(Girona, 29 desembre 1914 – Barcelona, 14 febrer 2002)
Jugador i tècnic de futbol. Jugà amb el Girona F.C. (1929-35), el Futbol Club Barcelona (1935-37 i 1941-45), el Seta (1937-39) i el Gimnàstic de Tarragona (1945-50).
Posteriorment, féu de tècnic en diversos equips, entre els quals la selecció espanyola (1966-68), el F.C. Barcelona (1969-71) i el Saragossa (1971-72).
(Barcelona, 28 març 1914 – 9 novembre 1997)
Arpista. Filla de Joan Balcells i Garcia i germana de Maria Teresa. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’on fou catedràtica d’arpa.
Debutà a Barcelona l’any 1930, i va actuar com a solista en diferents ciutats europees.
(Barcelona, 1914 – 1977)
Pintor. Ha exposat des del 1934 a Barcelona, Madrid, París i Londres.
La seva obra centrada en el tema dels cavalls des del 1949, va a la recerca del moviment i de la plasticitat, i, darrerament, ha adoptat un caire expressionista.
(Herrera, Aragó, 1844 – Barcelona, 1914)
Polític. Combaté els carlins, amb el grau de tinent metge, però, restaurada la monarquia borbònica (1875), abandonà la carrera militar.
A Barcelona fou un dels dirigents dels republicans radicals i destacat lerrouxista, amb forta influència a la Casa del Poble.
Es mostrà intransigent amb Solidaritat Catalana i, després de la Setmana Tràgica, amb el seu testimoniatge comprometé greument Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou afusellat.
(Barcelona, 1827 – 7 juny 1884)
Industrial. Dins la línia pròpia del Foment del Treball Nacional, s’ocupà molt activament de qüestions relatives a la indústria tèxtil llanera.
Fou el pare de Josep Arañó i Arañó (Barcelona, 2 gener 1864 – 15 novembre 1914) Industrial. Fou un dels membres més actius de la junta directiva del Foment del Treball Nacional.
(Catalunya, 6 abril 1914 – 20 març 1925)
Institució política. Fou creada per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes arran del decret del 1913 que autoritzava la unió de províncies de l’estat espanyol amb finalitats administratives.
Tres òrgans essencials sustentaren la base de l’entitat: l’assemblea general, el consell permanent i la presidència. L’assemblea, que a partir del 1919 comptà amb un president propi, era formada pels 96 diputats de les quatre províncies que es renovaven cada dos anys.
El Consell Permanent, una mena de govern regional, era constituït pel president i vuit consellers, dos dels quals eren elegits per província i de diferents tendències polítiques per evitar el monopoli polític.
El primer president fou Enric Prat de la Riba, elegit el 6 d’abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917. Quan morí fou substituït per Josep Puig i Cadafalch, que fou confirmat en la presidència el 1919, el 1921 i el 1923.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera (del gener de 1924 al març de 1925) ocupà la presidència Alfons Sala, fundador de la Unión Monárquica Nacional i col·laborador de Primo de Rivera, que el nomenà president de la institució, abans de la seva dissolució.
(Palma de Mallorca, 1850 – Barcelona, 2 abril 1914)
Actriu teatral. Filla de l’actor Agustí Monner. Dedicada al teatre per pressió familiar, al cap de molt en sentí la vocació. Començà la vida d’actriu a dotze anys, al teatre Tirso de Molina, assolí èxits amb la companyia Tutau–Mena, en 1879-90 i el 1890 entrà a la companyia del Teatre Català del Romea.
Participà en l’estrena de La festa del blat (1896) i Mossèn Janot (1898), de Guimerà, El pati blau (1902), de Rusiñol, i Els vells (1903), d’I. Iglesias.
El 1870 es casà amb l’actor Enric Antiga. L’any 1903, afectada de paràlisi, es retirà.
