Arxiu d'etiquetes: 1927

Arnalot, Manuel J.

1 Resposta

(Barcelona, 1927 – 1993)

(Manuel Jiménez i Arnalot)  Dibuixant. De formació autodidacta. Col·laborà durant alguns anys a la premsa infantil. Desenvolupà posteriorment una activitat remarcable com a cartellista.

Obtingué el segon premi per al cartell anunciador de les Festes de la Mercè de Barcelona de 1958 i el primer en 1959. També en 1960, i per votació pública, guanyà el primer premi per un cartell anunciant el Parc Zoològic barceloní.

Fou il·lustrador de contes infantils, bona part dels quals han estat editats per ell mateix i han aconseguit un gran èxit. L’esmentat any 1960 li foren atorgats a Madrid dos premis “Lazarillo”, corresponents al millor il·lustrador i al millor editor d’obres per a infants.

Arc de Barà, Les Edicions de l’

2 Respostes

(Valls, Alt Camp, 1927 – Barcelona, vers 1936)

Editorial creada per Manuel González Alba. Començà les seves activitats amb la publicació d’obres literàries.

El 1929 passà a Barcelona i s’especialitzà en literatura política d’orientació esquerrana amb les col·leccions “Biblioteca d’Estudis Socials i Polítics” i “Petita Col·lecció d’Opuscles”.

Ha editat el Manifest del Partit Comunista (1930), amb pròleg de Serra i Moret, El comunisme i la qüestió nacional i colonial (1930), recull de texts de Lenin, Stalin i Bukharin amb pròleg de Jordi Arquer, la Crítica del programa de Gotha (1936) de Marx i altres obres de Lenin, Plekhanov, Gor’kij, i de Carrasco i Formiguera i Carner i Ribalta.

Patrocinà i distribuí el setmanari socialista “Front” (1930).

Arbés, Marcel·lí

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental o Jaca, Aragó, segle XIX – Nova York, EUA, 5 novembre 1927)

“Marceline”  Pallasso. Havia obtingut grans èxits, especialment a Estats Units, on fou considerat el millor pallasso del món.

Ha estat dit que alguns dels seus recursos còmics, com el bastó característic que duia per a actuar, podien haver inspirat a Charles Chaplin la seva creació de “Charlot”.

Es va suïcidar en la més absoluta ruïna.

André, Marius

Deixa un comentari

(Santa Cecília de les Vinhas, França, 5 juny 1868 – París, França, 12 setembre 1927)

Escriptor i traductor. Va traduïr Santiago Rusiñol i Ramon Llull. Col·laborà a “La Veu de Catalunya”.

Escriví diversos assaigs: La Catalogne et les germanophiles, Le bienhereux Raymond Lulle (1900), La fin de l’empire espagnol d’Amèrica (1922).

Almirall i Forasté, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 juliol 1855 – 28 setembre 1927)

Periodista i editor. Col·laborà a “La Renaixença” i a “La Llumanera de Nova York”.

Les seves afeccions teatrals el portaren a reunir una important col·lecció de peces escèniques en llengua catalana, avui a la Biblioteca de Catalunya.

Albet i Vila, Montserrat

1 Resposta

(Barcelona, 22 abril 1927 – 10 abril 2013)

Musicòloga. Inicià els seus estudis musicals amb Blanca Selva (piano) i Joan Massià (música de cambra) i rebé orientació musicològica d’Higini Anglès, Josep M. Llorens i Bernard Röwenstrunck.

albetHa publicat nombrosos articles a les principals revistes del país, i és autora de La música contemporània (1974), de Bibliografia de la “festa” o “Misteri d’Elig” (1975, amb la col·laboració de Roger Alier) i de Mil anys de música catalana (1991).

Cofundadora de la Societat Catalana de Musicologia, fou directora (1983-92) del Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya.

Ha dut a terme una tasca important de divulgació i assessorament musical.

Virgili i Rodon, Carmina

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 juny 1927 – 21 novembre 2014)

Geòloga i estratígrafa. Llicenciada en ciències naturals (1948) es doctorà a la Universitat de Barcelona (1956).

Professora a la facultat de ciències (1649-63) ha estat investigadora del CSIC. L’any 1963 obtingué la càtedra d’estratigrafia de la universitat d’Oviedo i posteriorment la de la universitat de Madrid.

Deixebla de Solé i Sabaris, aviat s’especialitzà en sedimentologia i estratigrafia, concretament del Triàsic i del Permià.

Cal destacar l’estudi El Triásico de los Catalánides (1958). I, entre les publicacions, cal destacar els articles de síntesi referents especialment al Triàsic ibèric.

