Arxiu d'etiquetes: 1909

Asclepi d’Empúries

4 Respostes

(Empúries, Alt Empordà, segle V aC)

Estàtua grega trobada l’any 1909, durant les excavacions, partida en dos trossos, ara al Museu Arqueològic de Barcelona. És de marbre blanc, pentèlic.

Se’n conserven bé el cos i el cap, i resten només fragments del bastó, que li servia per a sostenir la mà esquerra, i de la serp que s’hi enroscava. Fa 2,15 m d’alçada.

És l’obra d’art grega més important trobada fins ara als Països Catalans. El déu es representat segons la forma habitual.

Segons Carpenter i Philadelphius, l’estàtua pot ésser datada vers la fi del segle V aC, datació que fou seguida per l’escola catalana d’arqueologia. Després García y Bellido ha suposat que és més tardana, d’època hel·lenística.

Sovint és citada amb el nom d’Escolapi d’Empúries.

Arquimbau i Cardil, Rosa Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 27 març 1909 – 28 febrer 1992)

Comediògrafa i novel·lista. Ha publicat contes amb el pseudònim de Rosa de Sant Jordi i narracions: Història d’una noia i vint braçalets (1934) i Home i dona (1936). Ha conreat un teatre de tipus humorístic: Es rifa un home! (1935), L’inconvenient de dir-se Martínez (1957).

L’any 1930 va fer un seguit de reportatges de caràcter social a la revista “Imatges”. Col·laborà al setmanari “La Rambla”, amb una columna nomenada Films&Soda. Els seus articles sovint provocaven polèmica amb els diaris de caràcter més conservador.

Va participar en la campanya de recollida de signatures femenines a favor de l’Estatut i va promoure l’agrupament de les catalanes a favor del vot femení. Va ser presidenta del Front Únic Femení Esquerrista, a més de militant d’Esquerra Republicana.

Armengol i Torrella, Màrius

1 Resposta

(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 17 desembre 1909 – Nottingham, Anglaterra, 27 novembre 1995)

Dibuixant. Emigrat en 1939, anà a la Gran Bretanya.

En esclatar la segona guerra mundial, seguí les tropes britàniques a Narvik (Noruega), on féu una magnífica col·lecció d’escenes bèl·liques. Més tard repetí el seu treball a les campanyes del Nord d’Àfrica.

Exposats a Londres, els dibuixos obtingueren un gran èxit. El govern britànic li n’encarregà una sèrie per a publicacions de propaganda, i més tard els reuní en un àlbum que fou editat.

Amorós i Massanet, Antoni

Deixa un comentari

(Vila-sacra, Alt Empordà, 1909 – 26 setembre 1999)

Enginyer industrial. Ha publicat nombrosos articles tècnics a revistes i diaris.

És important el seu treball d’introducció d’obres tècniques, la traducció i l’adaptació de les quals ha impulsat i dirigit.

Amat i Rosés, Manuel

Deixa un comentari

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 9 agost 1909 – Barcelona, 24 desembre 1985)

Pintor. Conreà el paisatge en teles de proporcions reduïdes.

Adell i Ferré, Francesc

Deixa un comentari

(Riudecanyes, Baix Camp, 30 desembre 1909 – Madrid, 12 setembre 1979)

Pintor i arquitecte. Es titulà en 1936, fou arquitecte municipal de Riudoms, Falset, Móra d’Ebre, l’Espluga de Francolí i de la Cambra de la Propietat Urbana de Reus.

Construí el Museu Biblioteca de la Riba (1948), el Casal Montblanquí (1948), la reconstrucció de l’ermita de la Riera, a les Borges del Camp.

El 1960 s’establí a Barcelona i el 1963 anà a Madrid com assessor del ministeri d’Educació.

Com a pintor ha conreat bastant l’aquarel·la i formava part de la junta directiva de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.

Treballà per la recuperació del poble de Siurana (Priorat).

Ferrer i Guàrdia, Francesc

10 Respostes

(Alella, Maresme, 10 gener 1859 – Barcelona, 13 octubre 1909)

Pedagog i pensador. Fill d’una família de petits propietaris pagesos, ingressà al Partit Republicà Federal i a la francmaçoneria. Fou enllaç de Ruiz Zorrilla en la seva activitat conspiradora. Va prendre part en el pronunciament republicà de Santa Coloma de Farners (1886) i es va exiliar després a França. Durant els anys d’exili s’allunyà de l’activitat política per dedicar-se de ple a l’ensenyament i a l’estudi de la pedagogia.

El 1894 començà a donar classes de castellà a Ernestine Meunié, la qual en morir (1901) li deixà un milió de francs. Aleshores retornà a Barcelona i amb aquest diners va fundar l’Escola Moderna (1901), que prosseguia la tradició de les escoles laiques fundades pels republicans i per les societats obreres. Un dels seus professors, Mateu Morral, va atemptar contra Alfons XIII de Borbó (1906) i Ferrer va ésser acusat de complicitat, declarat innocent (juny 1907) va ser posat en llibertat.

Es traslladà a França i a Bèlgica, i fundà la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infantesa, el qual presidí. Pel juny de 1909 retornà a Barcelona i es reintegrà a la seva Escola. Denunciat com a instigador dels esdeveniments de la Setmana Tràgica (juliol 1909), va ésser condemnat a mort (9 octubre) per un consell militar i afusellat als fossats del castell de Montjuïc. El fet va provocar protestes a Espanya i a l’estranger, i la caiguda del govern de Maura.

