(Terrassa, Vallès Occidental, 20 juny 1924 – 16 maig 2016)
Publicista. Especialitzat en la figura de Jacint Verdaguer.
Conreà també el dibuix i la pintura. En aquest aspecte ha excel·lit en la creació d’ex-libris.
(Barcelona, 26 gener 1927 – 26 agost 2016)
Oftalmòleg. Fill d’Ignasi Barraquer i Barraquer i germà de Josep Ignasi.
Catedràtic de cirurgia ocular de la Universitat Autònoma de Barcelona, director executiu de l’Institut Universitari Barraquer, director de la Clínica Barraquer i fundador del primer Banc d’Ulls d’Espanya i d’Europa continental (1962).
El 1958 va descobrir una tècnica d’extracció de la cataracta que va revolucionar la cirurgia del moment (zonulòlisi enzimàtica).
Les seves constants aportacions científiques en el camp del transplantament de còrnia, així com en l’implant de lents intraoculars, són reconegudes internacionalment.
(Guissona, Segarra, 12 setembre 1926 – 12 agost 2016)
Músic. Inicià a la vila natal els estudis musicals, que continuà al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona. Adoptà el trombó de vares i de pistons com a instruments principals.
Fou solista de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu (1953) i de l’Orquestra Municipal de Barcelona (1958), i professor de trombó de vares, trombó de pistons, bombardí i tuba al Conservatori de Barcelona (1961-91).
És autor de mètodes de trombó i d’altres instruments de vent, utilitzats en diversos conservatoris de l’estat espanyol (Escuela moderna de trombón de varas, Método completo para trombón de pistones, bombardino, tuba y demás saxhorns bajos, Flixibilidad, Escalas y arpegios).
Autor de diverses composicions (Romanza sin palabras, Capricho, Solo de concurso, Impromptu, Coral, etc), ha dirigit la Banda Municipal de Barcelona i orquestres de cambra en produccions per a la televisió.
El 1969 col·laborà amb Duke Ellington en el concert que aquest féu a Santa Maria del Mar.
Dirigí i interpretà com a solista l’enregistrament de Nocturn musical (1970).
(Girona, 29 juny 1932 – 22 agost 2016)
Periodista i advocat. Un dels fundadors de “Presència”, en fou director del 1968 al 1980.
Col·laborador en diverses publicacions i corresponsal del diari “Tele/eXprés”, durant deu anys, director del Centre d’Informació de la Cambra de Comerç i Indústria, president de l’Associació de la Premsa i membre de la Comissió Jurídico Assessora de la Generalitat.
Ha publicat La Devesa, paradís perdut (1980), Protagonistes de la història econòmica gironina (1981), Girona ara i sempre (1982) i, juntament amb J.M. Casero, Girona grisa i negra (1972).
(Barcelona, 10 juny 1936 – Madrid, 15 novembre 2016)
Operador cinematogràfic. Es féu notar particularment en el curtmetratge Cercles (1967), de Ricard Bofill, en Dante no es únicamente severo (1967), de Jacint Esteva i Joaquim Jordà, i Cada vez que… (1968), de Carles Duran.
Després de crear una llum pròpia per als films de l’Escola de Barcelona i de passar un llarg període dedicat a la publicitat, ha esdevingut un dels directors de fotografia del cinema espanyol més importants.
Entre els seus treballs més destacats hi ha Hablemos esta noche (1982) de P. Miró, Fanny Pelopaja (1984), Tiempo de silencio (1986) i Si te dicen que caí (1989) de V. Aranda, Padre nuestro (1985) i Diario de invierno (1988) de F. Regueiro, Sé infiel y no mires con quién (1985) i El año de las luces (1986) de F. Trueba, Dragon Rapide (1986) de J. Camino, Esquilache (1988) de J. Molina, Cómo ser mujer y no morir en el intento (1991) d’A. Belén, etc.
(Barcelona, 18 octubre 1937 – 10 maig 2016)
Historiador i polític. Professor mercantil, com a historiador s’ha especialitzat en el CADCI i el moviment obrer català en relació amb la qüestió nacional, i ha publicat, entre altres obres, Layret 1880-1920 (1971), El primer primer de maig a Catalunya (1972), La vaga de l’Harry Walker de Barcelona (1972, sota el pseudònim Joan Font), Simó Piera; perfil d’un sindicalista (1973), La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) (1977), a més de col·laborar assíduament a “El Correo Catalán” i altres periòdics. És també l’autor dels assaigs Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989) i El fil roig (1994).
Col·laborador de Josep Pallach i afiliat al Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament; s’integrà breument al Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE (1978); passà després a Convergència Democràtica, i fou sots-director general d’Acció Cívica de la Generalitat (1982-84) i diputat al congrés (1982-85). Fou conseller de Cultura de la Generalitat entre 1985 i 1988.
