(Sabadell, Vallès Occidental, 1852 – 30 gener 1934)
(o de Badia) Poetessa. De família benestant, escriví poesia de caire molt tradicional: Lais (1879), Ramell de semprevives (1891), Redempció (1913) i Rosari antic (1926), entre altres reculls.
Fou una activa propagandista de la participació de la dona en el moviment catalanista.
(Barcelona, 1928 – 1934)
Publicació anual. Òrgan de l’Oficina Romànica de la Biblioteca Balmes de Barcelona.
A part dels treballs literaris i lingüístics -entre els quals destaca un “suplement català al Diccionari Romànic-Etimològic” de Meyer Lübke i un estudi sobre la flexió verbal dels dialectes catalans- publicava recensions i bibliografia de la llengua i la literatura catalanes.
(Barcelona, 1870 – 1934)
Pintor i escenògraf. Fou deixeble de Llotja i de Lluís Graner.
Començà essent pintor de cavallet, però associat amb l’escenògraf Ramon Batlle pels volts del 1910, s’incorporà totalment a l’escenografia, en la qual ambdós amics tingueren grans èxits. Separat de Batlle el 1931, tornà al cavaller.
El Museu d’Art Modern de Barcelona conserva obres seves.
(Guissona, Segarra, 1934 – )
Veterinari. L’any 1959 fundà la Cooperativa Agropecuària de Guissona, la qual, sota la seva direcció, ha esdevingut la cooperativa més gran de l’estat espanyol.
(Barcelona, 23 febrer 1934 – Torremolinos, Andalusia, 16 gener 2011)
Compositor. Fill d’August Algueró i Algueró. Estudià al Conservatori de Barcelona.
Com el seu pare, va compondre gran nombre d’obres de música lleugera, moltes d’elles de gran èxit, cantades per artistes molt coneguts dels anys 1960 i 1970.
A partir del 1951 va començar a compondre música per a bandes sonores de pel·lícules (més d’un centenar).
El 1961 es va casar amb l’artista Carmen Sevilla.
(la Garriga, Vallès Oriental, 4 novembre 1934 – Cochabamba, Bolívia, 20 gener 2023)
Antropòleg. Germà de Núria. Jesuïta, de molt jove es traslladà a Bolívia i Equador, i hi aprengué el quètxua i l’aymarà.
Format als EUA, on presentà la tesi Los mil rostros del quechua. sociolingüística de Cochabamba (1974), s’ha dedicat a l’estudi de la població índia boliviana.
Entre altres obres, ha publicat El futuro de los idiomas oprimidos (1974), Idiomas, escuelas y ràdios en Bolivia (1975), Achacachi: medio siglo de lucha campesina (1979), ¿Bodas de plata o Réquiem por una Reforma Agraria? (1979).
(Badalona, Barcelonès, 1934 – )
Empresa constituïda en forma de societat anònima, per a l’explotació d’indústries en què l’aigua sigui l’element principal i indispensable.
El novembre de 1966 el capital que tenia subscrit era de 66,6 milions de pessetes.
És una filial de la Societat General d’Aigües de Barcelona i forneix aigua a 17 municipis al voltant de Badalona.
(Barcelona, 16 febrer 1862 – Sitges, Garraf, 20 gener 1934)
Promotor artístic, enginyer i pintor. Durant la seva estada a París va conèixer els pintors Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Zuloaga, i descobrí la seva vocació artística, pictòrica i literària. Passà un quant temps als EUA (1893-94).
Amb el pintor Ramon Casas fundà les revistes “Pèl & Ploma” i “Forma”. Adoptà una actitud d’eclèctica modernitat que defensà alguns noms joves, entre els quals el de l’encara desconegut Pablo Picasso.
Exercí la direcció artística de l’Enciclopedia Espasa, on féu una importantíssima tasca de recopilació d’informació sobre artistes catalans mai no biografiats encara fins aleshores, amb un criteri gairebé exhaustiu. Dirigí la construcció de Maricel (Sitges).
Membre de la penya de l’Hotel Colom, a Barcelona, fou un dels assessors artístics de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, on la seva intervenció més destacada és el Poble Espanyol (Barcelona).
Publicà llibres i opuscles, com Five Essays on the Art of Ignacio Zuloaga (Nova York 1909), Joseph de Ribera “L’Espanyolet” (1908), Domenikos Theotokopulos “El Greco” (1928?) i La Manufactura Nacional de Alfombras y Tapices de Madrid (1932).
Donà nom al fill de la seva amiga de París Suzanne Valadon, que esdevingué el famós pintor francès Maurice Utrillo.
Hi ha obra pictòrica seva a El Cau Ferrat de Sitges i al Museu d’Art Modern de Barcelona.
Fou el pare de l’escriptor Miquel Utrillo i Vidal.
(Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 10 juliol 1870 – Barcelona, 1 octubre 1934)
(Pere Campreciós i Bosch) Religiós, crític i pensador. Ordenat el 1893, fou nomenat provincial dels caputxins d’Aragó i Catalunya. Dirigí inicialment la Fundació Bíblica Catalana.
Fou fundador i director de les revistes “Estudis Franciscans” i “Critèrion” (1925), i col·laborador d’altres publicacions. Ha deixat una nombrosa producció literària, tant en llibres com en articles doctrinals.
Estudis remarcables són: Sant Francesc de Sales: estudi, esperit i màximes (1904), Semblances. En Maragall, el cardenal Vives i Tutó, el bisbe Torras i Bages (1916), Nostra Senyora de la Mercè (1920), estudi de psicologia etnicoreligiosa de Catalunya, El Pare Nostre (1921-23), veritable monument de doctrina apologètica, i Recomencem i aprofitem-nos (1921), entre molts d’altres.
(Gràcia, Barcelona, 12 novembre 1852 – Sitges, Garraf, 31 gener 1934)
Pintor. Després dels seus estudis a l’Escola de Llotja marxà a Itàlia, on residí del 1874 al 1886. Abandonà els quadres de gènere, que substituí per la tendència naturalista.
Fou un dels artistes que “descobrí” Sitges i ajudà a convertir aquesta ciutat en un gran centre artístic del postimpressionisme.
Fou un pintor molt apreciat en el retrat, i realitzà nombrosos paisatges de remarcable lluminositat. És un dels autors dels plafons decoratius del saló de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1928).
Entre les seves obres cal esmentar La fugida a Egipte, La plaça de Sant Marc a Venècia i La Verema. Fou distingit amb nombrosos premis, com una primera medalla a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888.