(Toledo, Castella, 21 abril 1841 – Barcelona, 30 novembre 1914)
Anarquista i tipògraf. S’adherí al camp internacionalista per influència de Fanelli i col·laborà en la constitució de la secció espanyola de la I Internacional (1870), de la qual fou primer secretari i un dels més actius impulsors. Intervingué en el I Congrés Obrer Espanyol (Barcelona 1870), on fou elegit membre del Consell Federal de la Regió Espanyola, i assistí al Congrés de Londres (1871), on conegué Marx i Engels.
Després d’un exili a França, s’establí a Barcelona, on es mantingué fidel a l’anarquisme i en difongué els principis a través de diversos òrgans de premsa (“La Solidaridad”, “El Productor”, “Acracia”, “Ciencia Social”, “Solidaridad Obrera”).
El 1897, en ocasió del procés de Montjuïc, fou deportat; el 1900 fou empresonat, i el 1902 novament detingut pel fet d’haver contribuït a fomentar la vaga general. Col·laborà amb Ferrer i Guàrdia a l’Escola Moderna i, encarregat de les seves publicacions, li traduí La Grande Révolution, de Kropotkin, i L’homme et la terre, d’Elisée Reclus, entre d’altres.
Residia a Barcelona quan esclatà la I Guerra Mundial; es va oposar a la participació del proletariat en aquest conflicte en nom de la solidaritat obrera internacional. Morí poc després.
Publicà diverses obres, entre les quals destaquen El proletariado militante. Memorias de un internacional (1901) i Hacia la emancipación (1913), exposició dels ideals anarquistes.
(Tauste, Aragó, 11 juny 1914 – Barcelona, 17 novembre 2007)
Polític comunista. El 1931 immigrà a Barcelona, entrà el 1934 a les Joventuts Socialistes amb el seu germà Antoni (president del sindicat de Banca de la UGT), i ingressà al PSUC (1936). Durant la guerra civil fou comissari polític al front d’Aragó (1936-38), el 1939 s’exilià a Mèxic.
Tornà clandestinament (1947) al Principat per reorganitzar el PSUC. Detingut arran de la vaga general de 1951, passà tres anys a la presó i després tornà a l’exili, on fou elegit secretari general del PSUC. Des del 1960 alternà l’activitat clandestina a Catalunya amb les estades a l’estranger. Detingut i immediatament alliberat el 1976.
Fou secretari general (1965-77) i president del PSUC des de la seva legalització (1977). Elegit diputat al congrés el 1977, 1979 i 1982. Defensà l’eurocomunisme propugnat des del PCE per Santiago Carrillo. Cessà com a secretari general del partit i n’ocupà la presidència durant els períodes 1977-81 i 1982-85.
Estigué casat amb l’escriptora Teresa Pàmies i Bertran, i fou el pare de l’escriptor Sergi Pàmies.
Ha publicat entre d’altres els llibres Escrits. 50 anys d’acció (1947-1988) (1989) i Primera clandestinidad (1993).
(Gràcia, Barcelona, 1900 – 1914)
Jardí realitzat per Antoni Gaudí. És la més original de les seves obres per a Eusebi Güell i Bacigalupi, que volia fer de la seva finca de can Muntaner de Dalt una veritable ciutat-jardí, si bé aquest projecte acabà fracassant.
Gaudí va dividir el terreny en 60 parcel·les, va resoldre la inclinació dels carrers curvilinis amb els famosos terrabuits amb pilars de maó revestits amb pedra. A la part baixa va fer una rampa que, com els seus suports, és helicoïdal. Un mur revestit de ceràmica policroma envolta la finca, fins als pavellons d’accés; passant per entremig s’arriba a l’escala que porta al mercat i a la plaça central del parc.
Gaudí hi visqué en una casa mostra per a les parcel·les (avui Museu Gaudí) i Güell s’hi retirà en una casa preexistent reformada per Gaudí.
Dades dels Països Catalans 