Arxiu d'etiquetes: 1934

Llimona i Bruguera, Josep

24 Respostes

(Barcelona, 8 abril 1864 – 27 febrer 1934)

Escultor. Format a l’Escola de Llotja i al taller dels germans Vallmitjana. El 1880 guanyà la pensió Fortuny i anà a Roma, on va rebre la influència de l’escultura renaixentista florentina.

El seu estil es caracteritza per un idealisme naturalista i pel gust del pintoresquisme. Les primeres obres, encara acadèmiques, retraten una sèrie de personatges típics i històrics del país, com l’estàtua eqüestre de Berenguer el Gran, modelada a Roma (1888), i Modèstia (1891).

llimona2

Després el seu estil derivà cap a un modelatge més esfumat, de característiques plenament modernistes, influït per Rodin i Meunier: La primera comunió (1897), de gran tendresa religiosa, Desconsol (1907-17) o Joventut (1913), són exemples característics de la seva obra. Sabé combinar la tendresa i la força física, com en la figura de l’Estudiant, en el monument al doctor Robert, o en l’estàtua eqüestre de Sant Jordi, a Montjuïc.

A l’idealisme naturalista típic del modernisme, la seva obra aporta una nota de tendresa i la creació de tipus nous (l’heroi víctima, la dona intel·ligent i misteriosa, etc).

Durant molt de temps fou president de la Junta de Museus de Barcelona. Fou el primer a rebre la medalla d’Or de la ciutat de Barcelona (1932).

Fou el pare de Maria, Rafael i Lluís Llimona i Benet.

Izard i Llorens, Miquel

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 octubre 1934 – 16 gener 2024)

Historiador. Doctor en història per la Universitat de Barcelona, també va estudiar a París (1960-61). La seva llarga dedicació universitària l’ha dut successivament a les facultats d’història de la Universitat de Barcelona (1961-65), la Universidad de Los Andes (Mérida, Veneçuela, 1968-70), la Universitat Autònoma de Barcelona (1970-75) i, novament, a la de Barcelona on, des del 1975, fou titular del departament d’Història d’Amèrica.

Ha combinat el seu treball universitari amb el de recerca i s’ha especialitzat, d’altra banda, en la revolució industrial a Catalunya, tema sobre el qual ha publicat els llibres La revolución industrial en España: expansión de la industria algodonera catalana, 1832-1861 (1968, tesi doctoral), Revolució industrial i obrerisme. Les Tres Classes del Vapor a Catalunya (1869-1913) (1970), Esclavos y negreros (1975), El segle XIX. Burgesos i proletaris (1978) i Manufactureros, industriales y revolucionarios (1979).

Sobre la història d’Amèrica, ha publicat els llibres Series estadísticas para la historia de Venezuela (1970), El miedo a la revolución. La lucha por la libertad en Venezuela (1777-1830) (1979) i Tierra firme. Historia de Colombia y Venezuela (1987).

Ha publicat, a més, nombrosos estudis i articles sobre ambdues qüestions, ha col·laborat en diferents obres de divulgació i ha participat en diverses revistes d’història, entre les quals “L’Avenç”, de la qual fou membre assessor.

Granados i Duran, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 maig 1934 – )

Polític. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, treballà com a assessor comercial i visqué dos anys a Estocolm com a delegat de diverses indústries tèxtils.

Fou un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya. Del 1976 al 1978, i sota la presidència d’Agustí Montal, fou secretari general del Futbol Club Barcelona, càrrec des del qual impulsà el començament de les transmissions radiofòniques en català dels partits de futbol.

Fou director general de Patrimoni Escrit i Documental de la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1981 i 1984. El 1983 fou nomenat membre del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), ens públic del qual fou nomenat director general el 1984. Romangué en el càrrec fins al gener de 1995. Posteriorment, creà la Fundació per a la Ràdio i la Televisió Locals de Catalunya.