Ha estat degana de la facultat madrilenya i membre fundadora del Grupo Español de Sedimentología i del Grup del Mesozoic. Féu una estada com a professora associada a la universitat d’Estrasburg (1973-74).

Ha estat vicepresidenta de la Societé Géologique de France (1974) i corresponent de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona.

Pin i Soler, Josep

5 Respostes

(Tarragona, 11 maig 1842 – 31 gener 1927)

Escriptor. Pel fet d’haver pres part en la Nit de Sant Daniel (1865) a Madrid, hagué d’exiliar-se; va viure a Marsella, on féu amistat amb els felibres, sobretot amb Mistral, Aubanel, Mathieu, Lientaud. Gairebé desconegut, l’aparició l’any 1887 de la novel·la La família dels Garrigues el convertí en la figura literària del moment.

Tornà a la Península i s’establí a Barcelona. Publicà dues novel·les més, Jaume (1888) i Níobe (1889), en què, juntament amb la primera, descriu la història de tres generacions. La seva obra novelística quedà incorporada dins la primera etapa del naturalisme català.

El contacte amb un grup d’autors teatrals, entre els quals hi havia Guimerà, l’impulsà a escriure per al teatre, i produí unes comèdies que oscil·len entre les de tipus naturalista, com La sirena, i les de tipus costumista de saló com La tia Tecleta i Sogra i nora (1890).

En el període comprès entre el 1892 i el 1917 abandonà completament la novel·la i la literatura dramàtica, i es dedicà a escriure els tres volums titulats Vària (1903-06), en què exposà amb visió romàntica els coneixements i les experiències dels seus viatges, i Orient (1910).

La preocupació que sentia per la cultura del país el portà a emprendre la publicació d’una “Biblioteca d’Humanitats”, col·lecció d’obres de filosofia, literatura i erudició artística, de la qual sobresurten les seves traduccions d’Elogi de la follia (1910) d’Erasme, La utopia (1912) de T. More i El príncep (1920) de Maquiavel. També formen part d’aquesta col·lecció els Sonets d’uns i dels altres (1904), on va inserir poemes dels escriptors universals més representatius.

Fou un dels destacats enemics de les normes de Fabra, que mai no emprà.

Maristany i Oliver, Pere Guerau

1 Resposta

(el Masnou, Maresme, 12 gener 1863 – Barcelona, 23 juliol 1927)

Industrial i mecenes. Es doctorà en ciències exactes i físico-químiques. Dedicat a l’exportació de vi, obrí un gran mercat per als vins catalans a l’Amèrica del Sud. Contribuí a la fundació de les escoles municipals i del Casino del Masnou.

Patrocinà l’edició de Las estatuas de Barcelona (1903), de B. Bassegoda i Amigó, la fundació de la càtedra Pere Grau, dels Estudis Universitaris Catalans, i el monument del segon misteri del rosari, de Montserrat (1903). Alfons XIII el creà comte de Lavern (1911).

Recollí una bona col·lecció d’autògrafs de Verdaguer i col·laborà a l’adquisició de l’anomenat Cançoner de Saragossa, que cedí a la Biblioteca de Catalunya.

García Sánchez, Cipriano

Deixa un comentari

(Manzanares de la Mancha, Castella, 26 setembre 1927 – Castelldefels, Baix Llobregat, 22 maig 1995)

Sindicalista i polític. Conegut com el Cipri. El 1951 emigrà a Catalunya, i s’instal·là a Terrassa. Els seus primers contactes amb el PSUC, en la clandestinitat, tingueren lloc el 1954, i aviat passà a formar part de la direcció local. El 1957 fou detingut per preparar el Primer de Maig, per conservar propaganda clandestina del PSUC i intentar reestructurar aquesta formació; fou empresonat i sortí en llibertat el 1959. El 1960 fou condemnat a 8 anys de presó -dels quals n’hi estigué quatre- per haver organitzat accions de protesta per la detenció de Jordi Pujol arran de les reivindicacions al Palau de la Música.

Quan sortí de la presó, al juliol de 1964, es tornà a reincorporar al PSUC com a responsable de Terrassa i participà en la creació de CCOO-CONC a Catalunya i al Vallès Occidental. Des del 1965 formà part del comitè central i de l’executiu del PSUC i impulsà la seva reorganització en la clandestinitat.

Diputat a les corts pel PSUC en els períodes 1977-79 i 1979-82, fou diputat al Parlament de Catalunya (1984-88) i el 1991 encapçalà la candidatura d’Iniciativa per Catalunya a l’alcaldia de Castelldefels. Després de la seva mort, la CONC creà la Fundació Cipriano García, en defensa dels drets dels treballadors i les llibertats nacionals de Catalunya.