(València, 1596 – Terol, Aragó, 10 novembre 1646)
Pintor. Establert a Terol des del 1620. Rebé la influència de Francesc Ribalta i els valencians.
Les seves obres més importants són a Terol: el retaule de Santa Úrsula, a la catedral (1628), i de La Pietat a l’església de Sant Jaume.
Hom li atribueix una Pietat del Museo del Prado, considerada generalment com de l’escola de Francesc Ribalta.
(Pedrola, Aragó, 17 març 1525 – Saragossa, 20 abril 1581)
Noble i erudit. Fou comte de Ribagorça, duc de Luna i duc de Vilafermosa.
A més de diverses poesies i de la seva correspondència, deixà escrites, entre altres obres, unes Memorias históricas de los Condes de Aragón, Historia de los reyes, condes y obispos de Ribagorza, Gistau, Pallás…, Vida del conde de Luna don Lope y su hermano el arzobispo i Diálogos de medallas antiguas y de otros monumentos raros. Era conegut pel sobrenom d’El Filòsof Aragonès.
Es casà dues vegades, la primera, el 1541, amb Lluïsa de Borja i d’Aragó, germana de Francesc de Borja, anomenada la Santa Duquesa.
(Estella, Navarra, 24 maig 1907 – Saragossa, Aragó, 6 agost 1987)
Historiador. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1942). Especialista en història de Navarra i Aragó.
Entre la seva nombrosa bibliografia cal esmentar Documentos para el estudio de la reconquista y repoblación del valle del Ebro (1946-52) i la seva col·laboració a la Historia general de la humanidad, dirigida per Jaume Vicens i Vives (1960).
Tractà en molts dels seus treballs aspectes de la història de Catalunya. Des del 1945 publicà la revista “Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón”.
(Lleida, març 1384 – Saragossa, setembre 1388)
Fill de Joan I el Caçador i de la seva segona muller, Violant de Bar. Fou el segon infant de la parella. La seva padrina fou la reina Sibil·la de Fortià, muller de Pere III el Cerimoniós, encara regnant.
El seu caràcter malaltís causa gran alarma a la cort, ja que era l’únic fill mascle vivent de l’infant Joan. A la seva mort es replantejà el problema de la successió.
(Belmonte, Andalusia, 1601 – Tarassona, Aragó, 1658)
Escriptor i jesuïta. Fou vice-rector del col·legi dels jesuïtes de Tarragona (1642-44) i capellà de les tropes de Felip IV al setge de Lleida (1646).
Introspectiu i crític, pronuncià un sermó a València, on presentà una carta com arribada del mateix infern, fet que li valgué una forta amonestació dels superiors.
Berenguer Gisbert (Catalunya, segle XV) Metge. Era catedràtic de la Universitat de Lleida i metge del capítol lleidatà. Fou astròleg i alquimista. El 1464, regnant Pere IV de Catalunya, fou denunciat per heterodòxia.
Esteve Gisbert (València, segle XVII – Terol, Aragó, 1716) Religiós trinitari. Ocupà alts càrrecs eclesiàstics. Fou predicador de Carles II i de Felip V de Borbó. Escriví obres religioses en castellà i en llatí.
Gregori Gisbert (Alcoi, Alcoià, 1779 – Madrid, 1837) Prelat. Fou canonge de Sant Isidre i bisbe electe de Girona. Publicà algunes obres religioses.
Jaume Gisbert (País Valencià, segle XIV – segle XV) Cal·lígraf. En unió de l’il·luminador Domènec Crespí realitzà el bell còdex del Llibre del Consolat de Mar, de València (1407).
Llorenç Gisbert (Bèlgida, Vall d’Albaida, segle XVII – País Valencià, segle XVII) Frare dominicà. Professà el 1662. Fou prior dels convents de Llutxent, Alacant i València, i provincial d’Aragó. El 1690 publicà una biografia de santa Caterina de Siena.
Miquel Joan Gisbert (Tortosa, Baix Ebre, 1544 – Benifassà, Baix Maestrat, 1604) Prelat. Des del 1586 fou abat del monestir de Benifassà, del qual escriví uns Annals. Traduí al castellà la regla de sant Benet.
Pere Gisbert (Catalunya, 1215 – 1294) Frare trinitari. Fou capellà major del rei Pere II el Gran i provincial d’Aragó. Deixà escrites les obres Commentaria in Magistrum Sententiarum i Sermones de Beata Virgine Maria.
Ambrós Gallart (Catalunya, segle XVII – Barcelona, gener 1648) Noble. El 1641 es destacà a la batalla de Montjuïc contra l’exèrcit del marquès de Los Vélez, on resultà ferit. Pel seu heroisme rebé el nomenament vitalici de lloctinent del batlle general. Morí exercint el càrrec.
Antoni Gallart (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Geògraf. El 1813 enllestí un notable mapa del corregiment de Talarn, amb un estudi estadístic remarcable.
Cristòfol Gallart (Catalunya, segle XVI) Llatinista. Era catedràtic de la universitat de Barcelona, on gaudí de gran prestigi. Hi pronuncià el discurs inaugural de curs el 1580.
Joan Gallart (Catalunya, segle XVIII – Saragossa, Aragó, 1808) Ciutadà. Germà de Vicenç, amb el qual vivia a Saragossa, on fou un dels paisans que més es destacaren als setges francesos de 1808. Morí als darrers dies del segon, lluitant a la plaça de la Magdalena. Escrivia un diari dels setges, que es perdé.
Vicenç Gallart (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Ciutadà. Germà de Joan. Fou company d’aquest, i destacat com ell, a les dues defenses de Saragossa, el 1808. En sortí amb vida.
(Xàtiva, Costera, segle XV – Osca, Aragó, 1465)
Eclesiàstic, doctor en decrets i conseller reial. Canonge i sacrista de Barcelona.
Fou bisbe d’Osca i de Jaca (1458-65) per nomenament del papa Calixt III. Amb aquest càrrec assistí a les Corts de Fraga de 1460.
Fou membre de la comissió de tractadors d’aquesta assemblea, en les lluites de Joan II de Catalunya i Carles de Viana.
(Hostalric, Selva, 1864 – Saragossa, 1893)
Jesuïta i llatinista. És autor de diversos comentaris i versions castellanes d’obres de Ciceró, Virgili, Catul, Anacreont, Marcial i Sèneca.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1844 – Terol, Aragó, 1896)
Eclesiàstic. Fou canonge de Barcelona (1881). El 1894 fou consagrat bisbe de Terol, on impulsà obres benèfiques.
Publicà un Manual novísimo de piedad i una traducció del Kempis.
Dades dels Països Catalans 