González i Alba, Manuel

3 Respostes

(Valls, Alt Camp, 27 agost 1894 – Barcelona, 7 octubre 1934)

Polític. Estudià a Marsella, però en esclatar la Primera Guerra Mundial es veié obligat a tornar a Barcelona. Fou acusat de col·laboració en el cop de mà de Prats de Molló i fou empresonat.

Ingressà al Bloc Obrer i Camperol i fundà l’editorial Arc de Berà, que publicà obres de caràcter socialista. Treballà en qüestions filològiques com a deixeble de Pompeu Fabra.

Ingressà al Partit Català Proletari i durant els Fets del 6 d’octubre de 1934 fou ferit al local del CADCI i morí poc després.

Giner i de San Julián, Salvador

1 Resposta

(Barcelona, 10 febrer 1934 – 19 octubre 2019)

Sociòleg. Doctor en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona (1975) i doctor en sociologia per la universitat de Chicago (1968), ha estat professor de les universitat de Puerto Rico, de Reading i de Lancester (ambdues britàniques) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (1958-59 i 1964-65).

Fou el primer president de l’Associació Catalana de Sociologia (1978-81) i membre del comitè executiu de l’associació Internacional de Sociologia, des del 1983.

Els seus treballs tracten principalment sobre la problemàtica del conflicte social i el canvi a les societats industrials. Entre les seves obres cal esmentar: La societat de masses (1961), Historia del pensamiento social (1967), Sociología (1968), Comtemporary Europe: Class, Status and Power (1970), Mass Society (1976), Contemporary Europe: Social Structures and Cultural Patterns (1971), La estructura social de Cataluña (1980-84), Comunió, domini, innovació (1985), Religión y sociedad en España (1994), Carta sobre la democracía (1996), etc.

Gargallo i Catalán, Pau

14 Respostes

(Maella, Matarranya, 5 gener 1881 – Reus, Baix Camp, 28 desembre 1934)

Escultor. Germà de Francesc. Freqüentà els ambients modernistes de Barcelona i la taverna Els Quatre Gats i participà en l’ambient literari i artístic del moment.

A partir de 1903 entrà en contacte a París amb l’avantguarda artística europea. D’aquesta època són els seus treballs al Teatre Principal de Terrassa i, a Barcelona, a l’Hospital de Sant Pau, al Palau de la Música Catalana i al Teatre del Bosc.

Impressionat per les propostes i les realitzacions del cubisme, la seva obra començà a reflectir una tensió entre un cert classicisme i una reestructuració de volums, mentre experimentava amb noves tècniques.

De les seves obres es destaquen especialment Noia de Casp (1919), El virtuós (1920), Bou basc (1930), Ballarina espanyola (1931), Marc Chagall (1932), El profeta (1933), etc.

Formosa i Torres, Feliu

1 Resposta

(Sabadell, Vallès Occidental, 10 setembre 1934 – )

Escriptor i director escènic. Es llicencià en lletres. Fundador dels grups Teatre Independent Català i Gil Vicente, i promotor i difusor dels corrents del teatre d’avantguarda internacional. Cal destacar-ne diversos muntatges, com L’encens i la carn (1965), sobre texts dels segles XV i XVI.

Ha publicat diverses antologies de poesia alemanya de combat A la paret, escrit amb guix (1967, amb Artur Quintana), un llibre teòric sobre el teatre (Per una acció teatral, 1971), llibres de poesia, de caire realista i existencial, Albes breus a les mans (1973) i Llibre de meditacions (1973), un volum del seu diari (El present vulnerable, 1980) i el llibre de literatura infantil Les nits del llamp (1996). També ha destacat com a traductor, de l’alemany, de F. Kafka, B. Brecht, P. Weiss o P. Handke. El 1998 va ser guardonat amb el premi d’Honor de l’Institut del Teatre.

