Arxiu d'etiquetes: 1991

Marès i Deulovol, Frederic

8 Respostes

(Portbou, Alt Empordà, 18 setembre 1893 – Barcelona, 16 agost 1991)

Escultor, col·leccionista i erudit. Estudià a l’Escola de Llotja i practicà al taller d’Eusebi Arnau. Fou pensionat a París, Brussel·les i Itàlia.

És autor de nombroses escultures, realitzades per a llocs públics i privats de Barcelona (diversos grups de la plaça de Catalunya, monuments a l’escenògraf Soler i Rovirosa i a Francesc Layret, retrat de Aureli Capmany, etc), d’altres ciutats de l’estat espanyol, com Maó, Saragossa i Eivissa, i de l’estranger (monument a Salvador Brau, a Puerto Rico), així com de nombrosos retrats.

Aquestes obres tenen les característiques típiques de l’academicisme de la primera meitat del segle XX. Fou molt important la tasca que portà a terme en la reconstrucció de les estàtues jacents del panteó del monestir de Poblet (1946), molt deteriorades des del 1835, i destacà també com a encunyador de medalles.

Com a col·leccionista, realitzà la meritòria labor de recuperació d’objectes d’art, que, centralitzats en una institució que en porta el seu nom (Museu Frederic Marès), cedí a la ciutat de Barcelona; el museu guarda, entre altres peces, una riquíssima sèrie de talles medievals policromades.

Fou professor (1914), catedràtic (1943) i director (1946-64) de l’Escola de Belles Arts, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi des del 1960 i acadèmic de San Fernando.

Publicà Dos siglos de enseñanza artística en el Principado (1964), Port de la Selva. Notas históricas (1972) i Informes sobre los monumentos catalanes (1984).

Garsaball i Torrents, Pau

4 Respostes

(Granollers, Vallès Oriental, 19 abril 1920 – Barcelona, 8 desembre 1991)

Actor, empresari i director teatral. Estudià a l’Escola del Teatre de Barcelona. Incorporat de molt jove a l’escena catalana, va protagonitzar una llarga llista d’obres del repertori català. Estrenà obres de J.M. de Sagarra, Bala perduda (1950), de Lluís Elias, etc. El 1963, es va fer càrrec durant uns anys de l’empresa del Teatre Romea. El 1964 estrenà En Baldiri de la costa, amb èxit comercial.

El 1970 va esdevenir empresari del Teatre CAPSA, des d’on va impulsar una renovació de l’escena catalana i va aconseguir un gran èxit amb El retaule del flautista de Jordi Teixidor (temporada 1971-72), obra que també va protagonitzar. El 1983 interpretà El cafè de la marina de J.M. de Sagarra i el 1984 l’Auca del senyor Esteve de S. Rusiñol.

Va intervenir en nombrosos films, com La ciutat cremada (1976), La verdad sobre el caso Savolta (1978), Companys, procés a Catalunya (1979) i Viatge a la darrera estació (1981-82). També ha actuat a la televisió catalana en obres com Hamlet, L’apotecari d’Olot, El secret, etc. El 1990 li va ésser atorgat el Premi Nacional d’Interpretació Teatral.

Ferrater i Móra, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 30 octubre 1912 – 30 gener 1991)

Filòsof i assagista. Fou deixeble de Joaquim Xirau a la Universitat de Barcelona, i publicà ja Cóctel de verdad el 1935. Exiliat el 1939, fou professor a Santiago de Xile primer i als EUA després.

Ultra el grandiós Diccionario de la Filosofía (Mèxic 1941), amb constants reedicions, publicà nombroses obres sobre diversos aspectes filosòfics: història de la filosofia, lògica matemàtica, filosofia del llenguatge, ètica. etc, com, per exemple: Les formes de la vida catalana (1944), Cuatro visiones de la historia universal (Buenos Aires 1945), El llibre del sentit (Xile, 1948), El hombre en la encrucijada (Buenos Aires 1952), La ironía, la muerte y la admiración (Santiago de Xile 1952), Lógica matemática (1955), Una mica de tot (1961), El ser y la muerte (1962), La filosofia en el món d’avui (1965), El ser y el sentido (1967), La filosofia actual (1969), Indagaciones sobre el lenguaje (1970) Las palabras y los hombres (1972), Ética aplicada (1981).

Escriví també novel·les Claudia, mi Claudia (1982), i narracions Voltaire en Nueva York (1985), fins i tot realitzà algun film de cinema amateur.

Instal·lat als EUA, donà una interpretació d’aspectes fonamentals de la idiosincràsia dels Països Catalans, on sovint feia estades: Les formes de la vida catalana (Santiago de Xile 1944), El llibre del sentit (Santiago de Xile 1948) i Tres mundos: Cataluña, España, Europa (Buenos Aires 1963).

El 1985 va rebre el premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats.

Espasa, Casa Editorial

10 Respostes

(Barcelona, 1860 – 1991)

Empresa editora. Creada pels germans Josep i Pau Espasa i Anguera amb el nom d’Espasa Germans. El 1879 Pau es retirà del negoci, i el 1881 s’associà amb Manuel Salvat i l’empresa rebé el nom d’Espasa i Companyia.

