(Barcelona, 22 juliol 1852 – Madrid, 15 novembre 1928)
Geògraf i advocat. A Madrid exercí el dret i fou catedràtic.
Col·laborà a diverses publicacions professionals i fou membre de corporacions doctes.
El 1905 fou vocal de la comissió que establí els límits entre l’Equador i el Perú.
Publicà diverses obres de geografia i història.
(Barcelona, 16 juny 1918 – 6 febrer 1995)
Escriptor i advocat. Es donà a conèixer amb Noviluni (1938) i La ciutat submergida (1947).
Va publicar també els reculls poètics Cants terrenals (1962, premi Carles Riba 1960), Joc de sirenes (1962) i Primera Notícia/Obra poètica I (1993).
(Tortosa, Baix Ebre, 16 agost 1897 – Madrid, 20 maig 1973)
Advocat, comerciant i polític. Fill de Josep Bau i Vergés. Obrí l’exportació d’oli al mercat sud-americà.
D’ideari tradicionalista, durant la Dictadura de Primo de Rivera fou alcalde de Tortosa. Diputat del Bloque Nacional (1933-36); reelegit el 1936, fou l’únic diputat català monàrquic, i es mostrà contrari a l’Estatut. Formà part de la Junta Tècnica de l’Estat a Burgos (1936-38).
A la immediata postguerra comprà la majoria de les accions del Banc de Tortosa i les vengué el 1950 al Banco Central.
Procurador en Corts i conseller nacional, fou nomenat president del Consell d’Estat (1965-73) i vicepresident del Consell del Regne (1970-73).
(Barcelona, 26 maig 1871 – 12 setembre 1944)
Advocat i polític. Membre del Partit Republicà Autonomista, fou primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona (1908) i alcalde accidental (1907-09). El 1913 fou elegit diputat provincial i intervingué en la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou vice-president.
Exiliat el 1926, l’any 1932 fou diputat al Parlament català per Granollers. fou posteriorment secretari de la Unió Federal Nacionalista Republicana.
Promogué les assegurances socials, la prevenció d’accidents i desde la presidència del Patronat de Previsió Social de Catalunya i Balears aconseguí l’obligatorietat del retir obrer i de l’assegurança per maternitat.
Fou president de la secció de legislació obrera del Primer Congrés Jurídic Català (1936), de la Junta de Museus, del Patronat d’Aprenents, de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i de l’Orfeó Català.
Fou generalment reconeguda la seva integritat política i administrativa, i la seva tasca fou molt important en la promoció cultural i la reforma interior de Barcelona. Cessà en tots els càrrecs l’any 1939.
Fou el pare d’Albert, Rafael i Joan Bastardas i Parera.
(Barcelona, segle XVII – 12 agost 1714)
Advocat. Fou catedràtic de la facultat de dret de la universitat de Barcelona.
En 1713-14 fou capità de la Coronela, Tingué una excel·lent actuació militar. Amb els seus homes participà al gran atac a la guàrdia de cavalleria del Llobregat, el 9 juny 1714. El 16 del mateix mes, durant un bescanvi de presoners, s’entrevistà amb l’almirall francès Ducasse.
El 12 d’agost següent prengué part a l’heroica defensa del baluard de Santa Clara, on la seva companyia es cobrí de glòria en un terrible combat a l’arma blanca. Bassons hi morí.
(Barcelona, 17 juny 1924 – 25 abril 2018)
Advocat i polític. Actiu promotor de la cultura catalana.
S’ha destacat especialment per l’impuls que donà a la modernització del dret civil català quan es féu càrrec de la conselleria de Justícia de la Generalitat (1982 i 1988).
(Barcelona, 1817 – Blanes, Selva, 1881)
Advocat i economista. Destacà a l’exercici de l’advocacia. Contribuí a l’establiment de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona.
Publicà escrits diversos de considerable interès. Presidí en dos períodes el Col·legi d’Advocats de Barcelona (1878-79 i 1880-81) i també l’Ateneu Català (1868).
Fou figura destacada dins el partit liberal. Guanyà fama de bon orador essent diputat a Corts. També ocupà els càrrecs de síndic de l’ajuntament de Barcelona i diputat provincial.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 20 octubre 1752 – 11 febrer 1824)
Advocat i agrònom. Doctorat a la Universitat de Cervera.
Ingressà a l’Acadèmia de Jurisprudència el 1781 i a l’Acadèmia de Ciències i Arts el 1786, on amb Josep Albert Navarro i Marià Oliveres formà un grup agrarista important. Admirador de Campomanes, promogué el conreu de la patata.
Entre els seus escrits destaquen les memòries que llegí a l’Acadèmia de Ciències: Sobre el estado actual de la Agricultura en Cataluña y medios de mejorarla 1787) i Observaciones a la memoria de Don Joseph Navarro sobre la plantación y cultivo de la viña (1802).
(Matadepera, Vallès Occidental, 21 febrer 1772 – Barcelona, 4 febrer 1850)
Advocat i polític. Es distingí durant la guerra del Francès prenent part activa en la Junta Superior del Principat de Catalunya reunida a Lleida (1808).
Aquest organisme el nomenà intendent de la província, membre de la comissió de finances i d’una comissió judicial que havia de substituir en les seves funcions l’audiència de Barcelona, aleshores sota domini francès.
Més tard, durant el trienni constitucional, fou ministre de la junta nacional del crèdit públic i ministre de finances en el segon govern d’aquell període, presidit per Eusebio Bardaxí (1821-22).
El 1834, com a sots-delegat de foment, exposà a l’ajuntament de Barcelona un informe sobre la creació de la Societat Econòmica d’Amics del País, la qual fou constituïda poc després.
(Barcelona, 3 agost 1840 – 2 novembre 1905)
Advocat i escriptor. Dedicat a la crítica literària, molts dels seus escrits es publicaren a la revista “La Renaixença”. Fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el 1875, i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Entre les seves obres, a part el gran nombre d’articles que publicà, cal fer esment de la traducció al català de l’Oda als trobadors catalans (1861), de F. Mistral, i al castellà dels poemes d’Horaci, Mireio (1868) de F. Mistral , i Lohengrin (1882), de Wagner.
Afiliat al partit conservador, fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1875-77).
Dades dels Països Catalans 