(Catalunya, 2 febrer 1919 – 1922)
Organització política nacionalista i reformista catalana. Fundada per Francesc Macià.
Intentà ser una alternativa a la Lliga Regionalista, però la crisi social desencadenada per la vaga de La Canadenca frustrà l’èxit del grup.
Donà suport a la candidatura de Macià en les eleccions legislatives del 1919 i fou, tanmateix, l’antecedent immediat d’Estat Català.
(Barcelona, març 1917 – maig 1919)
Revista. Aparegueren divuit números. Se subtitulava “full de subversió espiritual”.
Portaven el pes de l’edició Joan Salvat-Papasseit -redactor en cap-, Josep M. de Sucre, Emili Eroles i Joaquim Torres i Garcia, que hi publicà el seu manifest Art-evolució.
A les seves pàgines convivien el pacifisme, el progressisme social, l’avantguardisme estètic i el noucentisme.
Hi publicaren més d’un treball Dídac Ruiz, J.M. López-Picó, Ramón Gómez de la Serna, i els dibuixants Francesc Elias, Cels Lagar, Pere Prat, Rafael Barradas i Francesc Xavier Nogués.
(Olot, Garrotxa, 1835 – 6 desembre 1919)
Polític republicà. Organitzà el Partit Republicà Federal a Olot i comarca; arran de la Revolució del 1868 fou alcalde d’Olot, i organitzà el cos de Voluntaris de la Llibertat i la Milícia Republicana del Cantó de la Muntanya.
Quan es produí la insurrecció republicana federal del 1869 pretengué d’ocupar Olot i, en no aconseguir-ho, hagué d’exiliar-se a França. Tornà a l’alcaldia en proclamar-se la I República (1873).
Anticlerical actiu, convertí l’església de Sant Esteve, d’Olot, en caserna i presó. S’encarregà directament del comandament dels Guies Federals de l’Alta Muntanya i resistí, victoriosament, els atacs del general carlí Francesc Savalls pel desembre de 1873.
Després del cop d’estat del general Manuel Pavía (febrer 1874), dimití i es traslladà a Barcelona; aviat, però, tornà amb les tropes del general Martínez Campos per tal de combatre de nou els carlins i Savalls (gener-febrer 1875).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 25 desembre 1857 – Barcelona, 27 març 1919)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i també a París, amb Bonnat.
Va ésser premiat a les exposicions de Barcelona dels anys 1888, 1896 i 1911.
Són notables els seus quadres Dauradors i A la vora del foc.
Entre els retrats sobresurten els de Mañé i Flaquer, Josep Coroleu, Romaní i Puigdengolas i el rei Alfons XIII.
(Barcelona, 1918 – 1919)
Grup artístic format per Josep Llorens i Artigas i Josep Francesc Ràfols, entre els joves assidus al Cercle Artístic de Sant Lluc.
Sense un estil homogeni, els unia un esperit de renovació precursor de l’avantguardisme català dels anys 1920, representaven l’ala jove del noucentisme.
El nom de Gustave Courbet fou adoptat per identitat amb la seva actitud revolucionària més que amb la seva estètica.
Dissolt pràcticament a la fi de l’any 1919, els membres barcelonins s’integraren, de fet, a Les Arts i els Artistes.
(Catalunya, 1919)
Recopilació de costums jurídics del Principat. Publicats per l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya.
El primer volum és dedicat als Usos i costums del bon pagès (1919), i el segon, a Costums sobre termenals (1921).
(Alcoi, Alcoià, 29 abril 1852 – Barcelona, setembre 1919)
Músic. Estudià piano amb Joan Baptista Pujol a Barcelona i amb Liszt a Stuttgart.
Catedràtic de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona, escriví òperes i obres simfòniques, sardanes i música de saló per a piano.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 11 maig 1890 – 27 setembre 1919)
Ceramista, pintor i escultor.
El 1908 fou presentat a Girona juntament amb Ricard Guinó i amb l’arquitecte Rafael Masó, amb qui feu, des d’aleshores, la part més considerable de la seva obra.
Fou director de l’Escola d’Arts i Oficis de Palafrugell (1912-17).
(Montcorbau, Vall d’Aran, 29 març 1867 – Bossost, Vall d’Aran, 5 agost 1919)
Erudit i poeta. Estudià al seminari de la Seu d’Urgell i fou rector a la Vall d’Aran.
Publicà Vocabulari aranès (1915) i diversos poemes dispersos en aranès, llengua a la qual també traduí el catecisme diocesà.
Dades dels Països Catalans 