Arxiu d'etiquetes: 1994

Arxiu Històric de Protocols de Barcelona

2 Respostes

(Barcelona, 1994 – )

(AHPB)  Arxiu constituït pels manuals, els llibres notarials i els protocols de més de vint-i-cinc anys del districte notarial de Barcelona i que forma part de l’Arxiu General de Protocols del Col·legi de Notaris de Barcelona.

Es el principal arxiu notarial de l’estat per l’antiguitat i la qualitat dels seus fons i es pot comparar al de Gènova, el més important d’Europa.

El fons està constituït per registres notarials centenaris de Barcelona (4 volums del segle XIII, 1.181 del XIV, 3.948 del XV, 7.360 del XVI, 8.888 del XVII, 5.668 del XVIII i 11.549 del XIX).

Disposa d’una biblioteca auxiliar especialitzada en història de Catalunya i de Barcelona.

Enllaç web:  Arxiu Històric de Protocols de Barcelona

Aragó i Cabañas, Lluís Maria

Deixa un comentari

(Santa Coloma de Farners, Selva, 1922 – Barcelona, 1994)

Pintor i arquitecte. Conreà una pintura figurativa que pot ésser classificada com d’un constructivisme líric.

Les seves visions de paisatges són ordenades, geometritzades, simplificades i acolorides segons un sentit d’harmonia i d’equilibri.

És autor de la versió catalana dels Quatre quartets de T.S. Eliot (1965).

Iquino, Ignasi Ferrés i

1 Resposta

(Valls, Alt Camp, 25 octubre 1910 – Barcelona, 29 abril 1994)

Director i productor de cinema. Inicià la seva activitat amb El crimen del Expreso de Andalucía (1934). D’aleshores ençà dirigí prop d’un centenar de llargmetratges, entre els quals Brigada criminal (1950), El Judas (1952) -primer film estrenat en català a la postguerra-, Fuego en la sangre (1953).

La seva tècnica, derivada del cinema nord-americà dels anys 1930, ha fet escola i ha caracteritzat fins a un cert punt un cinema comercial barceloní. Aprofitant els èxits comercials i els beneficis de la seva pròpia productora ha desenvolupat una prolífica filmografia basada en l’explotació més fàcil de la denúncia social i la sexualitat.

Algunes pel·lícules seves han estat premiades pel Sindicat de l’Espectacle com Cabeza de hierro (1943), Una sombra en la ventana (1944), El obstáculo (1945), Aquel viejo molino (1946), Noche sin cielo (1947). Ha obtingut també d’altres premis com el de la crítica estrangera i el premi especial de direcció al Festival de Granollers de 1961 per Juventud a la intemperie.

Giralt i Miracle, Ricard

1 Resposta

(Barcelona, 1911 – 26 novembre 1994)

Creador gràfic, dissenyador i impressor. Es formà amb el seu pare i a Llotja. Des dels anys 1930 es va dedicar a la creació de cartells, cobertes i sobrecobertes de llibres i edicions de bibliòfil. Durant molt de temps fou director artístic de Seix i Barral. Impulsà el trànsit entre el darrer noucentisme i el disseny gràfic contemporani.

El 1947 fundà Filograf, Institut d’Art Gràfic, on creà alfabets (entre ells el Gaudí, guardonat el 1962 amb el Delta d’Or), marques, plaquetes, calidoscopis, etc, compaginant magistralment tradició i innovació i on es realitzaren les diverses revistes del grup Dau al Set. El 1954 va crear l’editorial PEN.

Entre d’altres premis va rebre el Ciutat de Barcelona (1982), la Creu de Sant Jordi (1986), el Graphic Design Escellence Awards (1989), el Premio Nacional de Diseño (1991) i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1992).

Garcia-Nieto i París, Joan Nepomucè

Deixa un comentari

(Barcelona, 9 juliol 1929 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 23 juliol 1994)

Sociòleg i jesuïta. Nascut en el si d’una família burgesa fundadora de la Banca Riva i Garcia, ingressà en la Companyia de Jesús i s’especialitzà en estudis socials.

Compaginà les seves tasques d’investigació i de docència amb el ministeri pastoral en una parròquia obrera de Cornellà de Llobregat i també amb una intensa activitat política i sindical.

Intervingué en la creació de les Comissions Obreres del Baix Llobregat, milità en el Partit Socialista Unificat de Catalunya i, juntament amb Alfons Carles Comín, fundà Cristians pel Socialisme.

Els darrers anys de la seva vida, els dedicà a la fundació Utopia, creada per a difondre el seu projecte d’una nova societat.

