(Barcelona, 1921 – 19 agost 2003)
Pintor. Format a l’Escola de Llotja i a l’Escola Massana, es presentà per primer cop el 1948 a Barcelona, on ha exposat diverses vegades.
Becat pel govern francès, residí 4 anys a París, i després passà pels EUA, on ha exposat a Nova Orleans i a Nova York.
Resident a Barcelona des del 1960, la seva obra partí del paisatgisme urbà, de tensió expressionista, i s’ha anat apropant a un surrealisme líric.
Signa sempre Garcia-Llort.
(Gra, Segarra, 1921 – Lleida ?, 13 setembre 1987)
Religiós jesuïta. Féu estudis de filosofia i teologia a Sant Cugat del Vallès.
Durant alguns anys fou professor al noviciat de l’orde establert a Raïmat, prop d’Alpicat (Segrià). Col·laborà a la revista lleidatana “Labor”.
Pronuncià bon nombre de conferències i tingué una intensa activitat als cercles religiosos de Lleida, que acabà ocasionant-li una topada que produí el seu allunyament de la diòcesi (1966).
És un dels autors del llibre col·lectiu Lleida, problema i realitat (1967).
(Barcelona, 7 gener 1921 – París, França, 4 març 2012)
Pintora, gravadora de vidre i escriptora. Estudià a l’Escola Massana.
Ha publicat dos reculls poètics, el segon dels quals és el titulat Hores infinites (1950).
(Reus, Baix Camp, 17 octubre 1921 – Madrid, 26 juny 1989)
Empresari i polític. Lluità a la guerra civil de 1936-39 amb el terç de requetès.
Es llicencià en dret i regentà un important negoci familiar d’oli.
Entre altres càrrecs, durant el franquisme fou procurador a corts, conseller del regne i ministre de comerç (1969-73).
(Barcelona, 2 març 1921 – )
Entitat. Fundada com a unió dels foments de la sardana dels districtes II i III. L’activitat a la via pública fou intensa durant la Dictadura i fins el 1936.
Publicà alguns llibres sota l’epígraf Biblioteca La sardana i un butlletí mensual.
Amb la paralització de les seves activitats durant la guerra civil i la postguerra, a partir del 1946 tornà a funcionar amb altres noms i de forma semi-clandestina, fins al novembre de 1982 en que recuperà el seu històric nom.
(Barcelona, 1921 – segle XX)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, ciutat on es presentà individualment el 1951.
Conreà especialment la natura morta, amb una extraordinària minuciositat en el detall, que donà a la seva pintura un ambient que recorda sovint el del realisme màgic.
(Barcelona, 19 febrer 1921 – 22 desembre 1988)
Arqueòleg. Estudiós de l’arqueologia clàssica catalana, ha dedicat els seus esforços a l’arqueologia submarina, de la qual fou un dels pioners a Catalunya.
Ha fet prospeccions i excavat nombroses restes de naus romanes esfonsades, principalment a la Costa Brava i és autor de diversos treballs: Hallazgos arqueológicos submarinos en Estartit y las Islas Medas, 1960-1970 (1971) o La nave romana de Sa Nau Perduda (Cabo Bagur, Gerona) (1972).
(Verges, Baix Empordà, 28 abril 1921 – 4 octubre 1996)
Instrumentista, compositor i director. Pertany a una vella nissaga de músics del Baix Empordà.
Succeí Manuel Saderra en la direcció de la cobla La Principal de Girona.
De producció sardanista molt limitada, però d’alt nivell, destaquen les obres Capvespre, Desig, Afecte, L’avi de casa, Reviu la il·lusió, etc.
(Barcelona, 5 maig 1921 – 31 gener 1996)
Actriu coneguda amb el nom de Paquita Ferràndiz.
Debutà a set anys amb La glòria, de Ramon Garriga, i el 1931 va formar part de la companyia Vila-Daví.
Ha realitzat una llarga i profitosa carrera en l’escena catalana amb obres d’Àngel Guimerà, Josep M. de Sagarra i altres. Ha treballat també a televisió.
El 1981 va rebre el premi Ciutat de Barcelona.
(Vilassar de Dalt, Maresme, 1 març 1921 – Barcelona, 2 gener 2017)
Liturgista i hagiògraf crític. Sacerdot (1945), diplomat per l’Arxiu Vaticà (1947), doctor en història eclesiàstica (1950) i canonge.
Amb el càrrec d’arxiver de la catedral de Barcelona (1965), ordenà la documentació capitular. Fou bibliotecari del Seminari i de la Facultat de Teologia de Barcelona (1964-71).
Director del Departament d’Història Eclesiàstica (CSIC) de Barcelona (1971) i del Patronat de Cultura Religiosa de l’obra pia Foment de Pietat, i responsable del Secretariat d’arxivers eclesiàstics de Catalunya (1975).
Entre les seves publicacions destaquen Pasionario hispánico, siglos VII-XI (1953, en dos volums) i Santa Eulalia de Barcelona: revisión de un problema histórico (1958), a més de Seminarios marianos de Barcelona: historia, leyenda, folklore (1954) i una guia de la catedral (1968).
Dades dels Països Catalans 