Edità, entre altres obres, el Diccionari de la llengua catalana, d’Antoni de Bofarull i d’Adolf Blanch. S’ha especialitzat en obres en diversos volums i en fascicles de diversos tipus. Amb més de vuitanta volums, ha editat la famosa Enciclopedia Espasa universal ilustrada europeo-americana, iniciada el 1905, que continua publicant apèndixs bianuals.

Es fusionà amb l’editorial Calpe (1925) i publicà la popular “Colección Austral” (fundada el 1937), i d’altres col·leccions de narrativa i assaig. El 1991 s’integrà a l’editorial Planeta.

Escola Universitària Politècnica del Baix Llobregat

Deixa un comentari

(Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1991 – )

(EUPBL)  Escola superior. Fundada dins de la Universitat Politècnica de Catalunya, per a impartir la titulació d’enginyeria tècnica en sistemes de telecomunicació. Traslladat a Castelldefels un cop acabada la construcció del nou campus. Ha estat un centre pilot a l’estat espanyol en la reforma de plans d’estudis i de mètodes docents.

El seu primer director, Xavier Bara, rebé l’any 1996, la medalla Jaume Vicens i Vives de la Generalitat de Catalunya, com a premi per la qualitat de l’ensenyament arran de les innovacions docents adoptades a l’escola, que s’estengueren a d’altres universitats d’arreu de l’estat.

A inicis del segle XXI passà a denominar-se Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aereoespacial de Castelldefels (EETAC).

Cardona i Florit, Maria Àngels

Deixa un comentari

(Ferreries, Menorca, 8 octubre 1940 – Barcelona, 24 desembre 1991)

Botànica. Es llicencià en ciències biològiques per la Universitat de Barcelona el 1963, i obtingué el grau de doctora per la mateixa universitat el 1972 amb la tesi Funcionalisme i ecologia d’algunes comunitats vegetals barcelonines, amb la qual guanyà el premi Pius Font i Quer de l’IEC (1972). Fou professora de botànica a la facultat de biologia de la Universitat de Barcelona (1963-85), després passà a treballar a la facultat de ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, on el 1986 guanyà per concurs oposició la càtedra de biologia vegetal, que ocupà fins a la seva mort.

El 1972, amb el Laboratori de Citogenètica de la universitat de Marsella, començà a dedicar-se a la cariosistemàtica vegetal, disciplina de la qual fou pionera a la península Ibèrica. Autoritat eminent en citobiogeografia, dedicà molts esforços a l’estudi dels endemismes insulars, especialment de les Illes Balears. Treballà sobre diversos gèneres de cariofil·làcies, rubiàcies, poàcies i fabàcies.

És autora de més d’una cinquantena de publicacions de diverses revistes i també col·laborà en la redacció de l’Enciclopèdia de Menorca (1988). Fou membre de diverses societats i comissions nacionals i internacionals.

Capmany i Farnés, Maria Aurèlia

6 Respostes

(Barcelona, 3 agost 1918 – 2 octubre 1991)

Escriptora i política. Filla d’Aureli Capmany i Farrés.

Conreà la novel·la psicològica amb influències de la novel·lística anglesa. Es donà a conèixer amb El cel no és transparent, que guanyà el premi Joanot Martorell (1948); seguiren L’altra ciutat (1955), Betúlia (1956), El gust de la pols (1962), La pluja als vidres (1963), Un lloc entre els morts (1968, premi Sant Jordi), Feliçment, ja sóc una dona (1970), Lo color més blau (1982), entre d’altres novel·les.

Autora també d’obres teatrals: Tu i l’hipòcrita (1960), Vent de garbí i una mica de por (1965), L’ombra de l’escorpì (1971) i Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1971), en col·laboració amb Xavier Romeu.

Són deguts també a ella els assaigs sobre feminisme: La dona a Catalunya (1966), El feminisme a Catalunya (1973), El comportamiento amoroso de la mujer (1974), Dona, doneta, donota (1975) i Antifèmina (1978).

Va publicar també llibres d’història i reportatge, amb intenció política: Pedra de toc (1971), Pedra de toc-2 (1974) i Cartes impertinents (1971), i narracions per a adolescents: Quim-Quima (1971) i El malefici de la reina d’Hongria (1982).

Fou presidenta del Pen Club Català del 1979 al 1983, i regidora de cultura de l’ajuntament de Barcelona.

Barcelona Dragons

Deixa un comentari

(Barcelona, 1991 – )

Equip de futbol americà. Es creà per participar en la primera edició de la Lliga Mundial, competició creada per la lliga de futbol americà dels Estats Units (NFL) amb equips d’Europa i dels mateixos EUA.

Després de dues edicions (1991 i 1992) i davant del fracàs de públic als Estats Units, la lliga se suspengué durant tres anys. El 1995 reaparegué la competició, però aquest cop amb equips exclusivament europeus.

El 1996 els Barcelona Dragons guanyaven la World Bowl, el títol de la competició. La seu dels Barcelona Dragons és l’Estadi Olímpic de Montjuïc.