Figueras i Bassols, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 18 desembre 1928 – 30 març 1994)

Empresari i polític. Inicialment es dedicà al sector immobiliari i, més tard, a diverses branques econòmiques.

El 1966 creà el Centre d’Estudis d’Història Contemporània. Promogué el partit liberal Acció Democràtica (1976) i la Lliga Liberal de Catalunya (1977).

Entre 1979-91 fou president de la Cambra de Comerç de Barcelona, del Consell de Cambres Oficials de Comerç de Catalunya, i, fins el 1986, del Consejo Superior de Cámaras de Comercio de España.

Fou el primer president de l’Assemblea de Cambres de Comerç de la Mediterrània, i fins el 1987, de la Fira Internacional de Mostres de Barcelona.

És autor de ¿Qué es el capitalismo? (1976), Catalunya com a exemple (1977) i Del capital al capitalismo (1980).

Ecomuseu de les Valls d’Àneu

Deixa un comentari

(Pallars Sobirà, 1994 – )

Institució museística. Oberta al públic a la vall d’Àneu. S’integra en una nova concepció museològica i museogràfica segons la qual el museu no es reclou en un edifici sinó que abasta tot un territori, de tal manera que se vertebra a partir de diferents centres patrimonials repartits per indrets de la zona.

El seu objectiu és incidir en el desenvolupament econòmic i social de la vall d’Àneu mitjançant la recerca, la conservació i la difusió del patrimoni integral.

Actualment disposa d’una seu principal a la casa Gassia d’Esterri d’Àneu, i diverses extensions: la serradora hidràulica d’Alós d’Isil, el conjunt monumental de Son, el monestir benedictí de Sant Pere del Burgal, a Escaló, i la central hidroelèctrica de Sant Maurici d’Espot.

Enllaç web: Ecomuseu de les Valls d’Àneu

Diario de Barcelona

90 Respostes

(Barcelona, 1 octubre 1792 – 28 gener 1994)

Diari del matí. Representant de la burgesia del segle XIX, durant l’ocupació napoleònica esdevingué el diari oficial del govern francès, el qual el féu publicar conjuntament en català i francès. El 1814 s’en féu càrrec Antoni Brusi i Mirabent -a partir d’aquell moment es conegué popularment amb el nom d’“El Brusi” i inicià una etapa de plenitud, lligat a la Renaixença, especialment sota la direcció de Mañé i Flaquer.

Començà la davallada a començament del segle XX, i, tot i una revifalla experimentada els anys quaranta i cinquanta, desaparegué el 1984. De 1987 a 1994, un grup editorial i financer, al qual l’ajuntament de Barcelona -que en té la titularitat- en cedí la capçalera, el tornà a publicar fins que desaparegué per donar pas al “Nou Diari”, de vida efímera.

Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana

2 Respostes

(Barcelona, 18 març 1981 – Catalunya, 1994)

Moviment de mobilització cívica en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana, format per diverses entitats i persones de rellevància, a partir d’una Assemblea celebrada al Paranimf de la Universitat de Barcelona.

Després de l’èxit assolit en la magna concentració al camp del F.C. Barcelona amb el lema “Som una nació” (24 juny 1981) i arran de la manifestació a Barcelona contra la LOAPA (14 març 1982), la Crida sofrí l’abandó d’elements moderats (29 juny 1983) i passà a realitzar campanyes al carrer en defensa de l’ús públic del català.

El 1993 es va auto-dissoldre en considerar acomplerts els seus objectius inicials de mobilització popular. Molts dels seus dirigents passaren a Esquerra Republicana de Catalunya.

Capell i Hernández, Josep

Deixa un comentari

(Almacelles, Segrià, 3 novembre 1914 – Barcelona, 15 agost 1994)

Pianista i compositor. Inicià els estudis de música als sis anys. Als quinze es traslladà a Mollerussa i seguint els consells del seu mestre Felicià Valls, de Lleida, es matriculà al Conservatori del Liceu de Barcelona. Des del 1930 fins al 1951, que es traslladà definitivament a Barcelona, realitzà una important tasca en l’àmbit de la música ballable, fundant diverses orquestres i com a instrumentista, arranjador i compositor. S’incorporà a la cobla orquestra Barcelona com a trombonista, pianista i director.

Com a compositor cal destacar els nombrosos guardons obtinguts en concursos musicals, entre els quals destaquen sengles primers premis en el concurs “Joaquim Serra” de RNE (1982 i 1984), per les seves sardanes Amor meu i Impetuosa. També assolí una gran popularitat entre els sardanistes amb títols com ara La meva saltirona o Sardanes a Mollerussa.