(Begur, Baix Empordà, segle XVIII – Barcelona, segle XIX)
Advocat. Durant la Guerra del Francès s’uní al sometent d’ajut a Girona i contribuí a organitzar-hi un cos d’exèrcit de reserva.
En 1821-23 fou síndic de l’ajuntament de Barcelona; com a tal tractà amb el mariscal Moncey de la capitulació de Barcelona davant les tropes franceses.
Exiliat, en retornar fou nomenat promotor fiscal de l’audiència de Barcelona.
(Barcelona, 25 novembre 1848 – Blanes, Selva, 1928)
Advocat, economista i polític. Fill de Josep Antoni Elias i d’Aloy, i germà d’Antoni.
Milità en el partit conservador i fou diputat provincial, diputat a Corts i senador per Tarragona (1914).
Fundà a Barcelona el diari “La Protección Nacional”, dedicat a la defensa de les mesures proteccionistes per a la indústria catalana.
Entre les seves obres destaquen Puertos francos: puertos de Marsella, Génova i Barcelona (1901), La crisis en España y sus remedios (1904), Apostolado y propaganda de las Asociaciones y Sindicatos agrícolas (1912) i Informe social agrario (1925).
També fou germà seu Ramon Elias i de Molins (Barcelona, 1 juny 1853 – 27 octubre 1914) Metge. És autor d’obres mèdiques.
(Arenys de Mar, Maresme, 17 abril 1817 – Barcelona, 24 novembre 1881)
Advocat. Fundador de la nova Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona (1840) i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Escriví nombroses obres jurídiques i un Atlas geográfico, histórico y estadístico de España.
Fou el pare d’Antoni, Josep i Ramon Elias i de Molins.
(Barcelona, 1894 – 1950)
Advocat, orador i polític. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Eudald, Francesc i Raimon.
Membre d’Acció Catalana i, posteriorment, del Partit Catalanista Republicà, formà part del comitè consultiu d’aquest; fou regidor de l’ajuntament de Barcelona i, en 1934-36, tinent d’alcalde.
Ocupà diversos càrrecs en el Col·legi d’Advocats i tingué una intervenció destacada en el Congrés Jurídic Català del maig de 1936.
És autor, amb Elies Rogent, d’una Bibliografia de les impressions lul·lianes (1927).
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Polític i advocat. Pertanyia al Consell de Cent i a la categoria de ciutadans honrats de la capital. Per aquesta darrera condició assistí a les sessions del Braç Reial o popular durant la Junta de Braços reunida a Barcelona (1713). En aquesta avinentesa fou un dels més eloqüents a proclamar la necessitat de continuar resistint contra Felip V de Borbó.
Resultà elegit per a les Juntes del govern provisional. Presidí la de Mitjans. Actuà amb gran zel. Li foren concedits en 1714, amb caràcter més aviat honorífic, els graus militars de sergent major (20 juliol) i de coronel (30 juliol). Assistí a les reunions principals del govern, fins a la fi del setge.
Amb Jacint Oliver, i en companyia del coronel Joan Francesc Ferrer, fou l’encarregat de negociar la laboriosa capitulació de Barcelona amb el duc de Berwick.
Els borbònics li confiscaren els béns, que produïen la renda anual ínfima de 4 lliures.
(Barcelona, 23 novembre 1802 – 2 març 1863)
Polític, financer i advocat.
El 1835 fou batlle major de Barcelona, nomenat per la Junta Auxiliar Consultiva, i posteriorment, com a dirigent del partit progressista, fou diputat a corts (1841) i ministre de governació (1843).
El 1853 deixà el progressisme per ésser ministre d’hisenda (setembre 1853-juliol 1854) en el govern del moderat comte de San Luis.
La seva pretensió d’aconseguir l’anticipació en la recaptació fiscal el féu molt impopular, i hagué d’exiliar-se arran de la revolució de juliol de 1854.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1891)
Advocat i polític. D’idees republicanes avançades, publicà El obrero político. Catecismo de doctrina política… al alcance de la clase trabajadora (1869), Idea práctica de la federación (1870) i alguns manuals de comerç, com Pago de las letras de cambio (1874).
Ocupà diversos càrrecs públics.
(Barcelona, 1780 – 1841)
Advocat i erudit. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1803), a la qual llegà els set volums manuscrits del seu recull antològic Parnàs català, amb poesies d’autors dels segles XVII i XVIII, moltes d’inèdites, com les de Jaume Sala i Guàrdia.
Féu també treballs sobre numismàtica.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 20 abril 1799 – Barcelona, 13 agost 1880)
Advocat i polític liberal. El 1836 fou deportat a les Canàries, arran del contracop reaccionari que, dirigit pel general Espoz y Mina, destituí la junta liberal de Barcelona.
Tornat a la ciutat, fou regidor de l’ajuntament i afavorí els moviments progressistes (1837). El 1843 era element actiu de les iniciatives que provocaren la caiguda d’Espartero.
Fou president de la Junta Suprema de Govern de la província de Barcelona, dominada finalment pel govern de Madrid després de llançar 13.000 bombes sobre la ciutat.
(Terrassa, Vallès Occidental, 18 febrer 1845 – 21 maig 1904)
Músic i advocat. Exercí l’advocacia a Barcelona. Abandonà la professió per seguir la seva vocació musical.
Destacà com a director d’orquestra. El 1882 actuà a València i ho féu repetidament a Barcelona.
Dades dels Països Catalans 