(Amsterdam, Holanda, 25 abril 1947 – Barcelona, 24 març 2016)
Futbolista i entrenador de futbol. Un dels millors jugadors de futbol de tots els temps, començà a jugar amb l’Ajax d’Amsterdam, equip amb el qual guanyà la Copa d’Europa (1971, 1972 i 1973). Proclamat el millor jugador europeu (1971, 1973 i 1974), el 1973 fitxà pel Futbol Club Barcelona, que l’any següent es proclamà campió de lliga.
Després d’una estada professional als EUA tornà a l’Ajax i el 1988 passà al Futbol Club Barcelona com a entrenador de l’equip de futbol fins al 1996. En aquesta etapa l’equip va aconseguir quatre lligues (1991, 1992, 1993 i 1994), una Copa d’Europa (1992), una Recopa d’Europa (1989), una Copa d’Espanya (1990), i una Supercopa (1991).
(Catalunya, 17 novembre 1974 – 8 juliol 2016 )
(CDC) Partit polític. Sorgit de la fusió del Grup d’Acció al servei de Catalunya, i el grup cristià Acció, que el novembre de 1974 havien format una organització política. Membre de l’Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, després de formar la coalició Pacte Democràtic per Catalunya (amb Esquerra Democràtica de Catalunya de R. Trias i Fargas, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i Front Nacional de Catalunya) en les eleccions del 1977, integrà al seu si EDC (1978) i Unió de Centre de Catalunya (1981) i formà des del 1978, amb Unió Democràtica de Catalunya, la coalició Convergència i Unió (CiU).
Arrelada a les comarques i amb una bona base en les capes mitjanes urbanes, CDC es convertí en un partit centrista i reformista d’àmplia representativitat. Esdevingué la força majoritària del Parlament de Catalunya després dels triomfs en les eleccions autònomiques del 1980 i, sobretot, amb un caràcter populista i interclassista, en les del 1984. Així, el seu màxim líder i secretari general, Jordi Pujol i Soley, llavors secretari general de CDC, fou elegit (1980) president de la Generalitat. Els èxits successius de la coalició CiU han mantingut Pujol en el govern,
En les del 2010 aconseguí una àmplia majoria i Artur Mas fou nomenat president de la Generalitat. El 1989 Pujol substituí R. Trias i Fargas en la presidència del partit, mentre que Miquel Roca en fou secretari general fins al 1996, en què fou substituït per Pere Esteve.
L’any 2016 passà a denominar-se Partit Demòcrata Català.
(Barcelona, 23 abril 1924 – 22 agost 2016)
Filòleg i polític. Estudià la literatura catalana dels segles XVIII i XIX, la cultura catalana a Sardenya i la història social de la llengua. Dirigí la Gran Enciclopèdia Catalana (1965-71). Membre de la Secció Filològica de l’IEC i director de l’Oficina d’Onomàstica (1991), membre fundador (1976) i president (1992) de l’Associazione Italiana di Studi Catalani i també de l’Associació Internacional de Llengua i Literatures Catalanes, de la qual fou elegit vice-president (1991).
De clara trajectòria nacionalista i d’esquerres, participà en les grans iniciatives unitàries de l’oposició antifranquista (Taula Rodona, Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat i fou un membre destacat de l’Assemblea de Catalunya). Impulsor del moviment Nacionalistes d’Esquerra (1979), integrat en l’agrupació electoral d’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, que presidí (1987) i de la qual se separà (1992) en acostar-se a l’ERC, partit del qual fou president des de novembre de 1996.
És autor del treball titulat Un aspecte de la influència llatina medieval en la prosa catalana: les oracions interoracionals en Antoni Canals (1950), escrit en col·laboració amb Hortènsia Curell; també són importants els seus treballs sobre la literatura menorquina del segle XVIII. Dedicat a la crítica teatral, ha col·laborat a “Serra d’Or”, i ha publicat l’assaig L’obra dramàtica de Josep Maria de Sagarra (1964), com a pròleg de l’edició de les obres completes d’aquest autor. Ha preparat i prologat l’edició de part de l’obra de Rois de Corella. Amb Francesco Maconi ha tingut cura de l’edició Els catalans a Sardenya (1985), recull de textos històrics.
(Barcelona, 8 febrer 1920 – Berga, Berguedà, 18 març 2016)
Eclesiàstic i escriptor. Fou professor del seminari de Solsona i vicari episcopal en aquesta diòcesi. Va ser capellà de Santa Maria de Queralt (Berga) fins al 1993.
Com a escriptor ha treballat sobre la vida i l’obra de diversos personatges. Col·laborà a “Serra d’Or” i i dirigí la Col·lecció Blanquerna d’Edicions 62 i col·laborà regularment al diari “Avui”.
Ha publicat Francesca (1967), Pregàries al vent (1978, recull dels seus articles), Paràbola dels retorns (1980), Sant Benet, mil cinc-cents anys (1982), Sant Francesc (1982), Vent sense paraules (1982), Ai, Francesc, si aneu a les Valls d’Andorra (1982), Mossèn Tronxo (1990), Homenatge a Queralt (1993), Retrat d’una vida (1993), entre d’altres.
Dades dels Països Catalans 