(Palma de Mallorca, 13 juny 1939 – 1996)
Diari en castellà. Aparegut a la fi de la guerra civil. Sorgit de la fusió d’“El Día” amb l’organ d’expressió falangista, ha esdevingut el diari de més difusió a Mallorca.
El 1996 es catalanitzà i passà a ésser el Diari de Balears.
(València, 1934 – 1939)
(AIDC) Associació que nasqué com a filial de l’AEAR (Association d’Écrivains et Artistes Révolutionnaires). Primerament rebé el nom de Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris (UEAP).
Integrada per escriptors i artistes com Josep Renau, Pla i Beltran i Max Aub, entre d’altres, publicà la revista “Nueva Cultura” i, posteriorment, els “Cuadernos de Nueva Cultura”. La UEAP es convertí definitivament en l’Aliança, i aglutinà un nombrós nucli d’escriptors i artistes.
Ja en plena guerra civil de 1936-39, accentuà les seves tendències d’afavorir el desenvolupament de la cultura catalana al País Valencià.
(València, 1930 – 1939)
Organització política. Fundada com a prolongació de la Dreta Regional Valenciana. Les dues entitats tenien el domicili social al mateix edifici, i l’activitat pública de l’Agrupació fou inexistent.
El sector més valencianista de la societat, s’escindí el 1933 per tal de fundar l’Acció Nacionalista Valenciana.
(València, 1923 – 1939)
Partit polític. Fou creat ja iniciada la Dictadura de Primo de Rivera, per iniciativa de la Unió Gremial de València amb la finalitat de defensar els interessos econòmics de València.
La Unió Gremial convocà una assemblea a la qual acudiren una sèrie d’entitats, entre altres, la Cambra de Comerç de València, la Federació Patronal i Lo Rat Penat. A partir d’aquesta assemblea fou creada Acción Valenciana.
Aquesta entitat lliurà un document al general Primo de Rivera on era demanada la creació d’un organisme supraprovincial. Aquesta iniciativa es materialitzà en l’avantprojecte d’estatut de la Mancomunitat Valenciana, aprovat per la diputació provincial de València el febrer de 1924.
El canvi d’orientació de la política de la Dictadura (supressió de la Mancomunitat de Catalunya) i el manifest desinterès de la burgesia valenciana impossibilitaren l’efectivitat d’aquest avantprojecte.
(les Coves de Vinromà, Plana Alta, 12 desembre 1868 – Madrid, 15 maig 1939)
Metge i pintor. Estudià medicina a Barcelona. Fou catedràtic a la facultat de Madrid. Fundà la “Revista de Especialidades Médicas”.
Publicà diversos treballs sobre la seva especialitat, l’otorrinolaringologia, que il·lustrava ell mateix.
Com a pintor es formà a l’Escola de Belles Arts barcelonina i a París. Fou paisatgista molt notable. Obtingué diversos premis.
(Barcelona, 1881 – segle XX)
Família d’artistes i escriptors. Integrada pels germans:
Mateu Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1881 – Amèrica Central ?, després 1939) Escultor. Fill de pare castellà i mare tortosina. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i treballà un quant temps a París. Fou molt amic de Picasso. Visqué a Madrid i a Andalusia i freqüentà Els Quatre Gats, juntament amb el seu germà Àngel.
Àngel Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1882 – setembre 1937) Bohemi típic, àlies Patas. Personatge central del món picassià de l’època barcelonina, freqüentà el grup artístic d’Els Quatre Gats. Durant la guerra civil del 1936-39 esdevingué comissari artístic i morí atropellat.
Wenceslau Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1889 – Buenos Aires, Argentina, segle XX) Narrador i publicista. Es traslladà de ben jove a Buenos Aires, on aplegà algunes de les seves narracions en castellà, evocadores de la Barcelona del començament del segle XX, amb el títol de Drina, Marta y Ernestina.
Lluís Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1894 – 1965) Escultor.
(Catalunya, 31 juliol 1936 – 1939)
Nom que prengué el govern de la Generalitat de Catalunya en iniciar la nova col·laboració amb els anarquistes i per imposició d’aquests.
(Barcelona, 1881 – 1939)
Escultor. Fill de Faust Baratta i Rossi. Deixeble de l’Escola de Llotja, estudià amb una beca a París, i quan tornà continuà la professió i el taller del pare.
Treballà en marbre, bronze, vori i també conreà la joieria. És autor d’una font del parc de Montjuïc.
Fou el pare de Faust Baratta i Ruiz (Barcelona, 1921 – 1960) Dramaturg. Autodidacte, escriví primer en castellà i, més tard, féu conèixer en català La presó sense reixes (1954), Camí d’esperança (1957) i A reveure, papà (1958).
(Igualada, Anoia, 1863 – 1939)
Associació. Fundada per Marià Ferrer, que significà un moviment de renovació pedagògica.
A més a més, esdevingué, amb gent de tots els estaments socials, el primer centre cultural i recreatiu de la ciutat.
(Xàtiva, Costera, 23 gener 1866 – Barcelona, 13 desembre 1939)
Arqueòleg. Conservador dels museus d’art i arqueologia i del palau reial del Parc a Barcelona.
Col·laborà a les excavacions d’Empúries amb Puig i Cadafalch i publicà un treball a l’“Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans” (1913-14) sobre aquestes excavacions.
Dades dels Països Catalans 