(Herrera, Aragó, 1844 – Barcelona, 1914)
Polític. Combaté els carlins, amb el grau de tinent metge, però, restaurada la monarquia borbònica (1875), abandonà la carrera militar.
A Barcelona fou un dels dirigents dels republicans radicals i destacat lerrouxista, amb forta influència a la Casa del Poble.
Es mostrà intransigent amb Solidaritat Catalana i, després de la Setmana Tràgica, amb el seu testimoniatge comprometé greument Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou afusellat.
(Barcelona, 1827 – 7 juny 1884)
Industrial. Dins la línia pròpia del Foment del Treball Nacional, s’ocupà molt activament de qüestions relatives a la indústria tèxtil llanera.
Fou el pare de Josep Arañó i Arañó (Barcelona, 2 gener 1864 – 15 novembre 1914) Industrial. Fou un dels membres més actius de la junta directiva del Foment del Treball Nacional.
(Toledo, Castella, 21 abril 1841 – Barcelona, 30 novembre 1914)
Anarquista i tipògraf. S’adherí al camp internacionalista per influència de Fanelli i col·laborà en la constitució de la secció espanyola de la I Internacional (1870), de la qual fou primer secretari i un dels més actius impulsors. Intervingué en el I Congrés Obrer Espanyol (Barcelona 1870), on fou elegit membre del Consell Federal de la Regió Espanyola, i assistí al Congrés de Londres (1871), on conegué Marx i Engels.
Després d’un exili a França, s’establí a Barcelona, on es mantingué fidel a l’anarquisme i en difongué els principis a través de diversos òrgans de premsa (“La Solidaridad”, “El Productor”, “Acracia”, “Ciencia Social”, “Solidaridad Obrera”).
El 1897, en ocasió del procés de Montjuïc, fou deportat; el 1900 fou empresonat, i el 1902 novament detingut pel fet d’haver contribuït a fomentar la vaga general. Col·laborà amb Ferrer i Guàrdia a l’Escola Moderna i, encarregat de les seves publicacions, li traduí La Grande Révolution, de Kropotkin, i L’homme et la terre, d’Elisée Reclus, entre d’altres.
Residia a Barcelona quan esclatà la I Guerra Mundial; es va oposar a la participació del proletariat en aquest conflicte en nom de la solidaritat obrera internacional. Morí poc després.
Publicà diverses obres, entre les quals destaquen El proletariado militante. Memorias de un internacional (1901) i Hacia la emancipación (1913), exposició dels ideals anarquistes.
(Tauste, Aragó, 11 juny 1914 – Barcelona, 17 novembre 2007)
Polític comunista. El 1931 immigrà a Barcelona, entrà el 1934 a les Joventuts Socialistes amb el seu germà Antoni (president del sindicat de Banca de la UGT), i ingressà al PSUC (1936). Durant la guerra civil fou comissari polític al front d’Aragó (1936-38), el 1939 s’exilià a Mèxic.
Tornà clandestinament (1947) al Principat per reorganitzar el PSUC. Detingut arran de la vaga general de 1951, passà tres anys a la presó i després tornà a l’exili, on fou elegit secretari general del PSUC. Des del 1960 alternà l’activitat clandestina a Catalunya amb les estades a l’estranger. Detingut i immediatament alliberat el 1976.
Fou secretari general (1965-77) i president del PSUC des de la seva legalització (1977). Elegit diputat al congrés el 1977, 1979 i 1982. Defensà l’eurocomunisme propugnat des del PCE per Santiago Carrillo. Cessà com a secretari general del partit i n’ocupà la presidència durant els períodes 1977-81 i 1982-85.
Estigué casat amb l’escriptora Teresa Pàmies i Bertran, i fou el pare de l’escriptor Sergi Pàmies.
Ha publicat entre d’altres els llibres Escrits. 50 anys d’acció (1947-1988) (1989) i Primera clandestinidad (1993).
(Gràcia, Barcelona, 1900 – 1914)
Jardí realitzat per Antoni Gaudí. És la més original de les seves obres per a Eusebi Güell i Bacigalupi, que volia fer de la seva finca de can Muntaner de Dalt una veritable ciutat-jardí, si bé aquest projecte acabà fracassant.
Gaudí va dividir el terreny en 60 parcel·les, va resoldre la inclinació dels carrers curvilinis amb els famosos terrabuits amb pilars de maó revestits amb pedra. A la part baixa va fer una rampa que, com els seus suports, és helicoïdal. Un mur revestit de ceràmica policroma envolta la finca, fins als pavellons d’accés; passant per entremig s’arriba a l’escala que porta al mercat i a la plaça central del parc.
Gaudí hi visqué en una casa mostra per a les parcel·les (avui Museu Gaudí) i Güell s’hi retirà en una casa preexistent reformada per Gaudí.
(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, inici segle XX – )
Empresa productora de cava. Fou fundada per Pere Ferrer i Bosch, a partir de l’empresa Sala, exportadora de vins. Des del 1914 es dedica a la producció de vins escumosos.