Enllaç web:  Fundació Ferrer i Guàrdia

Deessa

2 Respostes

(Catalunya, 1909)

Escultura de Josep Clarà. Intitulada en un principi Enigma, que representa un nu femeni mig agenollat. La versió presentada al Salon de la Société Nationale de París del 1909 li valgué el títol de sociétaire d’aquell saló.

Amb la variant del 1910 (en guix, al Museu Clarà de Barcelona, i al Museu dels Agostins, de Tolosa, Llenguadoc; en marbre, de 1914-15, al Museo de Arte Moderno de Madrid) aconseguí primeres medalles a Madrid i a Brussel·les (1910), un homenatge popular a Barcelona (1911) i medalla d’or a Amsterdam (1912).

Significà la concreció del classicisme de l’artista. La reinterpretació que en féu el 1928, que es caracteritza per una major depuració formal, fou col·locada, en marbre, a la plaça de Catalunya de Barcelona. L’any 1984 fou substituïda per una còpia i l’original passà al Museu Clarà de Barcelona.

Cabruja i Auguet, Agustí

Deixa un comentari

(Salt, Gironès, 5 abril 1909 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 11 setembre 1983)

Periodista i escriptor. Fou redactor de “L’Autonomista” de Girona i membre actiu d’Esquerra Republicana, incorporat a l’exèrcit republicà durant la guerra civil del 1936, s’exilià el 1939 i visqué a Mèxic, on treballà en una editorial.

Ha publicat Terra Nostra (1946), estampes de l’exili; en poesia, Ona i ocell (1950) i Raïm (1951), i la novel·la Les òlibes (1956). Ha col·laborat a la revista “Poesia” (Montpeller, 1946), i a la majoria de les catalanes publicades a Mèxic als darrers temps, com “Quaderns de l’exili”, “Centre Català” , “La Nostra Revista”, “La Nova Revista” i “Orfeó Català”.

Batllori i Munné, Miquel

3 Respostes

(Barcelona, 1 octubre 1909 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 9 febrer 2003)

Historiador i erudit. Jesuïta (1928) i sacerdot (1940). Llicenciat en història i dret a la Universitat de Barcelona (1928), on fou deixeble de Jordi Rubió. A la dissolució de la Companyia de Jesús dins l’estat espanyol, passà a Avigliana (Torí), on estudià filosofia; tornà el 1939 i es llicencià en teologia a Oña (Castella). El 1940 fou ordenat sacerdot a Barcelona; l’any següent presentà a Madrid la seva tesi doctoral, Francisco Gustá, apologista y crítico.

Assistent assidu als congressos internacionals de ciències històriques i als d’història de la Corona d’Aragó, formà part del Comitè Internacional de Ciències Històriques i fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres, i doctor honoris causa de la Universitat de València (1974), de la Facultat de Teologia de Barcelona (1978), la UNED de Cervera (1992) i la Universitat de les Illes Balears (1994). Des de 1952 fou professor de la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma. Ha estat director de la revista “Archivum Historicum Societatis Iesu” (1951-69).

La seva obra, publicada en diverses llengües, supera els dos-cents títols, a part crítiques i recensions, i se centra en la història eclesiàstica i cultural. El mètode emprat, basat en una recerca exhaustiva de fons, ha permès una nova interpretació de personatges i èpoques. Ha publicat obres sobre autors medievals: Arnau de Vilanova (Obres Catalanes d’Arnau de Vilanova, 1947), de Ramon Llull (Obres literàries de Ramon Llull, 1948; Obres essencials de Ramon Llull, 1957); dels Borja (Alejandro VI y la casa real de Aragón, 1958; La correspondència d’Alexandre VI amb els seus familiars i amb els Reis Catòlics); de Jaume Balmes (Balmes i Casanovas, 1959); també ha estudiat l’humanisme als Països Catalans (Il pensiero della Rinascenza in Spagna e Portogallo, 1964), els jesuïtes (La cultura hispano-italiana de los jesuitas expulsos, 1966), el grup il·lustrat valencià i l’escola cerverina (Documents per a la història cultural de Catalunya el segle XVIII, 1970). Ha fet, encara, estudis sobre homes de Mallorca -fruit de la seva llarga estada a l’illa-, com Costa i Llobera (La trajectòria estètica de Miquel Costa i Llobera, 1955), el bisbe Joan Jubí, Jeroni Nadal, etc.

Un bon recull d’articles seus fou publicat amb el títol de Vuit segles de cultura catalana a Europa (1958-59), obra seguida posteriorment per Catalunya en l’època moderna (1971), Galeria de personatges, de Benedetto Croce a Jaume Vicens i Vives (1975) i A través de la història i la cultura (1979), amb que guanyà la Lletra d’Or (1980). Li han estat dedicades miscel·lànies internacionals. Cal assenyalar, també, els estudis sobre Amèrica. El 1993 hom inicià la publicació de la seva obra completa.

Ha rebut nombrosos guardons: Creu d’Alfons X (1984), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1985), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1990), Lluís Guarner (1991) i premi Príncep d’Astúries (1995).