Farnés i Badó, Sebastià

Deixa un comentari

(Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 15 juliol 1854 – Barcelona, 5 gener 1934)

Advocat, taquígraf i escriptor. Dins el corrent de la Renaixença fundà “L’Arc de Sant Martí” (1884-91), setmanari catalanista publicat al poble de Sant Martí de Provençals, del qual fou redactor, i col·laborà al “Diari Català”, “La Renaixença”, “La Veu de Catalunya” i “Lo Pensament Català”, entre altres.

Com a folklorista, publicà només una part del seu material: Narracions populars catalanes i Paremiologia comparada (1913). Com a bibliotecari del Foment del Treball Nacional, fou el qui primer aplicà a Espanya el sistema decimal de Brussel·les. Fou taquígraf oficial a l’Exposició Universal del 1888. Cal remarcar la seva ponència Reivindicació del llenguatge a les escoles primàries, un dels primers documents sobre la totalització del llenguatge català a les escoles.

Deixeble de Josep Balari i Jovany, fundador i animador de l’Institut Taquigràfic, fou autor del Diccionario según el método Garriga, Taquigrafía castellana i Taquigrafia catalana. De la seva obra literària cal tenir en compte Rondalles i La borda (novel·la de tema social). Formà part de l’equip dels fundadors de l’Orfeó Català, la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista.

Carner i Romeu, Jaume

8 Respostes

(el Vendrell, Baix Penedès, 22 febrer 1867 – Barcelona, 26 setembre 1934)

Advocat i polític. Doctor en dret, exercí d’advocat a Barcelona.

Destacat nacionalista, fou vice-president del Centre Nacional Català (1899), elegit regidor per Barcelona (1901), fou un dels dirigents de la Lliga Regionalista, representant de l’ala republicana i més esquerrana; se’n separà el 1904, degut a l’actitud dretana que prenia, i fou un dels fundadors del setmanari “El Poble Català” i del nou partit, que també dirigí, el Centre Nacionalista Republicà (CNR) (1906-09), que agrupà fonamentalment la petita burgesia, substituït (1910) per la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Regidor i diputat pel Vendrell (1907-15) dins la coalició de Solidaritat Catalana.

El fracàs de la UNFR (1916) el féu retirar de la política i dedicar-se a l’advocacia i la indústria. El 1914 participà, encara, en el pacte de Sant Gervasi i en el Congrés de la Democràcia Catalana. Tornà a la vida política (1931) amb la República; diputat a les corts constituents per ERC, participà en la redacció de l’Estatut de Núria i fou elegit president de la Diputació Provincial de Catalunya. Azaña l’incorporà al seu segon gabinet com a ministre de finances (1931-33), on s’ocupà del plantejament de la reforma tributària i preparà el primer pressupost de la República. Malalt de càncer, dimití del càrrec i morí al cap de poc temps.

És autor d’Orientacions polítiques i socials del Centre Nacionalista Republicà (1907) i Els catalans i el comerç modern (1919).

Cardona i Castro, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 setembre 1934 – Stuttgart, Alemanya, 2 juliol 2014)

Físic. Llicenciat a Barcelona el 1955. Amplià estudis als EUA, on el 1959 obtingué el doctorat, a Harvard, i fou catedràtic de la Brown University de Providence (Rhode Island) del 1964 al 1971. Dedicat a la investigació de la física de l’estat sòlid, fou, des d’aquest darrer any, director del Max Planck Institut für Festkörperforschang, a Stuttgart. Fou fellow de l’American Physical Society i del consell directiu de la Deutsche Physikalische Gesellschaft.

Ha publicat nombrosos treballs i llibres, entre els quals destaquen Modulation Spectroscopy i Light Scattering in Solids. La seva especialitat és la física dels semiconductors, sobre la qual ha publicat més de 400 treballs. Ha rebut la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya (1983) i el premi F. Isakson de la American Physical Society (1984), i és doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona i la de Madrid (1985).