A mitjan dècada del 1980 començà a incorporar altres marques de cava, com ara Segura Viudas, Castellblanch, Conde de Caralt, Canals i Nubiola i Rigol; aquesta política i l’increment de les exportacions l’han convertida en una de les primeres empreses del sector a l’estat espanyol.
Té diverses filials a la Xampanya (França), a Califòrnia (EUA) i a Querétaro (Mèxic).
(Barcelona, 24 juny 1914 – 10 gener 1983)
Tractadista i crític d’art i escriptor. Ultra la seva tasca com a tècnic artístic de publicitat, decorador, figurinista i la seva dedicació a la pintura (dècada de 1940), excel·lí com a crític i orientador de l’art contemporani català. Professor (1970) i catedràtic de sociologia de l’art a la Universitat de Barcelona (1981), organitzà el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (1960).
Es destacà com a crític d’art, amb nombroses publicacions sobre l’art i els artistes dels Països Catalans (El arte modernista catalán, 1951; L’arquitectura catalana, 1955; L’escultura catalana, 1957; La pintura catalana, 1959; Art i Societat, 1964; Ceràmica catalana, 1977; L’art gòtic català, segles XIII-XIV, 1979; L’art gòtic català, segles XV-XVI, 1979)-
Però destaquen especialment les seves obres sobre l’art del segle XX: Picasso antes de Picasso (1946), El arte modernista catalán (1951), Tàpies i la transverberació (1954), Cuixart (1960), L’art català contemporani (1970), Tàpies, testimoni del silenci (1970), Miró llegit (1970), Viladecans (1975), Museus d’art catalans (1982), amb fotografies de R. Manent. La seva autoritat, en gran part exercida des de la crítica en publicacions periòdiques, tingué un gran pes en l’evolució dels corrents artístics a Catalunya.
També publicà el llibre de poesia Muntanya única (1947); els llibres de memòries: Nen, no t’enfilis (1972), Temps barrat (premi Josep Pla 1972), A cor batent (1976), Les hores clares (1977); dos llibres de visions barcelonines, amb il·lustracions d’Aurora Altisent; la guia Barcelona pam a pam (1971), i juntament amb A. Mercè i Varela, Més que un club (1975).
Afiliat al PSC fou elegit senador per Barcelona (1977, 1979, 1982) i diputat al Parlament Europeu, on defensà una proposta sobre les llengües minoritàries, que fou aprovada, i president de l’Associació Internacional de Crítics d’Art.
La seva germana Maria Cirici i Pellicer (Barcelona, 1911 – 2001) fou pintora. Ha conreat el paisatge i la pintura mural.
Fou el pare de l’arquitecte Cristian Cirici i Alomar.
(Almacelles, Segrià, 3 novembre 1914 – Barcelona, 15 agost 1994)
Pianista i compositor. Inicià els estudis de música als sis anys. Als quinze es traslladà a Mollerussa i seguint els consells del seu mestre Felicià Valls, de Lleida, es matriculà al Conservatori del Liceu de Barcelona. Des del 1930 fins al 1951, que es traslladà definitivament a Barcelona, realitzà una important tasca en l’àmbit de la música ballable, fundant diverses orquestres i com a instrumentista, arranjador i compositor. S’incorporà a la cobla orquestra Barcelona com a trombonista, pianista i director.
Com a compositor cal destacar els nombrosos guardons obtinguts en concursos musicals, entre els quals destaquen sengles primers premis en el concurs “Joaquim Serra” de RNE (1982 i 1984), per les seves sardanes Amor meu i Impetuosa. També assolí una gran popularitat entre els sardanistes amb títols com ara La meva saltirona o Sardanes a Mollerussa.
(Fontscaldes, Valls, Alt Camp, 14 juny 1914 – Barcelona, 11 gener 1998)
Escultor. Estudià a l’escola de pintura i escultura de Tarragona sota la direcció de Joan Rebull i exposà per primera vegada l’any 1943. No obstant això, la major part de la seva obra la realitzà per encàrrec.
D’entre la producció religiosa sobresurt la imatgeria per a diverses esglésies vallenques. És igualment l’autor de monuments, com ara el dedicat als Xiquets de Valls (1969).
El seu estil personal, influït per l’obra de Manolo Hugué, arrenca del noucentisme tardà bé que ha tendit vers una suau estilització.
Ha estat un dels principals impulsors del Museu de la Ciutat de Valls i conreà la temàtica femenina en escultures de petit format.
(Barcelona, 28 maig 1914 – )
Biblioteca pública. Creada per a la consulta i la recerca per l’Institut d’Estudis Catalans (1907) com a Biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans, al Palau de la Generalitat. Oberta al públic des de 1924 amb el nom actual, passà a les dependències de l’antic Hospital de la Santa Creu.
Dins un importantíssim fons bibliogràfic amb seccions especialitzades, conserva un gran nombre de manuscrits i incunables. Sota els règims de Primo de Rivera i en l’etapa franquista prengué el nom de Biblioteca Central de Catalunya i fou regida per la Diputació Provincial de Barcelona. Amb el reestabliment de la Generalitat i pels acords entre les institucions, passà a dependre d’un consorci.
Enllaç web: Biblioteca de Catalunya
Dades dels Països Catalans 