbou.
(Pomar de Cinca, Aragó, 11 novembre 1909 – 1985)
Pintor. De formació autodidàctica. Residí habitualment a Barcelona, on es donà a conèixer l’any 1945.
Les seves primeres obres són marcadament post-impressionistes, bé que aviat evolucionaren vers plantejaments expressionistes i, sobretot, coloristes.
Fou membre fundador del grup Lais i signant del Manifest negre (1949).
Les seves darreres obres tendeixen a simplificar al màxim qualsevol referència a elements concrets.
(Mallén, Aragó, segle XVI – Aranda de Duero, Castella, 1611)
Baró d’Erill, d’Orcau i d’Anglesola. Fill d’Alfons I d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Aragó-Gurrea.
Heretà de la seva mare les baronies de Rubinat i de Sant Antolí. Hagué de comprar-li al seu germà Francesc d’Erill la baronia d’Orcau (1584) i vendre-li la d’Anglesola (1597).
Fou gentilhome de Felip II i de Felip III. Actuà com a lloctinent del governador de Catalunya en la persecució de bandolers i en la lluita contra els francesos al Rosselló, d’on sembla que fou també governador (1597).
Al·legant aquests mèrits demanà el títol de comte de Conques (1596) i després el de marquès; obtingué el de comte d’Erill (1599). Ingressà a l’orde de Calatrava (1607).
Fou batlle general de Catalunya i lloctinent de capità general. Fortificà el Pallars i l’Urgell.
(Calataiud, Aragó, 25 juliol 1445 – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 2 juliol 1522)
(Enric d’Aragó i Pimentel) Fill d’Enric d’Aragó i de Caterina de Castella.
A les paus d’Agreda i d’Almazan (1454), on trobaven punt final les guerres entre Aragó i Castella, hom estipulava que aquesta es quedava el gran patrimoni de la branca aragonesa dels Trastàmara a canvi d’unes indemnitzacions en forma de pensió anual, 500.000 maravedisos l’any correspondrien a Enric.
Rebé el títol de comte d’Empúries. Es casà amb Guiomar de Portugal. Durant la guerra de Joan II contra el Principat fou partidari del primer. Les autoritats catalanes el declaraven enemic de la terra en 1462.
Tres anys després manava una ala de l’avantguarda joanista a la batalla de Calaf. En 1467 resultà ferit assetjant Roses, a les ordres de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic, i la reina Joana Enríquez.
En 1472-73, emparat pel marquès de Villena, tractà de convenir el seu matrimoni amb Joana de Castella, dita “la Beltraneja”, però triomfà al país veí la tendència pro-aragonesa basada a l’enllaç entre Isabel i Ferran, aquest cosí germà d’Enric. Els dos cosins, després d’un distanciament, es reconciliaren.
Ja regnant Ferran i consumada la unió de les dues corones, Enric fou nomenat lloctinent general al Principat (1481). Tractà amb mà dura els remences, que s’acabaren rebel·lant en una veritable guerra. Tot i el triomf final de les armes reials, Ferran aconsellà severament Enric perquè prengués amb els remences una actitud més diplomàtica.
D’altres fets sobresortints de la seva lloctinència foren: l’entrada de l’Inquisició a Barcelona (1487), el nomenament de consellers de la capital per designació reial (1490-91) i l’expulsió dels jueus (1492). Fou substituït com a lloctinent per Joan d’Aragó, comte de Ribagorça.
En 1516 restà vidu. En 1522 morí ell, deixant hereu principal el seu fill Alfons. Fou enterrat, com la seva muller, al monestir de Poblet.
Tot i haver-se format a Castella, l’infant Enric es vinculà totalment a la vida catalana, fins al punt que en el seu testament disposà que els seus descendents visquessin a Catalunya i que el comtat no fos “regit ni governat per castellans”.
(Saragossa, 23 juny 1807 – Tortosa, Baix Ebre, 1888)
Es destacà en l’organització de la defensa de Gandesa durant els repetits atacs que sofrí, per part de Cabrera i d’altres caps carlins, durant la Primera Guerra Carlina, i participà en diverses accions dels liberals al camp enemic, fets que li valgueren una gran popularitat.
(Graus, Aragó, 17 agost 1880 – Barcelona, 10 juliol 1940)
Escultor. Deixeble de l’escultor Josep Llimona, estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on s’establí després d’una llarga estada a Xile.
Destacat imatger, esculpí, entre altres obres, una imatge de Crist, un pas monumental de Jesús pres i lligat, encàrrec de la ciutat d’Osca, i la imatge de Sant Joan de Déu per a l’hospital d’aquest nom, de Barcelona.
També fou autor teatral: El pes de la raça (1922), La pubilla (1936).
Fou el pare de l’actriu Roser Coscolla i Ferrer.
(Puebla de Híjar, Terol, Aragó, 1923 – Barcelona, 6 febrer 2018)
Veterinari. El 1947 fou nomenat veterinari de l’escorxador de Barcelona, del qual fou director d’ençà del 1976.
Ha estat membre fundador del Seminari de Ciències Veterinàries de Barcelona (1951), de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya i president de l’Asociación Nacional de Veterinarios Titulares.
Fundà la revista “Pausa” (1968-76) i fou el responsable de la pàgina agrícola setmanal d’“El Correo Catalán” (1955-78).
S’ha dedicat intensament a la millora de les races porcines autòctones. Ha estat guardonat amb diferents distincions científiques.
És autor de diverses obres sobre porcinocultura i ha publicat nombrosos treballs sobre control sanitari de carns.
(Saragossa, Aragó, 9 agost 1933 – Barcelona, 23 juliol 1980)
Sociòleg i publicista. Militant catòlic i socialista, el 1970 ingressà a Bandera Roja i més endavant fou membre del comitè executiu del PSUC i del PCE. Alhora fou l’impulsor del moviment Cristians pel Socialisme (1973).
Fundador i director de la revista “Taula de canvi” (1976-80) i col·laborà en la direcció de diverses editorials catalanes.
Deixà una abundant obra, entre les quals destaquen: Per una estratègia sindical (1971), Fe en la Tierra (1975), Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia (1977) o Cuba, entre el silencio y la utopía (1979).
(Terol, Aragó, 17 octubre 1871 – París, França, 2 maig 1929)
Cineasta. Capdavanter del cinema a Barcelona on tingué un taller de trucatge.
Va fer grans aportacions tècniques: acoloriment manual dels films, pas de maneta, -que féu servir en Hotel Eléctrico (1905)-, transparència.
Se’l considera inventor de l’ús tècnico-dramàtic del travelling, que usà per primera vegada en La vie et la passion de Jésus-Christ, de Ferdinand Zecca, que perfeccionà en Cabiria, de Piero Fosco.
Va treballar als estudis Pathé i col·laborà amb Abel Gance.
Dades dels Països Catalans 